Claustre de la Cartoixa de Montalegre

Autor: Rafael d’ Amat i de Cortada
Obra: Viles i ciutats de Catalunya , 1994
Pàgines: 242-243

Lo monestir de la cartuxa de Montalegre està situat a la falda de una muntanya molt frondosa de arbres i boscos, amb algunes vinyes.

És lo convent prou gran, espaiosos claustres i llargs, a on són las celdes dels monjos i cada u té son hortet a l'eixida de ses celdes. Hi ha capelles amb sos altars separades de la iglésia per allí per celebrar-s'hi misses. Al costat de la porta d'entrada a les celdes hi ha un petit ninxo amb sa porteta, en el que se'ls posa lo menjar i beure a cada monjo, i correspon al dit ninxo dintre de cada celda, a l'igual de la paret, un armariet, i, baixada la tapa, lus serveix de taula per menjar, amb lo que cada monjo menja  sol menos los diumenges, que mengen tots en comunitat, no sé si també en totes les festes.

Lo superior dels monjos de la cartuxa és lo pare prior. Vesteixen dins del monestir hàbit blanc de llana amb la cogulla de lo mateix, y quan ixen fora del convent, sobre d'est hàbit i escapulari blanc, cobren-se amb capa i cogulla negra. Lo casquet lo duen de llana, blanc, los caps pelats i un petit cerquillo, i així mateix los monjos de Montserrat, Poblet, jerònims i demés monacals. Observen amb tota exactitud la regla austera de son patriarca i fundador, sant Bruno, portant tots un cilici de cerdes de cavall com escapulari sobre de la carn, mortificats en tots los sentits i en lo de no poder parlar sens llicència del prior del monestir. Los monjos mengen de peix i ous tot l'any. Los llecs porten barba llarga, hàbit pardo i una com mitja casulla de llana blanca.

Hi ha uns altres claustres en seguida dels referits, en los quals al mig és lo cementiri dels monjos. En quant a la iglésia, és mediana, sent lo cor sobre terra ferma, havent-n'hi altre més petit al mateix igual, separat del principal, per los llecs.

Autor: Víctor Balaguer i Cirera
Obra: Poesia [Balaguer] , 2002
Pàgina: 113

Port de salut trobaven a l'ombra d'aquest claustre
del camí de la vida los fatigats romeus,
i vius amortallant-se dintre sos murs de pedra,
moraven entre núvols d'ascètics pensaments;
que aquí tan sols tenien los tristos solitaris
la veu de la campana per aixambrar els fels,
los xiprers de sa fossa per alegrar la vista,
la tomba de sa celda per beneir a Déu.

Autor: Màrius Serra i Roig
Obra: Mon oncle , 1996
Pàgines: 161-162

Sembla un diumenge radiant a la cartoixa, però els núvols esperen pacients. El Canut camina pel claustre. Un hàbit el precedeix com una llum encegadora. Tot ho veu blanc. El porter l'ha rebut amb un somriure. De bon matí. L'informa que son oncle ja no és al llit. El pare procurador ha aparegut, sempre rialler. Ara l'acondueix a la nova cel·la, més assolellada, on reposa el malalt des de fa dos dies. La cartoixa de Montalegre és un monestir petit. Només dos claustres simètrics envoltats de cel·les. Però el nebot prefereix recordar la imatge que se'n va forjar de nen i mai no es fixa en el camí que el fa menar el seu guia de torn. Senzillament segueix la blancor del seu hàbit. Aquesta vegada la caminada li sembla més llarga que de costum. Sonen les campanes. El procurador branda la barra de ferro que obre les portes de totes les cel·les, el fa entrar al passadís que separa la porta del cancell de la interior i s'acomiada fins a la tarda. El nebot es queda quiet entre les dues portes una bona estona. M'hi sento còmode. La trobo una cambra de descompressió perfecta entre el meu món i el de mon oncle. Una autèntica pàtria, amb una porta al davant i l'altra al darrere. Dins i fora. Sí i no. Tot alhora. Les campanes deixen de sonar i de sobte el silenci se li fa intolerable. Acciona el mecanisme que regeix el forrellat de la porta interior i l'empeny amb delicadesa. El lent moviment rodó transforma la porta en una cortina que es descorre per desvelar un secret. La fusta marró descobreix primer una paret escrostonada, un sobri marc també marró i una llum esclatant que l'encega. Fa una ganyota, abaixa la vista i s'esmuny cap a l'interior sense acabar d'obrir la porta. Les taques multicolors que el sol ha imprès en la seva retina s'adhereixen com paparres a la paret escrostonada. Parpelleja per perdre-les, però com més prem les parpelles més s'eixamplen les taques. Davant seu hi ha un reclinatori i una creu de paret. A la dreta una porta tancada. A l'esquerra el focus enlluernador. Sent una veu esmorteïda que el saluda. Mentre avança cap a la llum pensa que la disposició d'aquesta cel·la és diferent de l'anterior. Travessa el llindar de la segona porta i s'atura. Li costa adaptar els ulls a la claror. Palplantat a l'entrada de la sala comença a distingir formes. A l'esquerra de tot hi ha un armari de fusta natural, d'una rusticitat que no admet ni el vernís. Les portelles tenen poms de la mateixa fusta. El sostre es confon amb la part superior de l'altell. Una mica a la dreta s'obre un gran espai buit que projecta la mirada molt més enllà, fins al fons blanc on es dibuixa la porta de la comuna. Un rectangle marró fosc just al mig separa l'armari de l'esquerra d'una taula tosca amb dos calaixos. Un parell de cadires que parafrasegen literalment dos quatres completen el mobiliari. Mon oncle seu en una d'elles, vestit de partisà. De partisà malalt abillat amb la roba de llana que li teixeix la mare. El seu rostre és el del retrat militar que ma mare conserva a l'habitació dels convidats, però res més no encaixa amb cap dels dos uniformes que li he conegut. El nebot profereix una salutació vulgar i somriu. Els ulls se li claven a les sabates de pell girada marró que el monjo du als peus. Té la sobtada impressió que feia molt de temps que no els hi veia, sempre ocults sota l'hàbit i darrerament sota els llençols.