Es Port / Porto Cristo

Autor: Antoni Mus i López
Obra: Bubotes , 1990

La guerra, la guerra que per la península sabien moguda des de feia gairebé una mesada, s'havia estesa fins aquí mateix, era arribada a Mallorca: al Port de Manacor, de matinada, hi havien desembarcat els rojos...

—Els rojos?

...els rojos. Ben a prop de ca nostra, ja ho veis: es Salt de s'Aigo només està a quinze quilòmetres del Port...

—Oh!...

...Des de Manacor, voluntaris, la majoria senyors, eren partits a defensar les seves cases ran de mar, la pàtria, asseguraven, en perill de perdre's...

—Quina pàtria?

...Els rojos ja eren per les Coves dels Hams.

—Idò no han pres de cap aquí...

No, avançaven cap a Manacor pel camí més directe. Prendre per la carretera que uneix el Port de Manacor amb el Port de Felanitx i, en arribar a Son Fortesa, voltar pes Rafal, Taiet, Son Toni Mas, Son Pou Fondo i sa Cabana, hauria estat fer molta voltera. Per tant, de moment, els rojos no passarien per Retana, és a dir, ni pes Salt de s'Aigo...

 

Autor: Antoni-Lluc Ferrer Morro
Obra: Adéu, turons, adéu , 1982

Aquell cafè tenia dos billars i dos o tres jocs de futbol. Ens vam passar una bona estona jugant i, encara que vaig perdre més d'un partit, no me'n va deixar pagar cap. Llavors em va dur a veure la fàbrica de mobles on treballava d'oficinista però a causa de les festes la tenien tancada. I aviat em va presentar un oncle seu, que tenia una barca i l'endemà mateix tots tres vam anar a pescar. L'oncle es deia Rafel i la barca era un llagut molt mariner. Ens vam cansar de treure serrans i el sol abrilenc era molt agradable. Després, mentre tornàvem en bicicleta a Binialutx, perquè el seu oncle vivia al port, es va posar a explicar-me històries de contraban. Mig poble s'hi dedicava i si teníeu sort podíeu fer una fortuna.

—Però i en què consisteix la feina?

—Home, n'hi ha per a tots els gustos! Si tens quatre diners els poses en una barcada. El capità se'n pot anar a Alger o a Gibraltar i si la cosa surt rodona et donen la part de benefici que et pertoca.

—I si va malament?

—Home, aquest és el risc! Ho perds, com és natural. I, mireu per on, el comandant de la guàrdia civil que s'havia pegat el tret era precisament algú que es conxorxava amb els contrabandistes de Binialutx i no li havia quedat cap altra solució. En Sebastià, que coneixia aquelles coses, va dir, però, que d'ençà d'aquell mort la guàrdia civil anava més viva que mai. I que per no res entrava dins ca teva i si t'hi trobava contraban no t'escapaves d'una bona multa.

—I què passa aleshores?

—Home, que el negoci va més bé que mai! Com que hi ha tanta de vigilància el preus s'han apujat.

—I dius que la guàrdia civil no perdona?

—Binialutx és un poble molt especial. A la gent d'aquí li agrada d'arriscar-se i si el poble té sis mil habitants n'hi ha més de la meitat que hi estan ficats d'alguna manera.

I em va explicar encara que els diners que podíeu fer depenien de la feina. Perquè una cosa era guardar contraban a una casa vostra i tota una altra disposar d'un camió, que aparentment traginava llenya a la ciutat però que, ben amagades, duia un munt de saques de contraban. En fi, que a pesar que eren de la mateixa illa, Terrades i Binialutx eren dos pobles ben diferents.

—I, com que on corren diners hi ha joc, aquest poble és un dels més jugadors. La gent ho fa als cafès i sembla que només juguessin per jugar.

—Que vols dir que ho fan amb cigrons o amb fitxes?

—Si no n'ets al corrent, diries que sí. Ara, jo sé de gent que s'ha jugat una casa o fins i tot un hort.

—I, per cert, durant la guerra què hi va passar per aquí?

—Home, això sí que és tota una altra història. Binialutx és el poble mes república de tota l'illa. I al començament de la guerra hi va haver el desembarcament dels rojos que ens va costar un ull de la cara.

