Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Aquest monument, situat a la plaça rector Tamorer, es va inaugurar l'11 d'octubre de 1959, coincidint amb el primer aniversari de la mort del poeta. El varen promoure els Amics de Riber, una associació de campaneters que li tenien gran veneració. El bust de bronze és obra de l'escultora Remígia Caubet, que el va esculpir gratuïtament. En ser-hi al davant podem llegir els fragments de La minyonia d'un infant orat en què Riber emmarca amb un cert aire de misteri de quines eren les seves arrels geogràfiques, els records de la seva dèria per anar a l'escola de les monges agustines i la batalla amb un eixam d'abelles.
És el record d'una monja alta i pàl·lida, amb una celestial dolcesa d'ulls blaus i amb el front davall la toca, blanca com una ala de colom. La nostra casa era tocant al convent de Germanes de Nostra Senyora de l'Empar, que professava la regla de Sant Agustí. Jo no tenia altra idea que la d'estar al convent, amb elles tot el dia. Petit com era que no arribava a la corda de la campaneta, jo m'anunciava a la porta, amb cops menuts i repetits. Sempre era aquesta monja la que obria a la insistència infantil. Quina llum de calç clara! Quina olor de netedat! Una tendresa maternal perfumada d'innocència s'exhalava de tota ella. Ella m'estimava; i jo, amb la infal·lible intuïció dels infants, ho coneixia i em complaïa fora mida en aquest afecte que m'embolcava com dins la carícia d'un vellut preciós. Què voleu? Amabam amari. Com al seu Pare Sant Agustí, a mi també m'agradava que m'estimassen. Me prenia per la mà i m'acompanyava pel jardinet conventual. D'aquest primerenc ingrés meu a l'hort tancat me'n dura un inextingible perfum de malva-rosa. L'olfacte, el més subtil i poderós dels cinc sentits corporals, si mai aspira l'olor errant de la malva-rosa, evoca en mi, amb taumatúrgica potència, aquell abril definit i aquell Edem flairós de les monges agustines.
Ara em plau de contar-vos en quina manera, dins la glòria del cap-al-tard del mes de maig, va arribar a la plaça un inexpert i jove eixam. [...] A la fi, la vibrant dispersió es congregà i s'ajuntà l'alada escampadissa; i nosaltres, amb els infantívols ulls astorats, veiérem com totes les abelles s'eren aplegades en un sol raïm, viu i negrenc, i com, una darrera l'altra, totes anaven entrant en una clivella de l'església, no tan baixa que la poguéssim abastar amb la mà, ni tan alta que fos indemne de les nostres hostilitats i pedrades. [...] D'aquella clivella, l'eixam nouvingut en féu la seva acròpolis. Del campanar daurat, les abelles eclesiàstiques en feren la llur inexpugnable Torre de David.
I allà nosaltres, implacablement, els posàrem setge. I començà la lluita acèrrima i a tota ultrança. Tota cosa que poguéssim llançar, era aviada contra l'inderrocable bastió. Les pedres, llançades amb la força atàvica dels foners, rebotien contra nosaltres; però el nostre ardiment era fet a prova de fallides. La lluita, començada al matí, interrompuda només per les hores de l'escola, durava fins al vespre en què, al toc d'Ànimes, un i altre exèrcit bel·ligerant es recloïa a les tendes i -vull dir-ho amb paraules èpiques- el més amable dels dons dels déus,
la son regava el cansament dels membres
i amarava de repòs els ossos.
Fill de pares joves i pobres vaig venir al món. No res tenia ni esperava tenir res. No tenia cap oncle americà ni cap tia eixorca. Com aquell orfenet de Verlaine, jo vaig néixer
Riche de mes seuls yeux tranquilles.
I ara us vull dir quines foren les primeres coses que varen veure aquests mos ulls tranquils, que feren la meva riquesa única, en obrir-se damunt una de les belles contrades de la terra.
Primerament, un respatler de muntanyes blaves i altes, tan blaves i tan altes que llurs cims se confonien i s'esblaimaven en la fraterna blavura del cel. Després, un onatge de turons suavíssims, amb cabellera de pins que anaven en rost a morir en la planura granívola, vestida d'ametlers, de figueres i de garroverals. Una trama de caminois bruns i fressats que anaven a perdre's com rierols eixuts i torts en la carretera reial, igual i blanca.
En la llunyania, muntanyoles tapades de verdor, damunt cada muntanyola, un poblet; damunt cada poblet, torterolets de fum; entre els torterolets de fum, un campanar; i entorn de cada campanar, al cap-al-tard i al matí, les nou colomes d'argent que canten l'Ave Maria. I a mà esquerra, per un freu que fan les muntanyes, el somrís nacrat de la mar llunyana. No vull dir el nom de mon poblet nadiu. Si ho pac, prou que l'aclarirà la tafanera posteritat. Només vos diré que el seu nom és alegre i festós com el so argentí d'una campaneta.
A Mn. Llorenç Riber en el centenari del naixement
Mestre entre tots els mestres! Llepolia
es féu irresistible per a mi
del dia que ma boca assaborí
la novetat de vostra poesia.
Quina noble sentor de pagesia!
Quin savi navegar pel mar llatí!
Quin meravellós tranc per escollir
un llenguatge tot or i pedreria!
Mestre! Recórrer vostres noves tresques
també volguí, cercant imatges fresques,
d'ignota flaire, per a mes cançons.
Mes, simple "porqueret de la pellissa",
sols he sabut trobar per la bardissa
un amargant embosta d'aranyons.
Altres indrets de Campanet: