Carrer Paradís 29

Autor: Joan Lluís Moreno i Congost
Obra: Jack no va passar pel Purgatori , 2003
Pàgina: 31

A mesura que passàvem per davant de les portes, sempre obertes, de cada casa, i trobàvem els veïns asseguts al carrer en cadires baixetes de corda -els hòmens, normalment, gaudint d'una cigarreta; les dones, normalment, fent ganxet; els xiquets, sempre, berenant-, els meus pares alentien el pas i, sense deturar-se, saludaven i rebien els saluts dels que feia mesos -alguns fins des del darrer estiu- que no havíem vist. «Com esteu?», «Com esteu?», «Ja esteu ací?», «Ja estem ací», «Vos quedeu molt de temps?», «El que queda del mes», «Ai, Marededéusenyor! Com s'han fet de grans els xicons!», «Ai, ells cap amunt i nosaltres cap avall!», «Ei, què tenim de fer!», «Què tenim de fer!», «Ja ens vorem», «Ja ens vorem». Era sempre la mateixa fórmula, amb gairebé les mateixes paraules i expressions, que es repetien com una mena de protocol establert al llarg dels temps. Només ara el pas dels anys m'ha fet comprendre el veritable sentit d'aquell ritual germanívol de benvinguda i retrobament, d'absències i presències enyorades.

Autor: Joan Lluís Moreno i Congost
Obra: Jack no va passar pel Purgatori , 2003
Pàgina: 35

Aquella nit la iaia, descreguda i agnòstica -després de la guerra es va haver de casar per l'Església, quan ja havia tingut una filla, obligada per les circumstàncies polítiques-, no aparegué amb la seua camisa de dormir blanca, molt semblant a les que portaven els àngels del quadre aquell de la cambra de la tia Vicenta, que salvaven les ànimes de les flames del purgatori enlairant-les cap al cel davant l'atenta mirada d'una marededéu amb el jesuset al braç. Quan vaig entrar en aquell rebedor ample, amplíssim, on Cento i jo posàvem cadires a manera de porteries de futbol i hi jugàvem, vaig buscar a les palpentes l'interruptor de la llum. Enmig del silenci només vaig sentir més silenci, i els seus sons, els sons del silenci: els cruixits dels mobles, el brumit del motor de la nevera, el degoteig de l'aixeta de la cuina, el tic-tac del despertador redó de campana del iaio -dormir amb ell al costat era, si fa no fa, com fer-ho al bell mig del cor de la maquinària del Big Ben- i els roncs també del iaio, uns roncs que barrejaven a la perfecció els de l'ós Iogui quan hivernava en una cova al costat de Bubú al parc de Yellowstone i els de Pere Picapedra després d'una partida de bitlles i quatre cerveses; sons ben distints dels que, en aquella època, cantaven un, alt i ros, i un altre, baixet i morè, i que anys després vam cantar també nosaltres, vestits amb texans, jupetí, espardenyes i passió juvenil.

Autor: Joan Lluís Moreno i Congost
Obra: Jack no va passar pel Purgatori , 2003
Pàgines: 22-23

Els iaios i el tio Toni seien cada nit al carrer, davant les immenses portes de l'antiga fusteria, obertes sempre de bat a bat. Quan els meus pares hi eren, també hi seien; i la tia Vicenta; i els oncles, el cap de setmana, en tancar el petit supermercat familiar. A la vetllada s'afegien, segons el cas, veïns i veïnes, amics o algun conegut que passava per allí i feia una parada per tal d'intercanviar una estona de conversa. Els menuts, mentre sopàvem un entrepà o quan ens cansàvem de jugar amb tota la xicalla que es congriava a la placeta, escoltàvem en silenci les xarrades dels grans, asseguts en l'escaló d'entrada a la casa o en la base de la pedra que servia de marc al batedor i que formava una mena de seient arrodonit on cabien ben bé els culs de dos de la canalla. D'aquesta manera, el número 29 del carrer Paradís era un eixam humà on es barrejaven rialles, converses, discussions, acudits, rondalles, xafarderies, històries de la guerra i del poble, olor de bambines i rotllets morenos i rotllets d'anís de la fàbrica que hi havia al fons del carreró, algun cotxe despistat amb matrícula de Madrid que demanava per la fàbrica de bambines, rotllets morenos i rotllets d'anís que hi havia al fons del carreró, campanes tocant els quarts i les hores, flaire de gessamí, plans per a l'endemà, cants de grills, silencis esporàdics i il·lusions estiuenques.

Era aleshores, igual que a les nits d'hivern a la vora del foc, quan la iaia lluïa amb més força el seu repertori. De vegades explicava històries que ja havia contat una pila de voltes, cosa que no ens importava gens ni mica i que no impedia que les tornàssem a escoltar amb la mateixa atenció que la primera vegada.