Autor:
Màrius Serra i Roig
Obra:
Mon oncle
, 1996
Pàgines:
74-75
Val a dir que, encara ara, em costa menys comprendre el pare que el Canut. El poble n'anava ple. Precisament l'hereu, el rei de la casa, el millor saxofonista que havia donat mai Vilanova... És com si encara els sentís. Quan vam arribar el pare estava enfurismat. En aquells temps el viatge era terrible, perquè calia fer els últims quilòmetres en tartana. La cartoixa era plena de familiars dels monjos. Ens van fer esperar fins a l'hora de la missa i ens van prometre que després de la celebració mon germà sortiria a veure'ns a l'hostatgeria. Però el pare es va negar a entrar a missa i jo li vaig fer costat. Un visitant veterà va informar les dones de casa que si volien combregar primer havien d'entrar a la capella de l'hostatgeria i apuntar-se en un comptador. Atret pel misteriós mecanisme mitjançant el qual els monjos controlaven el nombre d'hòsties que calia consagrar, vaig acompanyar-les a l'interior del temple. Tot estava igual com ara. La il·luminació, escassa. Els bancs dels fidels, separats de l'altar per una reixa que arriba fins al sostre. A la paret de la dreta, rere la reixa, hi ha clavat un estri que llavors vaig trobar extravagant. Una mena de termòmetre foradat amb un piu que penja d'un cordill. Aquell dia estava falcat al forat que du el número onze. Com que la nena s'havia mig marejat, primer només volíem apuntar-hi la mare, a combregar, però al final va insistir tant que les vam comptar totes dues. Jo mateix me'n vaig encarregar. Feia basarda passar la mà per l'obertura una mica més ampla de la reixa que hi havia davant per davant de l'estrany comptador. Era com ficar-se allà on no et demanen. A més, l'onzè fidel havia entaforat el piu amb tanta força que em va costar déu i ajut treure'l d'allà per ficar-lo al forat número tretze. Avui també hem estat dos, els que no ens hem apuntat a combregar, però aquesta vegada he pensat que si em quedava fora ma germana em retrauria que sóc un mal exemple per al noi, i hem assistit a la missa. Mon germà està igual. Sembla un element més de la capella. Fa anys que no canvia gens. Potser és perquè es va rapar els cabells només entrar, o per la vida que mena. La qüestió és que no li he pogut treure els ulls del clatell durant tota la missa. El mateix clatell que fitava amb admiració quan, abans de la guerra, feia gimnàstica a les golfes de casa amb unes anelles que li havia regalat el pare. Sempre ho feia tot bé, el Canut. Era fort i eixerit. Corria amb bicicleta, tocava el saxo, nedava com un peix fins a les boies, llegia molts llibres i es dutxava cada dia quan encara ningú no ho feia. Un fenomen. Costa molt ser germà d'algú que ho fa tot bé. T'hi comparen tothora i acabes desitjant ser fill únic. Encara ara, que ens trobem un parell de cops l'any, els seus ulls somrients em posen nerviós fins al punt que no li puc aguantar la mirada. Rere l'hàbit i les ulleres hi ha la mateixa força de sempre, tot i que tenyida d'humilitat. Molt pitjor, encara.
