Autor:
Maria Ibars i Ibars
Obra:
Vides planes
, 1992
Pàgines:
34-35
El paisatge mudava així com s'anava baixant pels zigs-zags de la carretera. A dalt, el Montgó es veia nu, tal com era, amb tots els accidents de la vessant. Les convexitats de pedra viva, calcinades i blanques i pelades; els recams [brodats en relleu], agressius i tallants; les terres rompudes, com a nafres sangonants, entre les callositats dels pedregars i els estriats dels corrents de l'aigua; les coves, úlceres ennegrides on s'aferraven les urpes de les aus nocturnes i on feien llur retir tota mena d'animàlies; les roques que, seccionades per l'erosió es desprengueren del cim, empotrades a l'epidermis del pobre gegant, eren berrugues escarnides pel temps; els cingles que la dita popular assenyalava amb noms virils, es veien vençuts i desdibuixats. Els elements que formen la cèlebre cara, dissociats per la proximitats, no formen res. No hi ha somriure benèvol, ni esguard confident. Admirat Montgó! Vist de prop perd en majestat pròpia el que guanya per la grandiositat del panorama que descobreix.
Vist des de la ciutat és blau, de diferents tonalitats, ben perfilat en l'espai o tocat per turbants de gràcia oriental que els crepuscles li ofrenen, el rostre animat per fraternal mig riure i la mirada lluminosa d'escollit que conversa amb Déu. És nau en mar de llum, perenne carícia acollidora amb la qual rebria la deessa hel·lènica que li plagué aixecar ací son temple.
En la més alta cresteta, la creu de la fe cristiana pregonava la dels cors dianencs que l'havien pujada en devota peregrinació una matinada candorosa i blanca com els sentiments que impulsaven el poble. Des de la costa es veia com un borronet, sovint perlada per la boirina, la que erecta i majestuosa es projectava confortadora sobre la contornada.
