Son Sureda

Una de les experiències més estremidores

Autor: Jaume Santandreu Sureda
Obra: Encís de minyonia , 1997

Una de les experiències més estremidores que guard de la meva estada missional al Perú és la vivència del terratrèmol de Huacho.

En quaranta-set segons tot el poble romangué esbucat, àdhuc l'església on jo havia d'estar confessant i, en conseqüència, havia d'haver tancat la meva crònica personal esclafat entre les fustes del confessionari, talment com hi restaren els dos al·lotets que encapçalaven a banda i banda de la capella del perdó la teringa de penitents que esperaven l'absolució per la festa del Senyor «de los milagros».

El destí, valent-se d'uns minúsculs detalls, retarda la meva arribada a la llosa sísmica situant-me al bell mig de la plaça, just enfront de l'església, on es juntaren espaordits els alumnes i els dos professors, sense sospitar que la primera sembatuda, enderrocant de cop la volta de la capella del confessionari, havia aglapit els dos petits companys.

Però l'esdeveniment més impressionant, més enllà de l'esmicolament de les cases i fins i tot dels mateixos morts, fou la prodigiosa permanència de la relíquia de la independència. Enmig de la serra de runes i escombraries, l'únic edifici que es mantingué desafíadorament dempeus fou la balconada des d'on Simó Bolívar proclamà la llibertat del Perú.

Per a la meva família, la històrica insígnia de llur independència fou Son Sureda.

Ma mare, després de viure subjugada pel sistema colonial de pagesia on fins i tot els germans casats havien de compartir una mateixa possessió, proclamà la nostra independència rompent tot un passat de velada esclavitud per anar a conrar junt amb mon pare un lloquet de secar que es diu «Son Sureda Sacos». Son Sureda és el nom comú de tota l'ampla rodalia, mentre el llinatge distintiu de «Sacos» li ve del malnom d'una antiga propietària.

Jo només tenia quatre mesos quan per la Mare de Déu dels Missatges, mon pare, ma mare i el quern de fillons, arriscant-ho tot, cremant les naus com dirien els conqueridors de nova terra, deixaren Els Cabanells i la tribu dels «collets» per anar a estrenar la plena llibertat.

Eixa balconada de la independència ha resistit dins mi tots els terratrèmols del temps i de la història que, ben mirat, m'ho han enderrocat tot.

Ma mare mai no s'ha cansat de repetir-nos que els cinc anys de Son Sureda esdevingueren els més plens i madurs, i per la mateixa causa, els més feliços de tota la seva vida.

Jo he d'ultrapassar, malgrat només sigui per un pic, les fites de ma mare. Per a mi Son Sureda és l'arrel profunda, el fonament inamovible, el secret de la meva personalitat.

Aquella bestiola lliure i a lloure que visqué amb tota la plenitud del mot a Son Sureda roman tan clavada al centre vital del meu ésser que alça l'únic estaló ferm on puc aferrar-me segur a l'hora de qualsevol terratrèmol o cap de fibló del grau i durada que siguin.

No debades els déus de les coincidències s'arreglaren perquè la balconada introntollable de la meva independència portàs per nom el llinatge de ma mare.

El panorama d'aquella terra prima, arrecerada al puig del mateix nom de la contrada, envoltada de garrigues baixes i valentes a l'hora de resistir les sequeres i les tramuntanades, forja l'estètica de la meva ànima.