L'antic Hotel España

Autor: Sebastià Alzamora i Martín
Obra: Miracle a Llucmajor , 2010

El carrer del bisbe Taixaquet semblava bullir a causa de la gernació que hi pul·lulava, una sensació que no faria més que augmentar a mesura que s'acostessin a la plaça. A banda i banda del carrer hi havia marxandos que oferien la seva mercaderia: aquí, un que estenia una tela per exhibir olles, escudelles, pitxers i altres utensilis de cuina fets amb terrissa; allà, un altre que havia desat un estenedor del qual penjaven teles que servien per fer estovalles, tovallons, tovalloles, pedaços de fer net, calçons blancs o camises de dormir; encara més enllà, i com no podia ser altrament a Llucmajor, un que mercadejava amb formes i estris per fer sabates: pells -moltes pells de vedella o de porc, més resistents-, plantilles tallades en cartró, llengüetes, tisores, pots d'una pega curiosament anomenada il·lusió -amb la seva olor forta, dolça i embafadora-, retalladures, roïssos... Hi havia de tot. Les dones anaven d'una paradeta a l'altra, discutint preus a grans veus, comparant qualitats, anunciant a les veïnes i les conegudes les gangues que es podien obtenir en una o altra paradeta, situada més amunt o més avall del mateix carrer.

Autor: Sebastià Alzamora i Martín
Obra: Miracle a Llucmajor , 2010

I això que tan sols havien compartit el breu trajecte des de l'ajuntament fins a l'hotel Fonda España, una vegada donya Hortènsia es va haver recuperat del seu desmai en el tumult de la sala de plens. Galant, en Busca Llarga es va oferir a acompanyar-les: van travessar plegats la plaça Major i van davallar el carrer de Bisbe Taixequet, i al llarg del camí, en Busca Llarga va desplegar aquella insospitada cortesia seva que va aconseguir reconfortar les dues dames del desastre de la conferència i que va complaure fins i tot la senyoreta Deulofeu. D'aquesta manera, donya Mercè i en Busca Llarga van tenir ocasió de presentar-se i d'intercanviar les informacions bàsiques que concernien l'un i l'altre: a ell li va costar dissimular la satisfacció que li va produir saber que ella era vídua, i ella va somriure deliciosament en assabentar-se que ell era solter (fadrí, en deien a Mallorca) i que no tenia compromís. A la porta de l'hotel donya Mercè es va demorar una mica en el comiat, però a ell li va faltar el coratge (i encara més amb aquella bruixa de la senyoreta Deulofeu al davant) per demanar-li el permís per mantenir-hi correspondència, una covardia de la qual havia tingut temps de lamentar-se a bastament durant aquell llarg any i mig. Així mateix, l'endemà al matí, després de passar la nit desvetllat, en Busca Llarga va tenir el reflex de deixar-li un present a la recepció de l'hotel: un siurell. Els modelava amb terrissa un artesà de la vila que els duia a coure a la teulera, i sempre en tenien l'obrador ple. En va agafar un de petit però molt bonic, que representava un pagès dalt d'un cavall, tot pintat de blanc amb ratlletes verdes i vermelles. Un altre cop, no va gosar adjuntar-hi cap nota ni targeta, però va confiar que ella sabria endevinar de qui li arribava l'obsequi. Va saber, per l'amo de l'hotel, que la bella vídua de Sauleda havia acceptat el siurell i que l'havia afegit al seu equipatge: això el va alegrar, però no va minvar ni una mica aquell neguit que ja no l'havia d'abandonar mai més.

Autor: Sebastià Alzamora i Martín
Obra: Miracle a Llucmajor , 2010

Una expressió que al capdavall era anticipatòria, i que havia de trobar la seva confirmació a l'habitació de l'hotel Fonda España, una vegada efectuada la inscripció al taulell de recepció, certificada amb rutinària desgana per l'home gras que solia menjar llesques de pa amb sobrassada. Donya Mercè ja havia buidat dues maletes i havia desat a l'armari ventrut les mudes de roba. A continuació, amb morositat, va obrir l'aixeta per tal d'omplir d'aigua la banyera, i es va despullar davant del mirall: no es va entretenir gaire en la cerimònia de mirar-s'hi, perquè un any i mig d'haver-ho fet per primera vegada en aquella mateixa habitació, ja hi estava força acostumada. Després, va obrir la maleta de cartró amb els reforços metàl·lics i en va extreure el seu objecte valuós i fràgil: un siurell que representava un pagès dalt d'un cavall, tot pintat de blanc amb ratlles verdes i vermelles. Nua, es va submergir dins la banyera fumejant, amb el siurell ben garfit amb la mà dreta: l'aigua calenta amorosia la rugositat de la terrissa, fins que el xiulet de la figureta esdevenia apta per a la satisfacció d'una vídua jove.