Jardins de Raixa

Autor: Miquel Costa i Llobera
Obra: Tardorals, dins Poesia Completa , 2004
Pàgines: 484-486

Raixa

 

Baix d'escultòric respatler de roques

mirant el pla verdós i el mar que el faixa,

entre olivars de mil·lenàries soques,

seu pensativa Raixa.

 

Seu en clàssic repòs, i la bellesa

de siti, amb l'horitzó que s'hi domina,

té la llum, té la sòbria gentilesa

dels d'Àtica i Sabina.

 

Oh!, bé hi escauen els gloriosos marbres

animats pel cisell de Grècia i Roma,

com si fossen trobats enmig dels arbres

i herbeis d'aqueixa coma.

 

Desenterrats a la romana Arícia,

un docte purpurat d'eix casal noble

els dugué aquí per honra i per delícia

dels seus i de son poble.

 

Amb ells aquí tingué sagrat larari

el geni antic i, fent-se'n tabernacle,

donà dins eix alberg hospitalari

son immortal oracle.

 

Oracle humà que va donant la norma

de lo bell a l'artista i al poeta

i a quants entenen de la muda forma

l'harmonia discreta.

 

Aquí de Grècia l'elegància pura

que en el marbre de Paros esculpida

pogué encarnar eterna la frescura

de la flor de la vida.

 

Aquí l'augusta majestat togada

de Roma, que damunt nostre hemisferi,

fins després de caiguda i sepultada,

imposa son imperi.

 

Nimfes i déus gentils, serenes muses,

savis, guerrers, emperadors, atletes,

airoses daines, monstres i meduses,

trossam d'obres desfetes,

 

grans urnes d'alabastre i de porfiri

on brinda somniadora recordança

i objectes casolans d'on par que expiri

domèstica enyorança...

 

Tot ho guardà segur fins avui dia

l'hospitalari alberg amb sa noblesa;

per ell Mallorca gran augment tenia

de glòria i de bellesa.

 

I ho guardarà per temps? Ai!, solitari,

mirant el pla verdós i el mar que el faixa,

s'ha de buidar, com esvaït santuari,

l'antic museu de Raixa?

Autor: Josep Pla i Casadevall
Obra: Tres guies (Obra completa 30) , 1976
Pàgina: 469

La casa és típicament mallorquina, bastida segons la tradició de l'illa, al voltant d'un pati gegantí. La capacitat dels mallorquins per a adoptar les formes italianitzants s'ha vist demostrada en les cases de Palma i en alguns detalls de Raixa, com ara l'extensa galeria o llotja, no pas oberta a l'interior, sinó a la façana.

El cardenal féu portar des de Roma marbres i escultures greco-romanes i les col·locà en diverses grans sales de la casa. Es tractava d'una col·lecció importantíssima provinent d'adquisicions i de peces aportades directament, és a dir, trobades a les excavacions que, per compte seu, foren fetes a Ariccia, prop d'Albano, on se sabia que estava situat el temple que Domicià dedicà a Egèria. Només en queden algunes restes que en donen una idea ben pobra, dipositats al Museu Municipal de Bellver.

Els jardins són del gust del segle XVIII. L'escalinata monumental que corona una font, tota adornada amb semicolumnes, gàrgoles i figures, és d'una bellesa sorprenent i sembla flotar-hi al damunt la malenconia vaga de Santiago Rusiñol, que pintà aquests jardins. Tot ja té un punt de maduresa gairebé decadent, però el seu encant és molt viu.

Per la resta del jardí hi ha distribuïdes tot de relíquies arquitectòniques al gust de l'època, així com alguns motius escultòrics que podem suposar que féu tallar expressament el cardenal per artistes italians que residiren a Raixa. És notable l'estany ombrejat de pins i d'altres arbres. Diuen que fou construït sobre fonaments àrabs; constitueix el dipòsit artificial d'aigua més gran amb què compta l'illa.