—Per què ho dius, Sebastià?

—Perquè els militars i els falangistes es van posar a fer-ne de les seves i pertot arreu hi veien rojos.

—Vols dir que hi va haver una guerra de debò?

—Ja ho crec! I no hi deu haver cap família que no rebés d'alguna manera. Però encara avui la gent només en parla en veu baixa i entre coneguts.

Autor: Maria Antònia Oliver i Cabrer
Obra: Cròniques de la molt anomenda ciutat de Montcarrà , 1994

—Es rojos, es rojos!

Va començar l'èxode cap a Montcarrà. Els montcarraners estiuejaven, els qui podien, al Port de Manacor; encara no havien construït la seva pròpia colònia de vacances. Els fanals d'inspecció dels vaixells il·luminaven Porto-Cristo, casa per casa. Els rojos de l'illa estaven a l'aguait, i tots els pobles dels voltants s'aterrien pensant que la propaganda antidemoníaca —relativa als rojos, naturalment— d'aquell que havia arribat a ser gran predicador d'il·lustre i estimada oratòria, don Jordi Caimari i Bibiloni, s'estava fent realitat.

Al quarter d'Inca i a la caserna de Manacor els militars esperaven:

—Però bono, de quin costat estam?

—Som militars: estam devora es poble.

—I per què dimonis no han entrat per Ciutat? Tot seria molt més fàcil. Així s'haurà de travessar tota s'illa i hi haurà escabetxina.

—No ho veig tan negre, això serà cosa de dos dies. Un pronunciament militar, i després es govern els fotrà tots a sa presó, com sempre, com tantes vegades en sa història de sa pàtria.

N'Andreu Caimari i Bibiloni mesclava la seva parla planera i a vegades gruixada de mallorquí de poble amb l'amanerament militar de frases fetes, de conceptes-clixé. Era intel·ligent però anava una mica embullat en matèria de política, cosa que intentava amagar amb una retòrica totalment fora de lloc i, això no obstant, molt a l'ús en el seu ambient.

—Però té força, en Franco. Aquest ho ha sabut fer bé, primer s'ho ha pensat, ho ha organitzat sense deixar res a lloure, i llavors ha començat s'acció,

—A mi m'agradaria saber què fotre hi feim noltros, tancats aquí, esperant. Si sa cosa va bé, bé, si perdem...

—Què hem de perdre? Noltros farem lo que mos manin, s'obediència és lo primer que ha de saber un militar que se precie. No hem de demanar es perquè de ses ordres. Les hem de complir.

—I quan t'hagin etzibat un tir te donaran una medalla an es mèrit militar perquè es fills hi juguin. Ca, homo, tu ets un idealista! Jo ja n'estic fart d'estar engabiat, rellamps!

El pànic sura per la contrada, la gent del poble no gosa sortir de les cases per por de trobar-se amb un roig, aquestes personificacions terrenals i humanes del mal i de la destrucció: de l'Anticrist. I això que els montcarraners els coneixen tots, els republicans, i no caldria que se n'amagassin: els montcarraners que restin només s'hauran de preocupar de no morir-se de fam, d'aconseguir més cartes de racionament que les que pertocaran a cada família, i més d'un enyorarà els temps, no gaire pròspers tanmateix, d'abans de la lluita —la guerra fratricida, la croada—, i més d'un plorarà el germà o el marit i els fills perduts per sempre.

Els carros carregats de matalassos, d'infants esporuguits i curiosos, de taules de cuina i de cadires, faran corrua cap a Montcarrà i cap a Manacor, cap a Son Carrió i cap a Sant Llorenç, mentre els soldats republicans començaran el desembarcament. Els soldats del senyor Negrín, els revolucionaris del senyor Largo Caballero —del Caballero Largo—; els macarres del districte cinquè de Barcelona, homes avesats al lladronici i a les violacions impunes, posaran encara més el poble contra els republicans, dels rojos, i els vaixells acaramullats de soldats de debò —que els soldats d'Inca, de Manacor i de Ciutat esperaven per ajuntar-s'hi—, esperaran també ells, Déu sap què. I els republicans de l'illa es moriran d'angúnia, mans plegades, esperant ordres que mai no arribaran. Tot serà esperar.

