Col·legi de Monti-sion

Autor: Miquel Costa i Llobera
Obra: Primerenques, dins Poesia completa , 2004

 

An En Joan Lluis Estelrich

 

Benhages tu, que m'escrius

desitjant-me tant de bé;

benhages, i lo que em dius

per tu servesca també.

 

Jo et desig tot lo que vols

per arribar a la ventura

(i te dic això tan sols,

que dir-te més és locura).

 

Perquè... qui és capaç de dir

ses coses que tu voldries?

Jo tant no em tenc d'atrevir,

tu tal volta no ho sabries!...

 

Per fi, es molts d'anys que t'envia

un amic desocupat

rep, i no hi cerquis poesia,

que sols veuràs amistat.

Autor: Josep Sureda i Blanes
Obra: Aprenentatge i romiatges del jove Miquel Costa , 1980

L'octubre de 1866 Miquel Costa es presentà en el Col·legi d'interns de l'Institut de Segona Ensenyança, inaugural el mes de gener d'aquell any. El Director de l'Institut, don Francesc M. de los Herreros, l'havia fundat amb la idea de treure els estudiants forans dels nius d'espartans que han descrit els costumistes mallorquins. El novell col·legi, no sols els donava un alberg decent, sinó que aspirava a suplir les deficiències de l'ensenyament oficial. Seguint el model dels liceus francesos, l'estudiant trobava en el col·legi, organitzades, lliçons de repàs, de música i de dibuix, inexistents a l'Institut. Estava situat en el pis més alt de Monti-Sion; les finestres de les cambres deixaven veure a baix el jardí botànic, i, per damunt de les cases fronteres, una llenca de mar.

Miquel Costa passà a mirar la cambra que li tenien destinada, però l'assabentaren que el començament de curs s'era ajornat, probablement a causa de l'epidèmia de còlera, ja extingida. En baixar l'escala topà amb un estudiant pagès, ignorant com ell de l'ajornament. Venia d'Alaró i s'anomenava Joan Rosselló.

Miquel S. Oliver, que féu els estudis de batxillerat a Monti-Sion anys després d'En Costa, ens ha deixat en el llibre Treinta años de provincia la semblanza bonhomiosa d'alguns catedràtics que foren mestres d'En Costa. No és estrany, coneguda la permanent desraó dels capitostos de la instrucció pública, que els millors professors explicassin assignatures que no coincidien amb les seves activitats científiques o literàries.

Autor: Josep Sureda i Blanes
Obra: Aprenentatge i romiatges del jove Miquel Costa , 1980

En el col·legi, eren amics íntims d'En Costa Francesc Mir, que feia versos, el ja esmentat Joan Lluís Estelrich, i, sobretot, Joan Rosselló de Son Forteza, que serà el seu confident al llarg de tota la vida. Amb aquest amic li passà una cosa curiosa. Rosselló serà un bon prosista en llengua catalana, i, quan l'any 1903 es decidí a publicar les narracions que va incloure en el llibre Manyoc de fruita mallorquina, volgué que Costa el presentàs al públic, i, en el pròleg que Costa va escriure, diu que a aquest amic, íntim des dels dotze anys, mai no li havia pogut sorprendre cap temptativa d'escriptor, i que havia acabat per creure que era un esperit socràtic, tan refractari a escriure com aficionat a discórrer, en variada i discretíssima conversa, sobre coses de lletres i d'art.

A Monti-Sion la majoria dels alumnes no s'albergaven en el Col·legi d'interns; aquells anys passava de 400 el nombre d'estudiants de batxillerat, i, de les 40 places disponibles en el col·legi d'interns, sols 29 eren ocupades, i això que la pensió no era cara: 2.500 reals a l'any.

Com és natural, Costa lliga amistat amb condeixebles, especialment amb els que seguien el seu curs, com per exemple, amb Josep Alcover, amb el qual sostindrà correspondència epistolar, acabat el batxillerat. Cal dir que Costa era molt retret. El pacatotísimo Costa, com deia d'ell N'Estelrich, féu els estudis secundaris i universitaris en un temps en què la situació política del país era molt moguda. Començà quan s'estava covant la revolució que esclataria en fer el segon curs de batxillerat, i els acabaria en temps de la Restauració.

Autor: Josep Sureda i Blanes
Obra: Aprenentatge i romiatges del jove Miquel Costa , 1980

Hem de senyalar, però, que la ventada revolucionària que tenia esvalotat el país, regolfà així mateix en els claustres de Monti-Sion. El col·legi d'interns era, en general, arracer del conservadorisme, però no es pot dir el mateix de la gran munió d'estudiants externs, molts dels quals pensaven que la mestralada revolucionària que bufava s'havia d'aprofitar per ventar i esporgar tantes rutines que empantanegaven la vida mallorquina. "Qui no vol pols, que no vagi a l'era", deien alguns; però els millors posaven l'esperança en l'avenç cultural del país.

Es reunien en la llar dels germans Alcover, i amb les seves discussions armaven tals betlems, que la senyora de la casa els indicà que cercassin un altre lloc. Per aquest motiu fundaren un ateneu en miniatura, que tingué local propi, seguint el model de l'Ateneo Balear que presidia el professor Pons i Gallarza des de l'any 1862, si bé seria més actiu que l'oficial. Presidí aquest escabellat ateneu Alexandre Rosselló, un montissionista que estava a punt d'acabar el batxiller i gaudia d'una mai discutida superioritat sobre els socis. Per als bellugosos i primerencs ateneistes no existien qüestions intocables, així és que s'embrancaven en disputes acalorades sobre literatura, art, història, prevalent les discussions sobre qüestions polítiques. Joan Alcover, recordant els anys de montissionista, diu que llavors tothom parlava de política i "semblava que ens acostàvem a l'exercici d'una ciutadania conscient i generalitzada". D'aquest grup d'ateneistes grenyals, alguns arribaren a granar: els dos Alcover —Josep i Joan—, Benet Pons i Fàbregas, Alexandre Rosselló, Jeroni Pou, Ramon Obrador, Pep Otero i altres més, amb alguns dels quals Costa lligà una amistat durable.

Autor: Miquel Batllori i Munné
Obra: Records de quasi un segle , 2000

Dins la Companyia de Jesús era normal que els estudiants, abans de començar els estudis de teologia i ser or­denats sacerdots, passessin uns anys com a ensenyants en algun col·legi, per tal de tenir contacte amb la vida real i amb les famílies dels nois. En el meu cas, s'havia planejat que aquest període d'ensenyament fos substituït per uns anys d'investigació a Roma, que en principi havien d'allargar-se fins al 1940. Però, en venir la guerra, el projecte va quedar estroncat. Un cop acabats els estudis de teologia, i complert un any de recés espiritual a Manresa, el 1941 vaig ser enviat a Mallorca, en primer lloc perquè no havia fet els tres anys de magisteri que solen fer tots els jesuïtes, i en segon lloc perquè, com que se'm tenia per un home liberal, catalanista i inconformista amb moltes qüestions de la Companyia a Catalunya i a Espanya, no es va creure prudent, tal com he explicat abans, de posar-me a la direcció de la Biblioteca Balmes, convertida ja llavors en Balmesiana.

Els anys que vaig ser a Mallorca, alhora com a professor del col·legi de Monti-sion i com a sacerdot, histo­riador, recercador i conreador de les lletres, van servir­-me per escriure el meu llarg esbós de síntesi del lul·lisme italià, part amb els materials recollits a Itàlia entre 1932 i 1936, part amb la bibliografia de i sobre Ramon Llull, acumulada i ben ordenada a la biblioteca de la Societat Arqueològica Lul·liana, llavors al carrer de l'Almudaina. Aquells anys no podia ni imaginar els grans progressos que els lul·listes, sobretot els italians, han fet, partint d'aquell primer humil esbós, que no fou una fita terminal, sinó un punt de partença per a noves recerques meves i alienes, sobre el lul·lisme a Itàlia.

Els sis anys que vaig passar a l'illa, del 1941 al 1947, ja no eren bèl·lics a Espanya, bé que ho fossin a tot Eu­ropa i per a gran part del món. Però sí que eren anys en què se superposava una cultura que apareixia a flor de terra, i una altra que havia de mantenir un cert aire de clandestinitat.

Ara, dono gràcies a Déu de no haver-me trobat a Bar­celona aquells anys, perquè la situació de Mallorca—on no va haver-hi una repressió tan forta—permetia de viure una vida molt més tranquil·la que no pas a Barcelona. A Mallorca, m'explicaven que un dia, al cinema, quan passaven el No-Do, en sortir la figura de Franco, només una persona del públic va aplaudir, i en la foscor es va sentir una veu que deia: «Aquest deu tenir oli.» A Barce­lona, molt probablement, un comentari d'aquest tipus hauria comportat la vinguda de la policia per tal de fer cantar el responsable. A València, aquells anys, em re­contaren un cas semblant, només que el comentari fou: «Txe, ¿que tens fred?»