Autor: Maria Rusiñol i Denís
Obra: Santiago Rusiñol vist per la seva filla , 1968
Pàgines: 95-97

Quan arribàvem a Raixa, tothom s'escampava pel jardí. El meu pare col·locava el cavallet davant de l'escala, que era el motiu que pintava. En Mir es perdia de vista cercant els llocs més solitaris, perquè el deixessin en pau i no el destorbessin. En Ribas se n'anava per les seves i la meva mare treballava a prop del meu pare, però un tema ben diferent, per tal de no deixar-se influir, com deia ella. L'única que no feia res era jo. De primer, voltava una estona pels jardins. M'agradava respirar l'aire humit que es desprèn dels parcs solitaris. Després me n'anava una estona a veure com pintava el meu pare.

—Ara arriba la claror que em mancava —deia ell—. Veus, tu també hauries de pintar, Maria. Això et distreuria força.

—Però si vostè no me n'ensenya! —contestava jo.

—Això s'aprèn sol. Copia. Primer et costarà, però es l'única manera d'aprendre'n i d'assolir una personalitat.

Jo m'ho escoltava distreta. Es veu que no hi tenia tirada. I al cap d'una estona, veient que el meu pare, lliurat per complet a la seva tasca, no tenia ni esment de la meva presència, desapareixia. Entrava a la casa. Allí tenien la llar de foc encesa. Una llar amb una campana grandiosa, on podien aixoplugar-se tot el personal de la casa i els forasters que arribaven. Cremaven soques d'olivera, o més ben dit, oliveres senceres. Els seients eren de pedra, i perquè s'hi estigués més calent els cobrien amb pells de be, gruixudes, toves i blanes com coixins de ploma. Jo m'asseia vora el foc i llegia. Molts cops em feien companyia els amos i em donaven conversa. Els pagesos mallorquins eren afectuosos i amables, sense servilisme. Tenien una senyoria innata que no es compra ni es ven, ni té qui vol. Se n'ha de venir de mena, que hauria dit el meu pare. La seva conversa, sempre noble encara que el tema fos senzill, sonava en aquella parla pura, gens vulgar, filla d'esperits selectes. Em contaven d'una manera poètica —sense adonar-se'n— la seva vida simple. Els estalvis que havien fet aquell any, la collita de la taronja, que es presentava abundosa; el proper casament de la seva al·lota. Ho deien tot amb una veu musical, falaguera i dolça que feia goig de sentir.

A entrada de fosc, arribaven les collidores de taronges amb els cistells curulls. La flaire de taronger sostenia arreu: era olor de pagesia, barreja de llenya i de fruita madura, de pa que es cou en el forn i de l'herba humida que jeia vora l'escó.

Han passat molts anys i encara, quan hi penso, crec respirar aquell aire de la serra i recito per a mi els versos del gran poeta mallorquí Joan Alcover que d'una faisó tan bella va saber descriure l'encant meravellós de la seva benvolguda terra.

 

Sanitosa flaire

de la pagesia;

llumenaret blau

que l'ànima atrau

de la minyonia...

sou l'exquisitesa,

sou l'encantament

on l'ànima hi sent

de la pàtria mia.

 

Al cap d'una estona, compareixien el meu pare, la meva mare, en Ribas i en Mir. Arribaven amb les mans a les butxaques, morts de fred. I seien vora el foc. Les acollidores al·lotes, joves i rialleres, feien broma amb en Mir i amb en Ribas. En Mir, sentint-se inspirat, començava una cançó que elles contestaven, tot d'una. Aleshores s'hi ficava en Ribas i les al·lotes contestaven amb una altra estrofa improvisada. Tenien un admirable do per a la improvisació aquelles poetesses dels camps florits de Mallorca. Les rialles ressonaven dins la cuina patriarcal, mentre el sol es colgava darrera la moradenca serra.

Autor: Baltasar Porcel i Pujol
Obra: Totes les Balears (Obres completes 4) , 1991
Pàgina: 156

Dies d'hivern, molt variable el temps: lluen sols de claredat aguda i, una hora més tard, un dens volum de grops encapota el món. L'illa és trista sense sol i, ara, amb els arbres desfrenadament nus. La soledat del camp, com si tota il·lusió se n'hagués anat. El monstruós tronc de l'olivera, amb la seva estòlida serenitat. Planters de garrofers, en terra de rocall. Sí, l'ametller sense fulles... I les punxegudes, enormes, obscures muntanyes tancant pel Nord, cap a Sóller i Valldemossa.