Autor: Maria Antònia Oliver i Cabrer
Obra: Coordenades espai-temps , 1995

I tot Montcarrà pareixia embolicat de flames estàtiques, una sola flama dolça, estesa com boira incandescent, sense bellugueig, que s'arrapava a les parets de les cases i les obligava a rebre, silencioses, l'embat dels crits meus i de les amigues que sortíem de costura, que sortíem del mes de Maria. Tot Montcarrà? El meu poble, el meu, el que tenia a l'abast de les mans, de la mà, carrer avall, dits de la mà esquerra que passaven pels baixos de les cases, els referits de grava i ciment, i en sentien les pessigolles rasposes, el meu poble era el carrer de N'Olesa, de ca les monges a ca meva, cap a ponent, cap al carrer Nou, transversal, cap al torrent, Avenida 4 de Septiembre, el dia del desembarcament... o del reembarcament? Cada any, el 4 de setembre, processó de barques al port, a la nit, llumenetes de colorins que solcaven la mar i un gran foc al costat del monument als caiguts, després tots els llums del port s'apagaven i començaven els focs artificials... mira, mira, són dos peixos que s'encalcen!, peixos de foc, o foc tot sol, foc alegre que semblava peixos, i després la traca, trons que feien eco a l'enderrocall, a la cova del Correu, trons triomfals i escandalosos com els crits d'en sortir de costura, d'en sortir del mes de Maria, que feien eco a les parets emboirades de foc quiet, de Montcarrà... Quantes coses amagades a les roques del port, rere el tatxim-tatxim de ritual, acabada la traca, acabada la missa de campanya, guants blancs de testa que marcaven el pas, rere les parets del meu poble, el meu món petit, envoltat de cotó suau i tendre, el meu món limitat... a la meitat del carrer de N'Olesa, que va cap a ponent, el carrer Antonio Duran efa e, transversal, i a un extrem la plaça de les verdures, teulats metàl·lics que aixopluguen els embalums, sacs de patates, lletugues d'enciam, bàscules, de les placeres: bons embalums per jugar a conilló amagat, a guerres inventades, desconegudes i llunyanes, però just amagades com nosaltres rere els embalums de les placeres.

Els carrers amples que vorejaven els teulats metàl·lics eren bons per baixar-hi, esperitada, amb els patins, fer l'àngel i ensopegar amb una pedreta: les genolleres emmercrominades en donaven fe. O la muerte del cisne, els cabells s'arrossegaven per terra mentre les quatre rodetes d'un peu feien d'eix a tot el cos que voltava, voltava, embull de cames i braços vigilat pel campanar més alt de tota l'illa, que sobrevisqué a la guerra desconeguda, amagada sota el matalàs per no pensar-hi pus mai, a les dues bombes que el Sant Crist desvià, miraculós, perquè hi anaven cap dret, al campanar... però, quina guerra? La guerra, només n'hi ha una de guerra, la guerra... i jo vaig prometre no tornar dur joies si tots els meus germans, acabada la guerra, podien anar amb el cap ben alt... incògnites que suraven com la boira intangible dels matins d'hivern, que s'embullava als arbres del torrent, sí, el torrent de les torrentades, Avenida 4 de Septiembre, la placa que jo gairebé podia tocar amb els peus pengim-penjam entre les baranes i que també va desaparèixer entre les rajoles lluents de mumare i només tornarà sortir en somnis, al marge del temps i del paper, al marge de les paraules... Els somnis de Montcarrà, la meva ciutat dels somnis, però un Montcarrà restringit, no un Manacor estirat per la plana, només quatre carrers el meu Montcarrà, un parell de cases amb vida entre moltes d'altres tancades o ignorades, arrenglerades com comparses sense nom per indicar el camí que duu de cal padrí a ca meva, de costura a cal padrí, de ca meva a la plaça de verdures... tot embolcallat amb la pluja que escampa humitat, amb la boira blanca i espessa que s'aferra a les parets, amb la claror de foc que ve de ponent, darrera la casa fosca, a contrallum al final del carrer...