Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
La Font Coberta és un referent ineludible per als pelegrins de Lluc. Estava a peu del camí vell del santuari. El 1890, va ser restaurada i va prendre l'especte actual sota les tendències modernistes. El 1905 s'hi posa una placa de marbre fosc que envolta el doll (avui una aixeta moderna) amb quatre versos que es referixen a la puresa de l'aigua, té fama de ser de les més sanes de l'illa. Al seu davant, hi podem llegir diversos textos: el record de Llorenç Riber, quan era escolà que hi anaven a cercar aigua pel monestir; la valoració de l'aigua i de l'entorn per fer-hi pícnik als anys trenta del segle passat; la desmitificació que en féu Gabriel Fuster, Gafim, bo i reconeixent-li l'estima que li tenen els pelegrins i, finalment, la versió moderna que Gabriel Janer Manila ha fet de l'origen de la font.
¿Qui sap un santuari de la Mare de Déu sense una font a la vora? També té la seva la Mare de Déu de Lluc. La fama de la «Font Coberta» és general a tota l'illa, des del Bec de Ferrutx a la Vaca de Cosconar i del Cap de Formentor fins a la Punta de l'Àguila. Aquesta font és com la «Font signada» del Càntic. Brolla del penyal viu amb un petit gemec d'aucell, fràgil i pura com un collarí de perles. Aleshores era molsosa i verda, endomassada amb penjarelles de falzia, la bella herba parietària que ama la penombra humida i té una tan sensitiva tremolor. Era tancada de paret i hi donava accés una barrera grinyoladissa. A través d'una espessura de pollancs, de fullatge sempre trèmul, hi entrava una claror verdosa i fresca, amb quelcom de misteri, com ara la claror que difon per dins un temple, poblat de columnes, un vitratge historiat. Bevien indistintament d'aquella font el fatigat romeu, el fugitiu pinsà i la cabra orada. Els mesos d'estiu, un quart d'hora abans de dinar, amb una gran gerra, ansa per ansa, dos escolans, que estaven de torn, anaven a dur de la bona aigua gebrada; car la que arribava al monestir, rodoladissa i lluent, per dins la canal de teula, ja era escalfeïda del sol. I, en canvi, copsada a l'ull viu, era fresca més que una rosa. Com més vibrant era el sol i més calda l'estiuada, brollava ella amb més fresquívol saluet. Com aquella altra font que, segons reconta Curcius Rufus, trobà Alexandre el Gran, en el país africà dels Garamantes, dins el sagrat boscatge d'Ammó; que en les hores de sol central era freda com el glaç, i la mitjanit xarbotava amb glops bullents, com una caldera.
Que l'aigua de la Font Coberta és excel·lent, res no ho demostra millor que la gentada escampada pels seus verals i asseguda damunt l'herba de les espones, entremig d'una sens fi de panistres, cistelles de fruita, coves de recapte, ampolles de xampany i garrafes de vi. Els homes són els més actius i diligents de cada colla. Mentre l'element femení garla tranquil·lament o es dóna una passada de bronja per la cara suosa i embotornada o alleta el nadó que duu a la falda, ells buiden els coves, o espargeixen un pessic de sal a les costelles arrenglerades damunt les grosses graelles, o posen el meló en fresc, o llesquen el pa, o trien l'escarola, o encenen el foc després d'haver arranjat les lloses de pedra que han de servir de fogons per a coure el dinar. Quina traça hi tenen! M'han fet agafar gana veient-los maniobrar.
Lluc és un gran centre d'excursionisme; però a l'hora de l'arribada de l'autobús, si els dies són llargs, ja no queda temps més que per fer dues curtes passejades: anar a la Font Coberta i pujar als Misteris. Les excursions s'han d'organitzar pels dies següents.
La modesta i pacífica Font Coberta es troba a la vora del camí vell, a unes tres-centes passes a ponent de la Plaça. No té res d'extraordinari ni tan sols d'interessant, però... és la Font Coberta, o sigui, un lloc consagrat pel costum, que ací, en aquesta contrada de bon llinatge mallorquí, pren tot d'una la dolcíssima sabor d'una bella tradició.
Per anar a la font, sortim de la Plaça per la barrera que tanca les terres de Ca s'Amitger, que amb Menut, Binifaldó i altres possessions, constituïen altre temps el vast i ric patrimoni de la Mare de Déu. Per un camí excel·lent ombrejat per pollancs de fullam tremoladís, arribam a la Font que assacia la set del romeu i abasteix les necessitats del santuari.
L'aigua canta tranquil·la, dins la vall. Corren les fonts pels cnalons de pdra. El bestiar acudeix a beure-hi. Quan la calor estreny, els anys de secada, només en resta un fil d'aquella aigua, un rajolí dèbil. Els ulls de les fonts minven lentament, quan arriba l'estiu, quasi a punt d'extingir-se. El bosc –un boscany d'alzinars i pinedes- abscondeix els secrets de l'aigua subterrània, el misteri obscur de les correnties que cerquen obrir-se pas, fins a la llum.
L'aigua canta, a la vall. A la font del puig Ferrer i a la font Seuca, a la font de la Teula, a la font dels Polls i a la font Freda. També, a la font Coberta i a la font del Guix. De la font Coberta –hom diu que altre temps li deien la font del Pi- en bevia la gent de la Santa Casa i els pelegrins que arribaven pel camí vell. Al recés d'aquella aigua hom trobava una mica de descans per la fatiga, un lloc per a refrescar-se la boca i treure's el cansament del cos.
Altres indrets de Escorca: