Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
La casa de costura de la mestra Cantarrana estava situada en la costera que partint del carrer Fondo s'enfila cap al carrer de la Concepció. Hi podem llegir diversos fragments de Matèria de Bretanya que recreen l'ambient d'aquestes escoles abans de les escoles.
El dia que va perdre's el didal d'argent de la mestra Cantarrana estàvem totes a un racó oint-la cridar, totes atabalades de por i Marieta la del tio Carranc agranant el sòl de la costura per si un cas el trobaria. Però ella, sense parar de cridar que li havíem furtat el seu didal, despatxà els xiquets perquè diu que els homes no furten didals, i a nosaltres ens va fer despullar per millor registrar-nos les batetes i els brials, i totes en camisa i ella preguntant, el tens tu? Però Julieta la Povila duia un forat petit al mig de tot de la camisa i es ficà la mà per sobre sense voler llevar-se-la ni voler dir per què ho feia, i la mestra cridant, lleva't la mà que el tens tu! I quan la Julieta ja no podia més arrencà a plorar dient, no que em veuran el melic les xicones. I el didal aquell no va voler deixar-se trobar mai.
A vegades la mestra Cantarrana ens feia resar massa, i en acabant, per llevar-nos l'ensopiment del rés, ens explicava coses molt boniques. Deia que la lluna era feta de trossets de miralls i era l'estatge d'un vellet que sempre duia un feix de llenya seca a l'esquena, i que quan la lluna era sencera, bé, però quan era una llesca de lluna a punt d'anar-se'n a l'altra banda del món, el vellet amb prou feines podia romandre. I les estrelles eren les finestretes del cel, per on els àngels ho tafanejaven tot. I els núvols eren dolços perquè els feien de sucre, com aquell coto de sucre que venien al porrat de Sant Miquel.
El Dimarts Sant tots els menuts de la costura li van portar el punt a la senyora mestra, i jo també vaig anar amb la meua cistelleta ben plena d'ous i de farina i de sucre. Però d'un any enllà em van tancar a un col·legi a ciutat, i un dia li vaig contar a una monja allò que sabia de la lluna i el vell, i dels estels i els núvols, però la monja s'avalotà i va avalotar la comunitat, i totes deien «Señor, cuánta incultura». Després em preguntaven qui m'havia ficat al cap aqueixes barbaritats. Tanmateix, no vaig voler parlar de la mestra Cantarrana, sempre aixoplugant nens en la seua costura com una mena de mare o com una mena de lloca. I no sé com ho van fer, però a poc a poc m'ho esborraren tot de la memòria. I sentia la gran buidor que duia dintre i em preguntava si les persones quan estarien buides del tot, tan terriblement buides com jo, seria per morir. I no.
Altres indrets de Altea: