Plaça Major

Autor: Llorenç Riber i Campins
Obra: La minyonia d'un infant orat , 1974

La plaça del poble és gran, nua d'arbres, batuda impiament de sol. La presideix l'església, tota en pedra viva, i la volten de remor... les tavernes. En mon poble gairebé totes les tavernes són a la plaça. Els homes vells, en aquests temps calamitosos que ha volgut que visquéssim la nostra dissort, recorden encara amb recança la bondat d'uns altres temps, una edat d'or efímera, en què tothom anava pel solc i llaurava dret. En aquest bon temps que dic, el braç secular era un feel aliat del braç eclesiàstic. Governava un batle que ha deixat una memòria que no fàcilment s'esvairà. Aquest batle, tots els diumenges de l'any i encara totes les festes colendes, quan tocaven les campanes per anunciar el sermó, feia tancar les tavernes. Els tavernejants foragitats s'havien de resoldre per una d'aquestes dues coses: o romandre a peu dret, a la plaça, dardellats de sol o batuts de pluja o escombrats de vent, o entrar dins l'església, a escoltar el sermó. I se solien resoldre per la segona, i vulguis no vulguis, havien d'escoltar la paraula de Déu. Acabat el sermó, sortien i retornaven a les tavernes, on anegaven l'evangeli, que sap tothom que es comparat a la llavor que sembra el sembrador, en una pluja torrencial de vi. I naturalment, no fructificava, per sobres d'humitat.

La plaça, doncs, era el meu teatre, i la meva palestra, i el meu gimnasi i el meu palenc. Més enllà de la plaça hi havia l'ample món? Oh les tardes de maig tèbies i daurades! L'església vella, encesa de sol, flamejava com un canelobre d'or. Era calenta i bategant com una gran bestia viva; era dolça de tocar com un vori vell. Clivellada i fesa d'anys antics, era tota ella un refugi de vida ardent. En cada clivella hi havia un niu; hi havia un batec davall cada pedra. Tot el cel bullia d'ales i xiscles. Com negres dardells empennats esqueixaven l'aire les falzies. Del camp arribava una olor grassa, una olor de plenitud. Les espigues eren lletoses i turgents i groguejaven d'or les arestes. Entre els restobles esclatava la violenta sang de les roselles. Els cirerers rumbejaven la polpa carnal del fruit, el robí lluent i suculent. Era la saó en què tota cosa viu, ama i bull.

Autor: Joan Santamaria i Munné
Obra: Visions de Mallorca , 1955

L'entrada del poble és un carrer ample i empinat, al cap del qual hi ha la plaça, una plaça quadrada i espaiosa, amb una església de pedra d'un matís argentat i un cloquer alt i esvelt amb un rellotge al frontis que quan toca les hores sembla que reciti l'estrofa d'un vers. Com que és diumenge, la gent mudada i ensopida fa rotllets a les portes de les cases i ens veu arribar i davallar de l'auto amb uns ulls entre nyonyosos i llefaruts.

Entrem a l'església a l'hora justa que el rellotge s'ha posat a tocar les batallades de quatre hores de la tarda, la música de les quals es confon amb la somniosa sonsònia que fa el vicari a la trona mentre va dient les lletanies del rosari corejades per una borrosa negror de padrines i un xiroi esbart de canalletes que en veure'ns amollen la veu i fan xius-xius a cau d'orella. Un escolà molt trempat ens mostra el cos incorrupte de sant Victorià, desat dintre una urna de vidre amagada rere un teló molt ben pintat i que s'apuja i s'abaixa com els del teatre, presentalla feta a Campanet pel cardenal Despuig, insigne fill de Mallorca, que la dugué de Roma junt amb una riquíssima col·lecció d'obres clàssiques de pintura i escultura, moltes de les quals exornaren fins fa poc temps els jardins i les estances de la sumptuosa mansió de Raixa, avui completament devastada.

Autor: Josep Maria Espinàs i Massip
Obra: A peu per Mallorca. Sense veure el mar , 2005

Campanet és un poble allargat i estret, perquè les cases s'han construït adaptant-les a la configuració del turó. Això fa que no sirgui un nucli compacte, sinó molt articulat a partir de l'eix central, el que formen els carrers de Sant Miquel i de Llorenç Riber, una sola línia recta. Si es vol anar cap a un extrem del poble, pràcticament s'ha de tornar pel mateix camí per acostar-se altra vegada a la plaça Major. Des d'alguna de les prolongacions laterals d'aquesta recta, en general curtes i estretes, es pot contemplar la serra de Tramuntana més a prop que mai. Perquè de tots els pobles pels quals passarem, Campanet és el que està més al nord. Per l'altre costat, en canvi, d'aquesta mena de balcó, es veu l'extensió d'Es Pla, encara que avui sigui grisós, sense la calidesa de la terra quan hi toca el sol.

Autor: Joan Margarit i Consarnau
Obra: L'ordre del temps (Poesia 1980-1984) , 1985

Cap al tard a la plaça

 

Damunt dels murs la tarda deixa un vel

de claredat. Al gran baladre rosa

l'ocell de l'ombra del ponent s'hi posa

i la mirada abasta el buit del cel.

 

El dia mor entre l'oliverar,

prop de la gran finestra de la nit,

i enrogeix, entelada per l'oblit,

la lluna del rellotge al campanar.

 

Cordial, el capvespre entra a les cambres

i deixa cendra d'hores en els vidres.

Teulats enllà, la llum s'esfilegassa

 

i la tarda,  els meus ulls, la nostra vida,

tot té un color d'or fosc, com la llimona

rovellada pel te dins de la tassa.