Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El nom de Lluc, segons dues rondalles, pot provenir o bé de Lucus (bosc sagrat) o del nom del pastor que descobrí la imatge de la Mare de Déu. La seva fundació data del segle XIII, quan els nous mallorquins volien crear un monestir similar al de Montserrat. La capella de la Mare de Déu es començà a embellir al segle XIV. El 1456 el papa Calixt III ordenà la constitució de la Col·legiata amb 5 preveres encapçalat pel cavaller Tomàs i Tomàs. La devoció per la Mare de Déu es va anar incrementar fins que el 10 d'agost de 1884, 12.000 pelegrins s'hi aplegaren per participar en la coronació de la Verge de Lluc pel bisbe Pere Joan Campins. El 1891, un nou orde religiós, els Missioners dels Sagrats Cors, fundat pel venerable pare Joaquim Rosselló, s'instal·là al monestir.
Davant del santuari de Lluc s'obre una gran plana de la Font Coberta, al peu de l'antic camí fins a la façana d'accés al conjunt d'edificis. Està dedicada a diversos usos. Ara bé la part més pròxima a l'accés del santuari ha estat enjardinada. Un text de Llorenç Riber ens recorda com era abans aquest espai i com hi predominaven oms centenaris. També escau la lectura d'un fragment de la novel·la fantàstica L'illa de les Tres Taronges, de Jaume Fuster que descriu l'arribada de l'expedició de Roger i els seus cavallers.
Lluc és el Montserrat de l'illa; però en lloc d'ésser un monestir enlairat com ho és el nostre, està enclotat dintre els penyals, voltat de tombes ciclòpies. L'iglésia està com enfonsada, com ajaguda en un panteó, que li han format les grans muntanyes. La Verge no veu la seva illa. La sent a sota. La sent per dintre, i sembla que s'estigui allí per escoltar més de prop els batiments del seu cor. Si les illes tenen ànima, la Verge seu en lloc de l'ànima.
Un cop vista la capella, es comencen a baixar costes i penyals avall altra volta, i se'n troben tants i tan immensos, en surten tants de tots els revolts, que si la semblança no fos lletja, ens exposaríem a dir que s'arriba a patir del mal de pedra.
Els meus ulls, de més a més acostumats als horitzons oberts i a la mar llunyana, s'hagueren d'avesar als grans murs de rocam i a la intimitat d'un comellar ombrívol. Ja em teniu submergit, doncs, dins un gran gorg de verdor i de silenci; dins una enclotada solitud ascètica, vas insigne de devoció
Amb una gravetat augusta i ancestral, presidia el monestir de Lluc una gran plaça, tota catifada d'herbei, i poblada aleshores d'oms més que centenaris. Eren agegantats aquells oms, veritables temples de fulla. Negres i solemnials, guardaven una severa majestat i encomanaven una dolça tristor i una paor gairebé religiosa. Era d'aquests oms que va cantar el nostre gran poeta:
L'augusta Pau seu a l'ombra
dels arbres patriarcals.
De dia semblaven fosos en bronze; de nit eren plens d'idil·li i s'omplien d'aucells dormits. Haguéreu dit que aquests oms eren germans d'aquell gran om que Virgili i la Sibil·la trobaren sembrat en mig del vestíbul de l'Infern. [...]
Ara, en aquesta plaça, en lloc dels grans oms desapareguts, que li donaven misteri forestal i majestat religiosa, hi ha uns plàtans urbans, afilerats com els reclutes; arbres valetudinaris que prenen el sol el dia que en fa, i que no floquen gaire. Es veu que la grandesa dels penyals els abruma i que la por no els deixa créixer. Aquests arbres d'ara no seran mai com aquells oms d'antany.
Roger, amb el posat de comandament que li era natural, s'avançà una mica del grup i va cridar:
—Oè! Gent del monestir! Oè, gent del monestir! Un guaita va treure el cap i va respondre:
—Qui sou i què voleu?
Roger avançà una mica més i ampliant la veu amb les mans va cridar:
—¡Estrangers i gent de pau que venim de Sumir, on vam arribar ahir després d'un llarg viatge per mar!
—I on aneu, si es pot saber? —va replicar el guaita, amb desconfiança.
—¡Ens dirigim al Puig del Gegant per parlar amb l'Home Savi que hi viu!
—I què voleu de nosaltres? —continuà preguntant el guaita.
—¡Un racó vora el foc, una mica de menjar calent i una màrfega per passar la nit! —va contestar Roger, amb fermesa.
El cap del guaita va desaparèixer. Tots vam romandre quiets fins que, després d'una bona estona, el lloc del guaita fou ocupat per un cap de crinera i barba blanca que va parlar així:
—Heu parlat amb la gent de Sumir?
—¡Sabeu bé, senyor, que Sumir està desert, perquè els homes s'han agermanat i les dones, els nens i els vells són en aquest monestir!... —va contestar-li Roger.
—Heu vist soldats, quan veníeu?
—Ni l'ombra d'un armat, senyor. ¡El camí de Sumir aquí era desert!
—Heu dit que sou estrangers... D'on?
—D'Adià, enllà de la Mar Gran!
El cap venerable també va desaparèixer. Vam sentir, aleshores, sorolls rere la porta, com si retiressin la barra i fessin córrer el forrellat. Efectivament, la fusta clavetejada va girar damunt les seves frontisses i aparegueren quatre homes, vestits amb túniques vermelles i armats amb espases i llances, que servien d'escorta al vellet que ens havia parlat.
—Entreu!
La porta de la murada s'obria a un pati enllosat, ple d'homes amb la túnica vermella, torxes enceses i armes nues que ens voltaren desconfiats.
—No tingueu por —ens tranquil·litzà el vellet—. Sóc Tòlit, el prior del monestir, i aquests són els meus monjos. Efectivament, tenim refugiats al monestir les dones, els vells i les criatures de Sumir i ens malfiem de tothom, perquè d'un moment a l'altre poden arribar els soldats del rei i atacar-nos... Sembleu gent de bé. Us dono la benvinguda al monestir.
Altres indrets de Escorca: