Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
En el número 37 del carrer d'Isabel II hi ha la casa on va néixer el poeta Guillem Colom i Ferrà (1890-1979). El pare, terratinent i persona emprenedora en el comerç de la taronja, sovint estava ocupat fora de casa. La mare era qui en portava el timó. Colom ho recordava en les seves memòries i ens convida a apropar-nos a unes formes de vida que han passat inevitablement a la història.
Però per a la meva mare, consagrada en cos i ànima al bon endreç de la casa, no tot eren flors i violes. Calia veure-la llevar-se molts de dies en apuntar l'alba per tenir-ho tot a punt quan el meu pare baixà per a partir a cavall a començar la jornada. si era jorn de pastar, calia llevar-se abans del dia perquè el pa fos tou d'hora i poder-lo treure cuit del forn en el moment de dinar. No parlem dels jorns feixucs de les "matances" anyals, ni de les tasques esgotadores del "dissabte general" i d'emblanquinar la casa, quan venia el temps de Pasqua: car, a més de la feina de sacrificar l'anyell i de coure les panades, els robiols i els crespells, calia bans fregar els trespols amb lleixiu "de capitell" i donar aiguarràs i oli a les portes, als llenyams i a les bigues de la casa. Per a tot aquest trasbals, la meva mare solia aprofitar les absències del meu pare, perquè aleshores no hi havia trast on parar: mobles i arreus de la casa eren traspassats de lloc, i quadres i miralls despenjats de les parets per a fer la gran neteja. eren uns dies d'angúnia per als amos i el servei. Però, l'endemà d'aquest desori, portes, bigues i trespols, llumeneres i quinqués, i fins l'aram de la cuina, tot lluïa com un sol... Quan venia Nadal, el desori es concentrava al menjador, que omplíem arreu de murtra, de branques de pi i d'alzina, de molsa i de troncs d'olivera, per encabir-hi el "betlem" i poder representar-hi Els pastorells. I abans d'anar a Matines, calia encara enraigar els primers preparatius per al dinar de l'endemà –el gran dinar de família-; treure del motlle els torrons, ensucrar totes les coques, picar i embotir el farcit amb els seus pinyons i panses, i sacrificar el gall dindi, criat al corral de casa. Record com si fos avui que un any, quan se'l tingué mig plomat i tots ja el creien ben mort, el gall l'emprengué a picades contra els covards assassins, d'un cop d'ala apagà el llum, i pe a reduir-lo hi hagué un combat campal a les fosques dins la cuina.
Les vetlles de fi de segle
Però allò eren vigílies extraordinàries. La vida normal de la casa era sopar d'hora i anar-se'n al llit en tocar la queda, després de colgar el foc, per a llevar-se l'endemà al primer toc de Matines. El dia era així més llarg, la feina molt més retent i les vetllades més curtes, que la meva mare encara aprofitava per a llegir el sant del dia, les dones de servei per a puntejar o fer calça i el meu pare per a llegir el diari de la nit –la flamant "Última Hora"- i jugar un tuti amb el metge i el secretari de la Casa de la Vila, que venien a escalfar-se i a contar-nos les facècies, les intrigues i les lluites dels darrers cacics del poble.
I l'endemà de bon matí, altre cop tothom en rauge! El pare a les seves terres, els fills a la seva escola, el metge a passar visita als pocs malalts de la vila i el secretari a resoldre els escassos expedients pendents en el Municipi.
Restava sola la mare amb el servei, àrbitre absolut de l'ordre i del maneig de la casa, on com a la muller forta, mai no se li acabà el tros de pa per al pobre ni se li apagà mai el foc colgat dins la llar.
No massa temps després, vaig ser jo qui, glatint d'emoció, em presentava a ca seva, un casal gran amb uns jardins molt extensos i plens d'ufana. Travessant aquests jardins, hi passava el torrent de Sóller, que a l'hivern venia ple d'aigües escumejants. Jo li duia un ben nodrit aplec dels meus poemes, amb ànsia de poder-los-hi llegir, i, més encara, de sentir-li pronunciar un veredicte orientador. Encetàrem conversa i ell es queda amb els meus poemes. El seu sentit crític no es deixà atrapar amb una lectura superficial.
Un altre dia hi tornava. La seva muller, molt bondadosa, em va rebre cordial i amatent. Colom, malgrat que vivia encensat, un poc absent sobre els niguls, aquesta vegada s'havia mirat els meus versos, alguns me'ls havia revisat, i la majoria me'ls desdenyà i rebutjà. Així de clar: només me'n va salvar mitja dotzena!
Les meves visites a ca seva, com he dit, sovintejaren. Alguns diumenges a la tarda m'hi reunia amb una colla de sollerics amics seus. Em vaig fer de casa. Parlàvem de política. Guillem Colom, evidentment, era molt religiós, dretà i conservador. No podia veure amb bons ulls la persecució religiosa que s'havia desfermada a Barcelona. Però tampoc no es deixava enlluernar per les apariències: sabia destriar les coses bones del catalanisme, el que n'era or de llei, i el que n'eren escorrialles. I per suposat, no li plaïa gens l'atmosfera anticatalanista que s'anava congriant a Mallorca. I d'això en parlàvem cada dia. D'ell n'aprenia lliçons a voler. I m'ensenyà el camí de la resistència.
Altres indrets de Sóller: