Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Al bell mig de la plana de la Vall de Bóquer, cenyida pels muntanyams de la península de Formentor, avui plena de boscos i en altre temps lloc de pastures i conreus diversos, hi trobem el nucli de les Cases Velles, possessió rural de la família Costa on el poeta Miquel Costa hi passa molt temps estival de la seva infància i joventut. Avui, s'hi ha habilitat un hotel rural, però s'ha respectat els elements que lligaven per antiguitat o representació, un bust del poeta a la clastra, els lligams que hi tingué. De fora estant o demanant per permís per accedir-hi podem llegir-hi alguns fragments del llarg poema llegendari de "La gerreta del captiu". També hi escaurà la lectura de tres anotacions de Vertígens, de Biel Mesquida.
La gerreta del captiu (fragments)
Tres anys feia: a la florida
vall de Ternelles,
entre clares fontanelles,
l'amor trobà.
Per l'aplec anava allà:
llavors va veure
na Dolça, i quan li dà beure...
begué l'amor.
Mai dones a Formentor
llavors anaven:
sols los valents s'arriscaven
a córrer i viure
per aquella terra lliure,
que mar endins
aixeca penyals i pins
tan solitaris,
sovint alberg de corsaris
en aquell temps.
Mes, quins paratges extrems
no ateny l'amor?
Si una jove a l'amador
no pot anar,
bé se cuida d'enviar
gentil missatge
que arribi fins a l'estatge
del qui és enfora.
Si no té passatge, a l'hora
pel mar o el vent
li tramet son pensament;
i l'enyorança
en vol de sospirs avança
cap a l'ausent.
Era costum que un present
fes per la tosa
cada fadrina rumbosa
a l'estimat,
si ja estava concertat
lo noviatge.
Per això un antic missatge
prou s'encamina,
qualcant a la pollencina
un mul de bri,
per aquell aspre camí
de la Talaia,
a on lo Mal-Pas esglaia
fent-se admirar.
Deixant enrere pinar
i conradís,
quan arriba al punt precís
davant la porta
de la clasta, amb veu ben forta
venç les remors
dels alegres tonedors;
entra rabent
i desfà l'ensellament.
Tothom s'hi gira
i tot d'una ja s'admira
del do arribat,
que a través d'un vel rosat
se transparenta.
Lo missatge qui el presenta
n'és glosador,
i an en Jordi fent honor,
mentres s'acosta.
tres cançons fetes a posta
cantant li diu.
Tothom escolta i somriu:
—Rebeu, d'amor en penyora,
aquest ramell de poncelles:
de dins la vall de Ternelles
l'envia... qui vos enyora.
Na Dolça és, que viu allà
amb l'avi, sens altra ajuda,
com la parra sostinguda
d'un aspre, qui prest caurà.
Parra fina de montona
l'ajunten a l'om plantós...
Na Dolça, Jordi, és per vós:
per tal pagès, tal madona! —
Tot escoltant,
en Jordi va destapant
l'ampla cistella.
De roses casi en poncella
n'està voltada;
per dedins està estibada
de coques fines,
de flaons i golosines
a lo pagès.
No hi manca lo millor, que és
fruita del lloc:
de taronges un anyoc
bo per la taula
del rei... Tot això s'embaula
de llarga veta,
que en mig lliga una gerreta
pel coll airós.
Un ram florit i olorós
de taronger
corona tan bell pitxer,
que es d'obra fina,
amb lluentor purpurina
tot florejat,
treball moresc refinat.
I el jove diu:
—La gerreta aquí teniu
on me da beure
na Dolça, quan la vaig veure
que m'encantà.
Sovint de llavors ençà,
tot discorrent
de tan bon encantament,
me'n féu record,
i ara que arriba ja a port
nostra esperança,
na Dolça treu per fermança
ben escaiguda
la gerreta coneguda...
Gentil pitxer
per la flor de taronger,
signe de noces!
—De les ventures més grosses
penyora sia,
per qui el rep i qui l'envia,
tan bon ramell!—
Així exclama lo més vell
de la rotlada.
L'enhorabona acertada
tots repeteixen,
mentrestant assaboreixen
lo millor vi,
que aboca el ditxós fadrí
just amb aquella
gerreta penyora bella
de ses amors.
Les Cases Velles de Formentor... Per allà has reduït la marxa... Has de cercar L'amagatall per a la moto que descobrires vora una pedrera abandonada fa un parell d'horabaixes... No és bo de fer sortir de la carretera asfaltada... Endinsar-te per un lloc on la reixa està feta malbé... Avançar per la garriga entre estepes seques i mates i garballons... Escoltes la piuladissa mesclada de verderols i mèrleres... Veus una clapa de ginesteres bordes molt atapeïdes... Just darrere el clot d'on treien la grava que ha colonitzat els pinars, deixes la moto aferrada al tronc d'un pinot vell... La fermes a la soca... Amb la motxilla a l'esquena fas un parell de revolts pel redol de damunt, fins que decideixes de bell nou que es un bon amagatall perquè no es veu d'enlloc...
Ara has reparat un punt que brilla dins les roques grises... T'hi acostes amb curiositat... ¿Un tros de llauna?... ¿Una argolla de ferro?... És una esquella de coure que deu haver perdut una d'aquestes cabres salvatges... No podries ser salvatge, ni dur penjada una esquella... Els majorals de les Cases Velles de Formentor segur que deuen controlar les cabres...
En costa i llobera escriu la costa i la llobera.
L'esforçada. tensa i feliç feina d'escriptura d'en Costa i Llobera: tota aquesta galeria de paisatges harmònics musicals i sensorials carenats de paraules és com un adob de carn viva en el repertori empobrit i desertitzat de potències i energies de la llengua catalana.
Les altíssimes tensions i les vastes condensacions amb les quals aquell poeta ciclotímic havia carregat la llengua catalana fan que tu la puguis veure respirar pels bufadors dels covals dels mots, fent tremolar les cúpules de frases dels pins que donen nom a les roques, les plantes, els animals i tot el cel i el mar.
Altres indrets de Pollença: