Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
S'Entreforc és el nom que rep l'enorme engorjat que formen el Torrent de Lluc i el del Gorg Blau quan s'ajunten per donar vida al Torrent de Pareis. És la naturalesa en estat pur. Precisament, aquest serà el lloc indicat per llegir el poema que aquest darrer va dedicar Miquel Costa i Llobera i els textos descriptius de les seves estades en el lloc de Santiago Rusiñol, Joan Santamaria i Guillem Colom.
Torrent de Pareis
Enmig de nues serres encrespades,
ones petrificades
del vell món remogut en temporal,
sembla que els genis del terror s'uniren
i fins al mar s'obriren
aquest passatge per carrer triomfal.
Va per trist roquissar el torrent d'Aubarca;
l'horrenda Fosca abarca
les aigües pures davallant del Gorg;
i dels dos torrentals per confluència
sa greu magnificència
desplega formidable l'Entreforc.
Com a murades de masissa roca,
una i altra penya ribera van creixent.
Si alguna penya més gegant s'empina,
la testa més inclina
commoguda d'esglai sobre el torrent.
Com a boques d'oracle, obertes coves
apar que donin noves
de vells misteris ignorats pel món;
tal roca, per les aigües llavorada,
amb l'obra esculturada
d'antiquíssimes gestes se confon.
Alçant la vista que l'esglai abaixa,
només blavenca faixa
de cel se descobreix tal com un riu
que va torcent el pas allà a l'altura
enclòs per l'estructura,
per entre el doble penyalar aspriu.
Així s'estén avall la torrentera,
semblant una rodera
que amb majestat genèsica deixà
oberta de Mallorca en les entranyes,
passant per les muntanyes,
la carrossa vivent de Jehovà.
Arreu festonen aquest gran abisme
amb màgic simbolisme
semprevives i llorer,
com si diguesssen: "La immortal victòria,
la brosta de la glòria,
per aspres vies i amb treball s'obté".
Sols jugant la fatiga i el coratge
ateny aquest paratge
l'home de terra, caminant mesquí;
mes per l'esforç i la fatiga immensa
és alta recompensa
mirar lo que sols es pot veure sols aquí!
Aquest torrent de Pareis el formen dos espadats d'una alçària que dóna vèrtig, i deixen el lloc més just per tal que hi pugui baixar el pedruscall d'aquelles muntanyes immenses. Tantes ne baixen i rodolen, camí de la gola del mar, que el torrent no pot engolir-les, i els blocs gegantins s'apilonen els uns damunt dels altres, formant un daltabaix de penyals, que sembla que han caigut d'un astre.
Pel mig d'aquests enderrocs, el viatger hi té de pujar, ficant-se pels caus i les esquerdes, acotant-se aquí i enfilant-se allà, perdut a la casualitat d'aquell laberint de pedregam. Hi ha pedres que us vénen damunt com una llosa de cíclops, i hi teniu de passar per dessota, fiant-vos de que, si han jagut tants segles, bé jauran una estona més i no cauran pas per vosaltres. N'hi ha que us barren el pas, i teniu de pujar per damunt, enfilant-vos mateix que formigues. com més ne pugen, més se'n veuen. N'han baixat de tota l'illa, i lo estrany és que, al mig d'aquesta afrau, que us arriba a semblar que s'ha rebolcat la terra, trobeu una basseta d'aigua que dorm en llit de sorra, i és tan fina i tan transparent, que si hi ha alguna flor, s'hi atansa i es diria que hi ha anat a beure.[...]
Però un va pujant amunt sempre, i entre espadat i espadat, el mar sembla que també puja, i per aquella escletxa immensa, que formen els murs dels penyals, el veieu que es va enfilant mateix que una cortina blava... fins que la terra es va estrenyent i arribeu a un lloc que se'n diu l'"Entreforc" per la confluència dels espadats, que sembla que us encloguin dintre.
Aquest "Entreforc" és ja la fi. Sembla que s'ha esberlat el món. Això no pot ésser més que un gegant que, volent eixir de l'illa, es va fer lloc amb les espatlles i la va escruixir, i la va esquerdar. El llit del torrent és tan estret, que els penyals que han caigut dels cims s'han enclòs entre els espadats, i, com que n'han anat rodolant d'altres, han anat formant una nau de bocins d'illa despresos, i el torrent passa per sota com per dintre unes catacumbes.