Sóc a Raixa, l'antic casal deshabitat, com enmig del no-res, encara que suri subtil l'encís dels paisatges on solament alena el silenciós i expansiu créixer dels vegetals, la seva bellesa esquiva com la d'una nimfa, la seva inhibida voracitat. Des de la rústica i senyorial galeria italianitzant contemplo un ordenat jardí de xiprers, que ja havia vist abans en un quadre de Santiago Rusiñol. Sobre la solemne portalada d'entrada destaca un escut amb l'agressiva àliga bicèfala dels imperials Habsburg. És que un Despuig salvà la vida al cèsar Carles a Augsburg, i aquest l'armà cavaller atorgant-li el privilegi d'usar l'orgullosa panòplia.

Raixa va pertànyer al cardenal Despuig, de cara rodona i blanca, fidel a la Roma de Pius VI, de Pius VII, ciutat i pontífexs i cardenal sotmesos a les glorioses embranzides de Napoleó. Antoni Despuig i Dameto una vegada, navegant rumb a Itàlia, presencià com el veloç espant d'un terratrèmol assolava les costes de Calàbria. En una altra ocasió, segons escrivia un secretari seu, «Despuig está sangrado dos veces, pero va bien; creo que no es más que un fuerte constipado pillado en estos teatros de carnaval».

Ah, temptadora Ciutat Eterna... També promou el procés de beatificació de l'única santa —o sant— mallorquina: sor Tomassa, que anava fent de serventa per Raixa i per Valldemossa, frenèticament assetjada pel Dimoni. També excavà llargs anys en els pujols d'Arícia, i emplenà Raixa de frontons, bustos, marbres, alabastre.

Autor: Maria del Mar Bonet Verdaguer
Obra: Raixa , 2001

Les veus de Raixa

 

Sostre del cel, enramat de pins,

petita vall estimada,

jardí del vent, de misteri

que amagava camins d'aigua.

 

Primavera somiada,

estiu embruixat,

tardor enyorada,

hivern despullat.

 

Però fuig el perfum

de la copa més alta.

El pas del temps s'endú

el sentiment. Fins i tot

els pensaments que dormen

dins l'aigua de la bassa.

Casa del déus, sauri d'aigua,

nom de gasela daurada,

passes obscures que menaven

la llei que dorm a la clastra.

 

Primavera somiada,

estiu embruixat,

tardor enyorada,

hivern despullat.

 

Ai, del vertigen de la mort que no espera!

T'encercla a poc a poc la mà i l'espasa.

Fonda, ben fonda serà la ferida, ofegant per a

sempre l'esperit de Raixa i

les veus, les veus, les veus de Raixa.

Autor: Maria del Mar Bonet Verdaguer
Obra: Saba de terrer , 1979

-Mon pare, que no ho sabeu,
lo que mumare deixà,
que, en tenir los dotze anys,
marit m'havíeu de dar?
Jo ja en tenc dotze i un dia;
vos començau a estorbar!
-Per tot Espanya he cercat:
marit per tu no n'hi ha,
en no ésser el Comte de Raixa.
No sé si t'agradarà.
-Mon pare feis un dinar,
convidau-lo per un dia.
El Rei va fer un dinar,
i el convidà per un dia.
Mentres estaven menjant,
li va parlar de sa fia.
-No pot ésser, senyor rei,
tenir dues dones vives.
-Mata la teva comtessa,
i te cases amb ma fia.
Si no mates la comtessa
i no et cases amb ma fia,
t'enviaré els meus soldats,
tots morireu en un dia.
Se'n va anar cap a ca seva,
la va trobar qui dormia.
Li va dir: desgraciada,
desditxada esposa mia.
-Per què em dius desgraciada,
desditxada esposa mia?
-Perquè el Rei m'ha comenat,
que t'he de llevar sa vida.
-No em matis, maridet meu,
som la teva companyia.
Tanca'm dins un pou ben gran,
i així me lleves sa vida.
Veniu infantons, veniu,
veniu a vostra mareta,
que ton pare em vol matar,
i em vol dar una mort secreta.
mentre tengué l'espasa alta,
un àngel del cel venia:
-Se detengui, senyor comte,
se detengui de part mia.
El rei ha mort en sa nit,
sa fia a punt de dia.
El rei crema dins l'infern,
sa fia per companyia.