Cerca per...
Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
La possessió de Son Martí el 1405 es documenta amb el nom d'origen islàmic, d'alqueria Beniferzo. Pere Alcover i Jaume, pare del poeta Joan Alcover va ser durant un temps administrador judicial de la possessió en litigi. Això féu que hi passés temporades amb la família. Tot fa pensar que bona part dels elements que conté el poema "La serra" sobretot l'escenari de la pageseta enamorada i sol·lícita fou Son Martí. Podem, doncs, llegir el poema davant de la possessió.
La serra
Autor: Joan Alcover i MasponsObra: Cap al tard, dins Poesia Completa (Poesia completa) , 2006
Pàgines: 4-7
La serra
«Copeo, copeo, copeo traïdor:
roseta encarnada,
si t'he agraviada
jo et deman perdó...»
Qui me duu l'estrofa, plena de perfums, abella brunzenta de la soledat?...
Quan de ma finestra, a encesa de llums, estenc la mirada per damunt Ciutat,
i l'ànima mia s'enfonsa, llunyana,
dins la serra immensa
que l'illa travessa, que l'illa defensa,
de la tramuntana,
llavors de la serra surt una cançó,
surt una harmonia que es torna visió :
«Jo venc a parlar-te d'una vida d'or,
de la vida lliure que enyora ton cor;
som la camperola que presents te duu,
jo venc de la serra, mes no som per tu.»
¡Oh flor de muntanya, fina morenor,
oh la pageseta que és una pintura
i té la cintura
com un gerricó!
L'aviram la volta amb gran voleteig
quan de matinada crida son estol;
amb capell de pauma se guarda del sol quan rega els bellveures vora el safareig.
Per servir als pobres fumants escudelles,
confitar codonyes, adobar gonelles
o guarir les nafres, no hi ha millors dits;
canta codolades
i sap contarelles
d'alicorns i fades
i poals florits.
Al fons de la cambra porta a la padrina
el vas ple d'escuma de la llet que muny;
encara és fadrina,
mes serà madona d'un terme de lluny.
La nit del dissabte, se posa a escoltar
i el cor d'alegria li bat en secret
quan dins la salvatge negror de l'estret
on la coma acaba, sent un eguinar
que ella coneix bé.
És l'euga ensellada del pubill qui ve.
Arriba a la clastra, bota de la sella;
escomet els amos, escomet la filla,
s'asseu devora ella;
i encara no brilla
l'estel del matí,
reprèn la tornada pel mateix camí.
I llavors la fosca de la nit que minva,
i tots els paratges, ecos i llumets,
els torrents que bramen al peu de la timba,
el matí que esclata en mil saluets,
els galls que desperta, les penyes que daura,
els bous que pasturen, el parell que llaura,
les viles disperses en la vall sublim,
el boc que corona la roca del cim,
el gorg que no es mou
dins la penya brava,
com gota de rou
dins una flor blava,
les dones que renten i la que entrecava,
olivars, pollancres, vinyes, sementers,
molins i masies i castells roquers,
pel jove qui passa, plena de dolçor
de la festejada l'ànima xalesta,
tot és una festa
que canta d'amor.
Oh esquerpa cadena de puigs gegantins!
Oh la visió pura que ve d'allà endins,
flor de rustiquesa
que em duu l'enyorança de la jovenesa!
Si per amoixar-li la cua penjanta
m'inclín a la jove,
ella se decanta...
«Copeo, copeo, copeo traïdor:
roseta encarnada,
si t'he agraviada
jo et deman perdó...»
Ella se decanta i desapareix;
i mentres s'allunya i se converteix
en llum solitari lo que era visió,
en llum solitari dins la majestat
de la serralada,
tota silenciosa i tota nimbada
de serenitat...
encara ressona
la veu argentina
d'aquella fadrina
que serà madona :
«Jo som la pagesa que presents te duu;
jo venc de la serra, mes no som per tu».
Oh esquerpa cadena de puigs gegantins!
Ginebrons balsàmics, estepes i pins;
sitges que negregen sota l'ausinar,
soleiada ardenta que besa el pinar;
ombra esmaragdina del fullatge espès;
càntics de revetlla que arriben al mar
de l'església oberta com un ull encès;
mules trotadores
que cascavellegen
per la carretera
del coll en avall;
falles que flamegen,
seguint la primera
de les balladores
en la nit del ball;
soledat feresta
on sembla que udola
d'obscur fratricidi la gòtica gesta;
trilleig de campanes que el vilatge endola;
endolats que resen i de dos en dos
cap al cementiri segueixen la caixa;
garrofers que freguen amb la branca baixa
les veles dels carros que van an el cos;
tonada del batre, cadència moresca;
mèlleres que boten per dins la verdesca;
famílies que volten la font de salut,
i fruites que es fonen dins la boca fresca
plena de rialles de la joventut;
musa cançonera, vella rondallaire;
sanitosa flaire
de la pagesia;
llumeneret blau
que l'ànima atrau
de la minyonia...
sou l'exquisidesa, sou l'encantament
on l'ànima hi sent
de la pàtria mia.
Altres indrets de Calvià:
Indrets