Per sota d'aquest temple ciclopi –el més gran que pugui existir-, l'aigua que hi passa s'hi ha adormit. No rep més claror que la dels finestrals que s'albiren dalt del cingle, formats per l'esqueix de les penyes. Hi dorm amagada en els avencs, i és tan neta, en aquella fosca, que no se sap on acaba l'aigua i on comença lo que es reflecteix. Dalt de les naus, obertes al cel, hi xisclen els esparvers, i com que el crit va rebotent de pedra en pedra i de cingle en cingle, l'eco arriba a baix tan feréstec, que sembla un cor infernal d'harpies. Ajunteu les estalactites, que degoten sang de muntanya, i la molsa que cria la humitat, en aquells llocs que no han vist mai el sol, i, així i tot, no tindreu mai idea del que és aquell avenc. Són les entranyes d'un monstre, o una ferida feta a l'illa.
Deixant al darrera el Gorg Blau i el seu torrent, que s'avença terra endins entre penyalars abruptes dins les tenebres de la Fosca, davallàrem per Escorca a l'Entreforc, vorejant el torrent d'Albarca. Un esglaiós paisatge de penyals ens envaïa a l'entorn. Un caos aclaparador de roques dreçant-se amenaçadores les unes sobre les altres o enfonsades des d'immensos precipicis dins espaventables fondàries. Una estratificació convulsiva, tràgicament torturada en retorts sinclinals i trencats anticlinals mostraven als ulls atònits les formidables empentes que degueren alçar-los: els uns romangueren drets, romputs o bé fragmentats, encavallats els uns sobre els altres en fuga impressionant, d'altres restaren amorfs, gairebé volatilitzats en fossilitzada escuma,
ones petrificades
del vell món remogut en temporal,
com digué el nostre poeta.
Camí de la Fosca
Des de la gran escletxa de l'Entreforc, que culmina en els alts penya-segats del Cingle del Voltor, intentàrem penetrar dins els hòrrids penyalars de la inaccessible Fosca. Endebades. Immenses roques despreses encegaven el pas a la llum, gorgs negres i pregons, com deuen ser els de l'Estígia, ens tallaven arreu el pas amb llurs grans goles obertes. Impressionants cascades hi abocaven tot l'hivern, i fins ben entrat l'estiu, el seu cabal d'aigües subterrànies per sobre un llit d'altes roques llefiscoses, plenes de la molsa dels segles. Érem a les portes de la Fosca. Molts han intentat forçar-les amb desesperats esforços per escalar les misterioses cambres que se'ls tancaven al davant i, presos d'esglai i pànic, han hagut d'abandonar llur arriscada empresa. D'altres més agosarats provaren d'esmunyir-s'hi des del torrent del Gorg Blau, i han hagut d'anar a rescatar-los amb grans treballs i angúnies. Uns pocs, finalment, ho han aconseguit lluitant entre la vida i la mort. Grans penyals caiguts de dalt i tenebroses escletxes, on l'aigua passa esbufegant per obrir-s'hi pas, ens barren pertot l'entrada. ¿Quin fenomen geològic pogué arribar a fendir aquesta esglaiosa bretxa? ¿Fou l'erosió mil·lenària de les pluges torrencials, escapades de les altes sedimentacions lacustres de Cúber i d'Almallutx a l'Època secundària, o una commoció tel·lúrica que durant la terciària esqueixà en fort terratrèmol les premudes penyes calcàries escindint-les brutalment per donar pas a les aigües? Tals eren les qüestions que ens proposava el geòleg mostrant-nos l'erosió dels xaragalls del torrent i l'exacta coincidència dels dos gegants murs de roca. Però, a tals dubtes i enigmes, sols responia l'eterna nit subterrània, l'obstinada resistència dels alts penyals relliscosos —alguns de deu metres d'alçària—, l'esglaiosa soledat i el més absolut silenci...
Impossibilitats d'avançar una passa més, començàrem a sentir les al·lucinacions i el pànic incontrolat de les desertes tenebres, malgrat la feble claror de les inútils llanternes. Els gorgs negres i pregons ens xuclaven, fetillers, en un esglaiador vertigen; l'atmosfera, saturada de seculars humitats, se'ns tornava irrespirable... I haguérem de tornar arrera, com tants d'altres arriscats que, molt abans de nosaltres, havien temptat debades travessar el fosc Canó de l'Entreforc al Gorg Blau entre aquell caos feréstec de gorgs, roques i tenebres.
He dit llòbrec, no? És clar: la primera impressió és de basarda. No goseu piular, mireu de reüll, camineu encongits.
Aquests murs immensos i llisos de pedra, que a banda i banda s'aixequen a dret fil fins al cel i que aombren misteriosament el sot de la falla gegantina, per on s'escola sense pressa un minso galet d'aigua, de bell antuvi us han deixat exhaust. Diríeu que heu caigut en un paratge de damnació, en un món apocalíptic, del qual no hi ha esperança d'eixir mai més.
Altres indrets de Escorca: