Entrada de la Cartoixa de Montalegre

Autor: Rafael d’ Amat i de Cortada
Obra: Viles i ciutats de Catalunya , 1994
Pàgina: 243

En quant a l'entrada al monestir, hi ha una gran plaça o pati prou capaç i sobre del primer portal, pel que s'hi entra, hi ha una miranda quadrada, la que fineix amb forma piramidal, i la teulada envernissada de vàrios colors. Hi ha altra torratxeta amb cucurulla i dintre queda sostinguda amb dos travessers l'única campana grossa de la iglésia, prou fina de sonido, pel to de la segona campana de la iglésia del Carme de Barcelona, que a son torn la toquen los monjos per senyalar al cor en son reso o cant. Hi ha altre campanar cerca d'est, que és lo del rellotge, de color de mangra o vermell, les parets en quadro i los arcs en semicírcul, que aguanten a les campanes d'hores i quarts, així mateix pintats per la uniformitat.

Autor: Màrius Serra i Roig
Obra: Mon oncle , 1996
Pàgines: 11-12

Mon oncle és amic d'un peix. Li agrada ensenyar-lo a tothom que el visita, perquè és un peix molt eixerit que menja amb cullera i beu amb porró. A mi m'encanta anar-lo a veure a una casa molt gran que hi ha al mig de la muntanya. Primer hem d'anar al pàrquing caminant i després pugem tots al cotxe del pare per anar a veure l'oncle. El camí és força llarg, perquè no viu a Barcelona. Quan fa molta estona que som al cotxe les cases s'acaben i comencen els arbres. Diu l'àvia que la carretera sembla una serp i que el pare ha de conduir a poc a poc. Un dia em vaig marejar una mica, però normalment aguanto més que l'àvia. Després dels arbres ja ve la porta de ferro que dóna a la casa de mon oncle. A mi m'agrada baixar del cotxe per obrir-la. Al principi no podia, però ara ja tinc prou força perquè sóc gran i la puc empènyer fins que s'obre. Llavors el pare fa entrar el cotxe i jo m'espero al costat de la porta per tornar-la a tancar. Es veu que no es pot deixar mai oberta, perquè llavors tothom podria entrar a veure el peix de mon oncle i l'espantarien. Després hi ha un caminet i ja està. El pare deixa el cotxe al costat d'uns arbres molt alts que no sé com se diuen. L'àvia és la primera a baixar. Sempre està mig marejada. La casa és molt gran i no té timbre, perquè als senyors que hi viuen no els agraden els sorolls. Al costat de la porta hi ha un cordill molt llarg per estirar. Quan era petit el pare m'agafava en braços perquè pogués estirar-lo, però ara ja hi arribo. Sempre triguen molt a obrir. Hi ha una casa enorme a dins i una de petita a fora, per a les visites. A la mare i a l'àvia no les deixen entrar mai a la de dins, perquè no són homes, però el pare i jo hem visitat moltes vegades l'habitació de mon oncle. Sembla que sigui molt pobre, perquè no té gairebé res, però ell diu que s'estima el seu peix i que ja té prou coses. Quan algun amic de mon oncle ens obre li diem qui som i l'envien a buscar. Llavors anem a la casa de les visites, que és on viu el peix. La mare i l'àvia sempre estan cansades i volen seure al menjador. El pare es deixa coses al cotxe. Em sembla que ho fa expressament per poder anar i venir tranquil. Però tant me fa. Jo només espero el moment de quedar-me sol amb el peix. M'hi passaria hores. El primer de tot és distingir-lo entre tots els que viuen a la bassa. N'hi ha de tots colors. Sobretot de vermells. El peix de mon oncle és vermell. Menja amb cullera i beu amb porró, però només si li dóna ell. Jo ho he provat moltes vegades d'amagat i mai no em fa cas. Es veu que el coneix molt. Jo em pensava que els peixos no podien veure res que hi hagués fora de l'aigua, però es veu que sí. L'única cosa que aconsegueixo és esvalotar tota la bassa.