Sala de Plens del Parlament

Autor: Llorenç Villalonga i Pons
Obra: Mort de dama , 1979
Pàgines: 73-74

—Bona nit tenga, Altesa.

—Encantat de saludar-la, senyora. ¿Com es troba? Sempre tan bella, tan desmesurada — exclamava el príncep, que parlava totes les llengües del món però no dominava els adjectius—. ¿Com li agrada aquesta festa? Dones pretioses, ¿no és així? ¿D'on deriva el vocable? ¿De pretty tal vegada? — prosseguia en un lloable afany d'aprendre; però Dona Obdúlia no s'interessava per la filologia.

—Ja he sabut sa desgràcia des missatge, Altesa. M'ho contà s'amo de Ses Colomes.

—Ah, molt lamentable. Sa nova raça que he volgut crear ha estat un acollament desgraciat. M'han sortit molt feroces i sense nas. Vull dir, sense olfacte.

No satisfet amb confondre idiomes, la inquietud del príncep l'impulsava a barrejar races de cans. El fet era que un dels seus productes, híbrid de bulldog i no sé què més, havia trobat de nit un missatge i, com que la fosca era completa i l'animal no tenia olfacte, l'havia devorat.

—Molt lamentable —explicava Lluís Salvador—. És clar que totes ses persones tenen sa seva pudor especial. ¿Es diu pudor, no és ver? I es cans coneixen son amo a dins sa fosca. Tots pudim.

—Per l'amor de Déu, Altesa—protestava Dona Obdúlia—. Tots, ¡no!

—Tots, sí senyora—seguia el príncep, ja perdut dins els seus imbrogli poliglots —. Geruch. To smell. Odeur, en francès, i també puanteur. Pudor. Això és. Tots pudim. Vostè put.

Dona Obdúlia es congestionava:

—¡Ah, no! Jo no put. ¡Qui put és Vossa Altesa!

El príncep, pacient i didàctic, no comprenia la indignació de la dama:

—Sí senyora, també. Vostè, jo, tots pudim. Cada persona, igual que cada planta, té la seva pudor.

Dona Obdúlia s'aixecà de la cadira. Vint generacions de Montcades li pujaren a la cara.

—Veig que Vossa Altesa està de broma—digué—. I l'hi repetesc: qui put és Vossa Altesa.

Lluís Salvador no s'explicà mai la irritació de la seva amiga. ¿No es deia pudir? ¿Geruch, to smell, paunteur, pudor? Quant a la senyora, passada la indignació del primer moment, com que a la fi tenia bon cor, acabà per creure que l'arxiduc era un "penjat" i que li havia volgut fer una broma, cosa que resultava ben amable tractant-se d'un Habsburg.

—Jo no comprenc—deia Na Remei, sempre que es contava aquella feta —, com Dona Obdúlia tengué valor per fer frente a l'arxiduc. ¡Era un cosí de la reina! L'haurien poguda tancar a la presó per desacato.

Però Dona Obdúlia no era poruga. Li sobrava valor per enfrontar-se amb un príncep i per col·locar-se sis plomes al cap, verdes, grogues o morades.

Autor: Guillem d' Efak i Fullana
Obra: Obra poètica , 2016
Pàgines: 182-183

Siau qui sou

 

Gimnèsies i Pitiüses,

mordales d'un mateix cranc.

Pitiüses i Gimnèsies

que les Mallorques formau. Rajoles

d'una fornada, poncelles d'un sol

ramell;

Gimnèsies i Pitiüses,

ales d'un mateix ocell.

Hem passat molta sendera

fins arribar aquí on som,

però la Història ens convida:

Mallorquins siau qui sou!

El vell regne de Mallorques

el voldrien fer bocins,

però això la Historia crida:

Siau qui sou, mallorquins!

 

Mentre resti una petxina

aferrada a un marès,

Pitiüses i Gimnèsies

no han de menar por a res.

En la nostra llengua, un dia

dictàvem la nostra llei

i la nostra llengua sempre

dictarà la seva llei.

Tot quant un dia ens prengueren

contra pau i amistat,

contra honor i per la força...

ara ens ho han de tornar. No

necessitem cappares

que ens duguin de la mà.

No som nins de mel i sucre

i ens sabem governar.

 

El vell regne de Mallorques

mai no ens el faran bocins,

per això la Història crida:

Siau qui sou, mallorquins!

Autor: Gabriel Janer i Manila
Obra: La dama de les boires , 1987
Pàgines: 59-60

Una nit anàreu al Círculo i us hi emportàreu quatre donzells d'aquells que llogàveu per a les vostres gresques, vestits i pentinats segons la moda amb què es fotografiaven les joves mes estirades d'Europa. L'any anterior el príncep Rodolf, l'hereu de l'imperi, havia fet públic el compromís de casar-se amb la princesa Estefania de Bèlgica i l'estampa dels enamorats havia traspassat les fronteres i arribat a l'illa. El vestit de la princesa, tot de tavelles, amb mànegues de fanal i punys cenyits, havia enlluernat la joventut del món i popularitzat l'home —un bohemi extravagant i alcohòlic— que n'havia perfilat el disseny. Jo era un d'aquells joves que aquell vespre es vestiren per a la vostra diversió de donzelles romàntiques. La sala del ball era plena de gent: la mirada incitant, els gestos decadents i gràcils. Ens havíeu advertit que no havíem de dir cap paraula, que podíem acceptar la sol·licitació d'un ball, sempre que sabéssim mantenir una actitud distant, com si no acabàssim d'assabentar-nos de quin era el lloc on havíem anat a parar. Portàvem el vestit de seda, la cara maquillada amb refinat esment, la línia dels ulls i les pestanyes accentuades amb rigor, el cabell —un pelatge postís— lleugerament inflat. Diguéreu en presentar-nos públicament, que érem quatre cosines vostres recent arribades de Bohèmia, molt empegueïdores i torbades de veure'ns contínuament ateses per la curiositat. A mi em va tocar de ballar amb un coronel de cavalleria, gentil i gallard, que no deixà de proposar-me durant hores seguides d'anar a passejar en el seu cavall, sota la llum enigmàtica de la nit. Era difícil de fer-li comprendre que no l'entenia, que les seves paraules, com un enrenou estrany esdevenien indesxifrables a la meva oïda. De sobte em vaig descobrir dins els seus braços. Tractava de besar-me i vaig sentir com un estremiment. Deia:

—M'agrada el perfum que es desprèn del teu cos, intens i aspre, obstinadament exòtic.

L'endemà, el coronel es presentà a Miramar atret pels efluvis excitants de la jove de Bohèmia. Li diguéreu somrient que les vostres cosines havien marxat aquell mateix dia a mig matí, que li oferíeu la vostra nau per si es decidia a perseguir-les pel mar incert, tot de crestes salvatges.