Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
L'any 1694, la Venerable Congregació de Nostra Senyora dels Dolors va adquirir un terreny al costat de l'església parroquial de Santa Maria, per a construir-hi una cripta funerària, una capella i una sala de juntes, voltada d'un banc adossat a la paret. La decoració de tot el conjunt va ser encarregada al pintor Antoni de Viladomat i, és, a hores d'ara, un dels conjunts d'art barroc més rics i més ben conservats de tot el país. Per a valorar-lo en el punt just, va bé llegir aquest text de Manuel Cuyàs (Mataró, 1952-2020), que detalla algunes les interioritats de l'obra arquitectònica i pictòrica. També s’hi pot llegir la visió infantil d’una nena que evoca una anècdota relacionada amb un oncle seu.
La volta de l'interior impressiona perquè de voltes amples i altes com aquesta no en corren gaires. Però res a Santa Maria no deixa l'esperit tan en suspens com l'altar del Roser i, sobretot, la Capella dels Dolors. L'altar del Roser, barroc, excessiu, és l'obra mestra dels seus autors, Antoni Ribera i Lluís Bonifaç, i, juntament amb el retaule de Santa Maria d'Arenys de Mar, una de les obres més definitives a Catalunya d'aquell estil que si per una banda pot arribar a embafar per l'altra posa la pell en contacte directe amb aquell concepte tan difícil de definir que és el concepte de sublim.
La Capella dels Dolors constitueix un punt i a part. És l'obra arrodonida, completa, del millor pintor set-centista que Catalunya va veure néixer: Antoni Viladomat i Manald. La capella es troba a la dreta de la nau de Santa Maria, prop del creuer i paret per paret amb el Fossar Xic. Viladomat no solament va pintar les teles que hi pengen i els murals al tremp sinó que va aconseguir el somni pel qual avui molts arquitectes i pintors es desviurien: dissenyar-ho absolutament tot. Els marcs, les motllures, les portes, les talles, el rusc de la gelosia del cor i fins i tot la mesura de la llum que entra són elements pensats per Viladomat. L'execució de l'obra va demanar-li tanta feina que des de Barcelona on vivia i havia nascut va traslladar taller i ajudants a Mataró. Un dia una mataronina, Dolors Esmandia, es va enamorar d'aquell pintor que sabia retratar els àngels del cel. La parella es va casar i va anar a viure a casa dels pares d'ella, la masia quadrada i compacta que es coneix amb el nom de les Esmandies i que encara avui, una mica encrostonada i buida del tot, s'aixeca cap a la banda de la plaça de Granollers.
Quan visito una escola, els nens solen preguntar-me si de petita m’agradava llegir i escriure poemes; i es sorprenen quan jo els responc negativament. I és veritat: no associo infantesa amb poesia. Sí que ho faig amb les ganes d’escriure textos “ben explicats i bonics”, que fossin el resultat de l’observació. Potser sí que, sense adonar-me’n, estava entrant en un món poètic primerenc.
Un dels primers textos que em ve al cap és un escrit sobre la llum acolorida que es filtrava a través dels vitralls de l’església de Santa Maria de Mataró, un edifici religiós que, tret d la Capella dels Dolors, poc més té de rellevant. Segurament era un dia de sol i els seus raigs devien incidir als vitralls amb prou força com per impressionar una criatura avorrida per una llarga missa encara celebrada en llatí.
La Capella dels Dolors tenia una història relacionada amb el meu oncle Lluís. Resulta que, de petit, l’oncle feia d’escolà a Santa Maria. Com que els dies feiners havia d’anar a escola, oficiava a primeres hores del matí, moments de l’albada en què, sobretot a l’hivern, tot era fosc i silenciós. La Capella dels Dolors era un lloc especialment tenebrós, situat en una ala de l’edifici. Un matí, anant a les palpentes i només acompanyat per la llum d’una espelma, l’oncle es va entrebancar. Quan va acostar la claror tenebrosa a l’objecte que li obstruïa el pas, va quedar esglaiat en descobrir el cos convuls d’un capellà de l’església, amb els ulls sortint de les òrbites i escuma rajant-li de la boca. El pobre home havia sofert un atac d’epilèpsia.
El petit Lluís va sortir xisclant i ple d’espant. Els seus crits van alertar altres capellans que van apressar-se a auxiliar el malalt, acció que va aconseguir salvar-li la vida.
Altres indrets de Mataró: