Església dels Dolors

Autor: Miquel Àngel Riera Nadal
Obra: L'endemà de mai (Obra narrativa) , 2008
Pàgines: 441-442

L'església era de gom a gom i just amb prou feines i posant-hi temps acabaren obrint-se pas fins a la pica d'aigua beneïda. La dona, que l'abastà primer, hi mullà el cap dels dits i oferí al seu home un lleu contacte, carnós i humit, que tot seguit ell es traslladà distretament per alguns indrets del cos mentre feia de manera desmanyotada el signe singular d'una creu de cinc braços.

A l'altar major, fins a sis capellans amb casulla negra es movien amb elegància i lentitud fent la representació cerimonial del dolor del poble. Els amos de s'Almonia feren renúncia, sense dir-s'ho, a provar d'abastar la capella de la Verge pagesa, on, endemés, devien ser ocupades, amb tota certesa, les dues cadires de cirerer, amb reclinatori, que els eren pròpies, i al respatller de les quals eren encara ben visibles, gravades a foc, aquelles dues lletres que molta de gent ja no sabia quin nom de família volien resumir.

Sobresurant aquella mar de caps que el distanciava, l'amo en Cosme anà destriant, arrenglerats de manera preferent dins l'espai obert en forma de placeta que s'obria enfront als esglaons de l'altar major, clatells, perfils, rostres esbiaixats de cada un dels quals irradiava un nom, rere el nom una veu i, rere ella, tota una història personal. Eren tots coneguts, ben vists i temuts alhora, desafectats alguns de manera callada, considerats tots ensems. Entre d'altres molts, que just albirava, veia destacar la clatellera del batle, ampla com una esquena de brau, el perfil sibil·lí de la cap de l'Organització Femenina, l'occípit calb del capità que es distingia talment un càntir orellut, el bigoti del jutge... Eren homes, amics alguns, coneguts els altres. Tots junts, seguretats.

Autor: Tomeu Matamalas i Grimalt
Obra: Bel canto , 1986
Pàgina: 38

Seguia el relat contant com l'arribada del tenor a Manacor havia coincidit amb els funerals d'una antiga núvia seva, Isabel, la filla d'una família benestant de la ciutat, a qui els pares havien fet rompre el compromís quan Bartomeu Massanet decidí anar-se'n a cantar fora de Mallorca. Isabel, casada amb un pagès ric, havia mort de resultes del primer part. L'arribada de l'Àngel Massanet a l'església és descrita seguint el to romàntic de la narració: «El tenor, altíssim, vincladís, la tibant empenta dels vint-i-nou anys tot vestida de blanc, enfant gaté dels millors teatres del món, era gairebé un crit entre el dol del gran temple. Caminà fins al costat de l'altar major i la gent tota, de sobte, se n'adonà de la seva arribada...» Aleshores, l'Àngel començà a cantar un fragment del Rèquiem de Mozart que és descrit com el més esperançador i civilitzat cant per a la mort, un cant que «anava espargint-se per cada racó de les capelles, per la nau i pels creuers fins a tocar les voltes i fer tremolar la claror dels vitralls com si també el sol sentís la tristesa...»

El relat ens assabenta a continuació que, passats tres anys, que és el temps que ha durat la llarga gira, Bartomeu Massanet ha signat un contracte per cinc anys més que el farà actuar per Cuba i els Estats Units. De nou ha vengut a Manacor; aquesta vegada per recollir la dona i el fill, que ja té sis anys i sols no coneix el seu pare.

Autor: Hilari de Cara i Casaleiz
Obra: Un llac en flames , 2009
Pàgines: 208-209

Tornà a veure la torre de l'església gran esmolada com un grotesc punxó sagnant sota la llum del sol que declinava. Mirà el rellotge. Marc ja devia ésser allà baix, al cementeri. Va descendir a tres-cents peus. Varen començar a desplegar-se camps, cases, carreteres, carrers polsosos, edificis, i davant seu es va fixar el perímetre adesat del cementeri. Pitjà els gas a fons i estudià els cimals dels murs i dels xiprers que s'hi acostaven. Davallà fins als deu metres d'altura. Vagament va veure com un grup de persones s'acostava vertiginosament al morro de l'avió. Passà com una exhalació per damunt d'ells. Li va semblar que alguns agitaven els braços i d'altres es llançaven a terra. Estirà la palanca i descriví un immelmann. Tornà a ascendir a uns mil peus. Mirà a la seva esquerra. Veié el cementeri. Deixà passar uns quants minuts, aleshores posà el peu esquerre enèrgicament al pedal i va empènyer la palanca cap a l'esquerra i a fons. A poc a poc aparegué en la llunyania una altra vegada el cementeri. Quan el sobrevolava entre els cims dels arbres va saludar unes figures que es movien a terra. Va fer un altre tirabuixó damunt dels turons i es dirigí cap a l'oest. Se sentia bé. Va pensar en Marc, en els pares de Marc, en l'avi Marc. Quatre vells records vius i distants de la seva infantesa, de la seva vida.