Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
L'Hotel Formentor va ser creat el 1930 pel poeta argentí Adán Dielh, qui el 1921 havia comprat les terres de la península de Formentor a Miquel Costa i Llobera per més de mig milió de pessetes de l'època. El 1936, Joan Estelrich amb el mecenatge de Joan Buades, propietari de l'Hotel Formentor, havia organitzat una setmana de la saviesa, a la qual havia assistit com a convidat d'honor el filòsof alemany Hermann Keiserling. El maig de 1959, Camilo José Cela, amic de Bartomeu Buades, fill del propietari, hi organitzà el col·loqui Club de los Poetas i Carlos Barral el Primer Col·loqui Internacional sobre Novel·la. A banda d'autors estrangers i espanyols, hi assistiren també, entre altres, Josep Maria Espinàs, Josep Maria Castellet i Joan Fuster. S'hi organitzaren tres col·loquis fins al 1963 en què el premi Formentor de novel·la passà a tenir una seu itinerant fins al 1967 (Corfú, Valescure, USA, Tunísia...). El 2006, l'hotel va ser adquirit pel grup Barceló. A partir del 2008 s'han reprès les Converses Literàries a Formentor i s'ha tornat a atorgar el premi de novel·la a partir del 2011.
En qualsevol punt dels entorns de l'hotel o accedint al seu interior, podem llegir diversos textos. Primer un fragment de l'article que Josep Maria de Sagarra va escriure arran de l'estada que hi féu el 1936. Segon, una anotació del dietari de Joan Fuster de quan va participar en la primera convocatòria del premi. Seguirem amb una evocació que de tot plegat en va fer Carlos Barral, alma mater de la trobada i del poema "Platja" que Joan Vinyoli hi va escriure en la seva estada d'abril de 1936.
Ara jo em trobo a Formentor, en companyia d'uns quants amics que fem de coixí a aquesta gran estiba de carns i ossos, de bigotis i de suggestions, que es diu el comte de Keyserling. Ponderar la bellesa única de Formentor i les grades d'aquest lloc d'àngels i de pirates en el qual ens trobem no és precisament feina d'aquesta estona.
Però a la nit, després de sopar, encara que per la gran finestra oberta ens entra un ruixat de meravelles còsmiques, que ens insulta els ulls, i el blau negre de la mar amb prou feines ens deixa respirar, com que estem dintre d'una arquitectura blanca, poligonal, de llums amagades que lecorbusiereja discretament; com que ens volten unes angleses llargues, destenyides i anguloses, que són les persones més tristes, més sentimentals i més distingides del món, podem entrar una mica dintre el camp àcid de la moralitat concreta i abandonar l'entusiasme per l'aigua, pels pins i per les roques.
Platja
A Josep M. López-Picó
Però els homes, com fabuloses
estàtues, sense lluita,
sense força jeuen, com arbres
abatuts pel vent i pel foc.
Dijous, 28 maig. Formentor
Fa gairebé dues setmanes que estic a Formentor convivint amb col·legues. Hi celebrem unes "jornades", unes "converses", sobre qüestions literàries, i som, massivament, l'única clientela actual de l'hotel. Parlar, ací, és parlar amb intel·lectuals, poetes, novel·listes, crítics. Excepte quan ens adrecem als cambrers, és clar. Parlem "entre nosaltres", exclusivament. I, ben mirat, quan "escrivim", ¿no continuem "parlant entre nosaltres", i prou? Encara que el tema sigui profà", ¿no continuem "parlant entre nosaltres"? Temo que sí. En general, pressuposem un lector "del ram", i amb aquesta convicció, segurament inconscient, inconfessada, agafem la ploma i ens posem a la feina. ¿Pot ser d'una altra manera?
Tot començà amb les celianes "Conversaciones poeticas" que se n'anaven a celebra entre el 18 i el 25 de maig d'aquell 1959, sobre un temari ambiciós centrar en la filosòfica cantonada del "conocimiento poético", que precedí en les modes a l'avorridíssim assumpte de "la función social de la poesía", càstig intel·lectual de totes les reunions i congressos dels anys que vindrien. [...]
Per l'acadèmia o glòria local hi havia Aleixandre, Dámaso Alonso, Gerardo Diego, Carles Riba, el gallego Aquilino Iglesia Alvariño, el mallorquí Miquel Forteza. Per la literatura establerta Dionisio Ridruejo, Gabriel Celaya, Blas de Otero. Carlos Bousoño, José Hierro, Celso Emilio Ferreiro, l'imprescindible José Luis Cano. Per la postulant Santos Torrella, els mallorquins Josep Maria Llompart i Blai Bonet, José Agustín Goytisolo, Jaime Gil de Biedma i jo mateix. I nombrosos joves i catecúmens que ara no recordo, que arribaven en autoestop o venien de Manacor amb bicicleta per aprendre i fer-se notar –encara no hi havia el costum de la interpel·lació impertinent, ornament i incordi de les discussions de l'etapa sociològica-política que estava per arribar, però solien fer preguntes fora de les sessions i es regalaven publicacions–. [...]
