Església de Sant Francesc. Tomba de Ramon Llull

Autor: Ramon Llull
Obra: Vida coetània (Obres essencials II) , 1960

I, acabada la sua oració, tornant-se'n en sa casa, com los negocis mundanals lo tinguessin encara empatxat, estec per tres mesos que amb  diligència no posqué en les dites coses treballar, mes venint la festa d'aquell gloriós cieraf mossènyer sent Francesc, i oint lo reverend mestre el sermó d'un bisbe qui en la dita festa predicava dient i recontant com lo gloriós mossènyer sent Francesc, deixades totes les coses mundanals, s'era totalment donat al servici de la creu, fonc tocat dintre les sues entramenes, i deliberà que, venudes les sues possessions, ell faés atretal. I de fet, deixada certa part de béns per sustentació de la muller i infants, anà-se'n a l'església de sent Jacme, i a nostra Dona de Rocatallada, i a diversos llocs sants, per suplicar a nostro Senyor que l'endreçàs en aquells tres propòsits que havia deliberat fer.

Autor: Ramon Picó i Campamar
Obra: Obra poètica , 1983

Canamunts i Canavalls (fragment)

 

II

 

La nit del dia dels Morts

es sempre nit endolada:

lo cel està ennuvolat

i al res toquen les campanes.

Al convent de Sant Francesc

molta de gent s'ha aplegada;

plena està de gom a gom

tota l'església dels frares;

menestrals i cavallers

de nobles i riques cases.

Draps de dol de llana negra

del convent les parets tapen;

un Sant-Cristo hi ha a l'altar

i a cada costat una atxa:

cap més llum en tot lo temple,

tothom resa, tothom calla.

 

Tot de colp ouse murmull,

alguns la vista han alçada:

espessos los cavallers

engronxant-se fan onades.

La llum d'un llamp il·lumina

lo convent i lo tro esclata;

del llampec a la claror

ja es veu brillar una espasa,

ja són dues, ja són tres,

ja s'ou un crit de ¡venjança!

 

La gent fuig, mou-se avalot,

ja són tres-cents que combaten!

La tempesta ha començat,

plou, llampega, lo vent brama:

los dos ciris de l'altar

un raig de vent los apaga:

les espases prou lluentegen

als esguards dels que combaten!

¡Venjança! diu Don Ramon,

sos amics criden ¡venjança!

¡Guerra! crida Don Guillem,

¡guerra! sos amics exclamen;

i a les fosques, barrejats

tots sols dins la santa Casa

Canavalls i Canamunts

lluiten, feren, rompen, maten,

s'estrenyen i s'abraonen,

se trossegen i s'agafen

i rodolen per en terra

plens sos cors de verí i ràbia

com esbart de condemnats

que estrenyent-se i mossegant-se

dins les ombres de l'infern

se remolquen i barallen:

per l'ampla nau de l'església

retronen los crits que llancen;

se n'ouen aspres cruixits

dels ferros de les espases,

la sorda remor que fan

los que en sec cauen cadavres:

i dura, i dura la brega,

la tempesta dura encara,

i com si un fort terratrèmol

per totes ses quatre bandes

tot lo mon ne fes commoure

i monts i castells fes caure,

l'església va tremolar,

llarga estona va engronxar-se:

per los gòtics finestrals

la llum dels llampecs entrava;

lo vent los negres domassos

anava aixecant en l'aire

semblant tots les ales negres

d'esperits i de fantasmes

eixides pera ballar

als cruixits de les espases:

se commogueren les lloses,

i pels sepulcres que tapen

se sentiren cruixits d'ossos,

veus fondes dels que finaren:

lo Sant-Cristo de l'altar

de fel llàgrimes plorava

i patint altra agonia

fins va suar sang i aigua!

Autor: Anselm Turmeda
Obra: Ideari d'Anselm Turmeda , 1965

Frare Anselm respon: -Reverendíssim Ase, l'altra raó per la qual nosaltres som de major dignitat i noblesa que vosaltres, és que nosaltres tenim ordres, religions i convents de cordellers, framenors, jacobites, frares predicadors, agustinians, carmelitans, i molts d'altres que seria llarg de recomptar; en els quals hi ha molts sants homes menant santa i honesta vida, i els quals, per servir Déu, han deixat i abandonat tots els plaers mundanals, vivint castament; i mai no prenen mullers; i esquiven els pecats, principalment els set pecats mortals. I vosaltres no teniu res d'això, que és un grau de gran dignitat, noblesa i santedat. Per la qual cosa és provat clarament que nosaltres, fills d'Adam, som de major dignitat i noblesa que vosaltres, animals.

L'ase respon a frare Anselm, i li parla dels convents, ordres, religions i monestirs: -Frare Anselm, vós voleu a cada moment, de més en més, que jo us canti la vostra lliçó. Bon home de Déu! Em constrenyeu a dir el que no voldria. Mes tingueu-ho secret, car és a vostra gran vergonya i vituperi, i per tant, no sapigueu grat a ma resposta, car jo us podria un poc carregar el bast, dient sempre la veritat.

Frare Anselm, així com vós sabeu, que des de la mort de sant Francesc, de sant Lluís de Marsella i de sant Antoni de Pàdua, que foren framenors, mai no s'és trobat en l'ordre un frare qui hagi estat sant, així mateix des de la mort de sant Domènec, de sant Tomas d'Aquino i de sant Pere Màrtir, que foren tres frares predicadors, no s'és mai trobat en la dita ordre un frare qui hagi estat sant. I per no prolongar mon sermó i parlament, no cal parlar més de totes les altres ordres, ni de preveres i seculars, ni de llurs obres poc justes i encara menys bones. I no trobo al món cap diferència d'ells als homes mundans; sinó que els homes mundans només prenen una dona per muller, escrivint-li i prometent-li el contracte de maridatge i donant-li l'anell, i els monjos en prenen tantes com en volen sense posar per escrit cap contracte ni donar anells. I tals són els monjos especialment, i la major part de les monges i dones de religió. I d'ltra part són dones maridades, vídues i donzelles, i sota l'hàbit de devoció sovint donen escac per roc a aquells qui tenen el bec groc.