Posada de la Costa del Cós

Quan arribàrem a la casa nova...

Autor: Jaume Santandreu Sureda
Obra: Encís de minyonia , 1997

Quan arribàrem a la casa nova que el padrí «Collet» havia construït com a posada a la costa del Cós, a un tir de bassetja de l'Església Gran, ma mare mateixa enllestí tots els preparatius abans d'avisar la comare. Endreçà tots els detalls per fer agradosa la casa tancada —malgrat la sembràs de gemecs per on passava— des de posar llençols nets que ella mateixa havia portat olorosos de lleixiuada de cendra i escalfats de planxa caliuera, fins a trossejar un manat de brancons a fi que l'aigua bullís a cop de flamarada.

Massa bé sabia ella que si mon pare atabaladament emocionat, com es transmutava a l'hora dels parts, havia de calar foc a la foganya hauria estat capaç d'enflocar a la pira un rabassó d'ullastre. Ma mare ens ha explicat, ja de grans, que els dolors els patia ella, però les llàgrimes i els atordiments els bestreia mon pare. Així, amb eixa compartida aliança, era com si ambdós ens parissin ensems.

Després d'una primera passada, a entrada de fosca, la comare retornà a trenc d'alba. Jo ja havia trencat aigües. A sortida de sol, les dues valentes dones començaren l'escarada. La comare operava amb espartana traça sense moixonies ni dolces paraules de coratge, talment sergent que comandàs un escamot a punt de conquerir l'alcàsser. Ma mare ho preferia així perquè, sense formulismes gentils, ella podia comportar-se, fins i tot en el bels, com una esplèndida bestiola salvatge.

A les set del matí, jo, tres quilos i mig de carn humana segons testificaren les balances de pesar olives, rentat i bolcat, dormia plàcidament al costat de ma mare.