Casa de la Carbonera

Autor: Joan Borja i Sanz
Obra: Café del temps , 2013
Pàgines: 47-48

El gesmiler de la Carbonera

 

Hem netejat el gesmiler de la Carbonera. Li he demanat ajuda a Sebastià i hem podat el gesmiler. Tot. En un matí. Ara, per això, em fan mal les mans i em costa escriure. Em costa escriure muscularment, mecànicament, físicament.

El mateix Sebastià, home de món, s'ha quedat admirat, del gesmiler de la Carbonera. «Digues la veritat: és el gesmiler més vell i més gran de tot el terme, veritat?» I ell, com a bon indígena, ha acceptat sense concedir el total de la raó, per la que puga passar: «El més vell no ho sé; però el més gran que he vist, sí».

L'ha aclarit a consciència. Amb un punt d'amor i tot. «Quina falta tenia de sanejar-se.» Com és natural, ha criticat l'estratègia que he fet servir els anys anteriors. És també consubstancial al geni del país: tots sabem més que tots de tot. I qualsevol forma d'intrusisme és condemnada amb la indefectible acusació d'ineficàcia i ignorància, més o menys velada però positivament sardònica. «El gesmiler m'està parlant i m'està dient: "Ai, si hagueres vingut estos últims quatre anys"!»

És un home carismàtic i faener, Sebastià. Tots diuen d'ell que té les millors mans per a treballar el ferro, que també seria un magnífic jardiner, i que és una llàstima que tinga tan mal cap. És segur que tenen raó. Però a mi em té fascinat, precisament, per la manera franca i oberta amb què exerceix de vividor. Ell no és un cràpula. Si de cas, ha fet un poc l'haca quan ha convingut, amb l'afany de beure's la vida d'un glop. Però amb un cor més gran que la Casa dels Senyorets.

Autor: Joan Borja i Sanz
Obra: Café del temps , 2013
Pàgina: 79

Pàtria

 

Posta de sol delicadíssima, de núvols suaus, rosats. Cel de coto ensucrat.

Aparcat a casa. Dins del cotxe voldria atrapar l'instant: el brancam nu de la figuera, vella i corsecada. La defunció de la llum: del blanc al groc; roig, ataronjat; rosat, pàl·lid rosa; lila, gris; plom de fosca foscant. El ventre de les gerres d'oli, ara decoratives, al carrer de plantes plantat. Els arcs del domèstic riurau, que tant van costar d'emmotlar. L'olivera veïna, les palmeres vigoroses al davant. L'antiga fàbrica de barques. Els ferros d'amarrar els cavalls, les vaques, els bous. Els abeuradors dels porcs, llaurats en la pedra, ara reconvertits en cossiols. El record vivíssim de la mare, i de la iaia, que eren l'ànima del lloc -i m'agrada pensar que encara ho són. La paella de quatre anses penjada a la paret del fons. Els manolls de marialluïsa i camamilla que mon pare ha fet i ha penjat a la paret. La llenya escassa d'encendre el foc. La soca retorçuda del gesmiler perpetuant històries de vius i morts.

Ha finit el dia. Penja sobre el cap un discret galló de lluna. Cada cosa sembla al seu lloc: pàtria íntima, certa, segura. Amb les ombres, misteri, enyor, paüra.

Autor: Joan Borja i Sanz
Obra: Café del temps , 2013
Pàgines: 173-174

Ganes de plorar

 

No sé per quin atzar neuronal em ve ara al pensament un record puntual de la infantesa. Devia ser una vesprada d'estiu. Mon pare se n'anava a pescar amb el Tagasut, el llaüt que havia comprat a mitges amb uns amics. Li vaig demanar si podia anar amb ell. I em va dir -com tantes voltes- que no: que havia quedat i que no era cas de presentar-s'hi amb un xiquet. Vaig pair la frustració amb resignació, encaramullant-me dalt d'una perera que hi havia a la Carbonera, a la vora del marge, al costat de la figuera, a l'altura de les dues esveltes palmeres que encara hi ha. No vaig plorar gens ni mica, aquella volta. Però súpose que vaig fer un posat trist i seriós.

Mon pare va arrancar el Sis-cents i se'n va anar. De camí cap al port es veu que va pensar la que va pensar: va fer mitja volta i se'n va tornar a casa. I amb quasi un somriure em va dir: «Au! T'has portat com un home, sense plorar. I et mereixes un premi: vés, corre, canvia't que te'n véns amb mi a pescar!». Van ser, naturalment, les paraules de la meua felicitat. I ara, després de tants anys, sóc incapaç de recordar res del que després va passar en la vesprada de pesca. Però el gest de mon pare, inesborrable, continua acompanyant-me gravat en sang. Entre la disciplina i l'autoritat que em va aconseguir inculcar, valore aquella lliçó, amb diferència, com la més important. Potser perquè hi vaig aprendre l'afecte i l'amor paternals, sempre tan difícils d'explicitar.

Encara ara, quan l'atzar o la injustícia em toquen el cos o la moral -quan la vida colpeja i arriba a fer mal- reprimisc «com un home» les ganes de plorar. I confie que vindrà mon pare a agafar-me amb les seues mans honestes i grans: amb un premi més important com més sacrificat serà el dolor suportat. Tanmateix, la vida ensenya -ai!- que fer-se un home consisteix a no plorar fins i tot quan saps que el sofriment, ineludible, no et serà premiat. Quan ens decantem una mica ens descobrim damunt d'una perera, amb el morro tort, sense saber què dimonis fem allí. I, per descomptat, sense anar a pescar.