I la dedicada a la poesia i el món clàssic, que va afavorir una famosa discussió entre Graves i Carles Riba, que el públic, més aviat ignorant en aquells negocis, considerà injustament una humiliant derrota del català.. No recordo el que van discutir, però sí la naturalesa d'ambdues actituds, tímida i defensiva la de Riba, cínica i enlluernadora la de l'anglès. En realitat, Graves parlava de la mateixa manera que desborda erudició i fantasia a les pàgines de La diosa blanca, com un humanista xarlatà del baix Renaixement, inventant, citant qui sap amb quin rigor, replegant el tema cap a les seves posicions més sòlides. Riba semblava un examinand, però les seves posicions eren serioses i segures o honestament dubitatives. Ell també es quedà amb la falsa sensació de derrota. Recordo comentant-ho amb Gil de Biedma i amb Gabriel Celaya, a l'abandonar aquell capvespre el "Club de los poetes", un impossible club nàutic edificat en una raconada rocallosa, enfront un illot amb cabres salvatges, que Camilo batejà així per a l'ocasió, bo i instal·lant per les rodalies grans gàbies amb papagais. El remenut Carles Riba sembla minvat, encongit, canviant les darreres frases ja dempeus amb el triomfant i ufanós gegant d'espardenyes, disfressat de pastor del Parnàs o nostramo de galera homèrica. Juan Ramón Masoliver se'ns uní en el passeig de retorn a l'hotel, sota els pins obscurs de la tarda plujosa, també preocupat per la bilis del mestre barceloní.
Al mes de maig, en Carlos havia convocat a Formentor un col·loqui internacional de novel·la al qual havia convidat l'elit dels grans escriptors del moment, de Hemingway a Graham Greene, de Heinrich Böll a Doris Lessing. La major part va contestar excusant-se, però alguns van enviar ponències excel·lents, com Elio Vittorini i Angus Wilson. Hi van assistir joves escriptors de gran renom posterior, com Italo Calvino, Michel Butor i Alain Robbe-Grillet. La jove generació espanyola estava representada per Carmen Martín Gaite i Juan i Luis Goytisolo, i la literatura catalana per Josep M. Espinàs i Joan Fuster. El col·loqui va ser un primer pas per assolir la segona de les prioritats d'en Carlos, és a dir, la presència europea. Per a aquest projecte va comptar amb un col·laborador inestimable, Jaime Salinas, que havia arribat a l'editorial cap al 55 o 56, poliglot, mundà, enormement enèrgic i eficaç, i que s'ocuparia de les relacions exteriors de l'editorial com a secretari general.
Calvino va parlar del col·loqui a Giulio Einaudi en termes tan favorables que l'editor —que no havia estat a Espanya per raons d'incomoditat política amb el règim— va decidir visitar-la, tenint com a punt de referència en Barral. Amb en Carlos van anar a Madrid, allí es van trobar amb Hemingway i amb ell van seguir viatge a Conca i a València. El novel·lista no els va interessar gens, però els dos editors van descobrir algunes afinitats entre ells que es transformarien, amb el temps, en una llarga amistat. En Carlos va portar Einaudi a Calafell i allí, passejant per la platja, li va proposar organitzar un premi internacional de narrativa juntament amb uns quants editors europeus de gran nivell literari. Les discussions van ser llargues i els punts de vista contrastats. Al final, van triar els altres possibles editors i, al llarg de viatges i converses, es va concretar la convocatòria del Prix International des Editeurs —que després del primer any es va dir Prix International de Littérature— a novel·les ja publicades i del Prix Formentor, a obres inèdites. Establertes les bases, es van fer públiques en el marc del segon col·loqui de novel·la de Formentor, l'any 1960. Els editors convocants, a més d'ells dos, van ser Gallimard, Rowohlt, Weidenfeld, i el nord-americà Barney Rosset, de Grove Press.
En Carlos havia assolit el segon dels seus propòsits. La novetat de la iniciativa, l'entusiasme que ell mateix havia aconseguit encomanar als editors i, fins i tot, el paisatge del cap Formentor van influir a estimular la competència professional de tots plegats. Semblava com si volguessin demostrar-se els uns als altres que eren capaços de reeixir en l'aventura. Finalment, el 1961, el primer Premi Internacional va ser atorgat ex aequo a Samuel Beckett i Jorge Luis Borges. I el premi Formentor, a Juan García-Hortelano.
Altres indrets de Pollença: