Far de sa Farola

Autor: Jordi Coca i Villalonga
Obra: Mal de lluna , 1988
Pàgines: 37-38

Després, en arribar a Ciutadella, les llibreries ja eren tancades. Feia un sol roent, blanquinós, que en aquella hora buidava la ciutat. Vaig anar a la plaça del Born i, seguint un passeig ample amb cases enjardinades a banda i banda, vaig arribar fins al far de l'entrada del port. Feia una mica de vent, però la mar em semblà molt agitada. Baixant pel bastió del port vaig arribar fins al moll de fusta, on hi havia atracades tota mena d'embarcacions. Les barques semblaven lliures i es movien; els iots estaven perfectament amarrats.

En ser prop de la pujada que tancava el port vaig notar que feia molta calor i que era l'hora de dinar, però la majoria de terrasses eren plenes d'estrangers i em van dir que m'hauria d'esperar. M'agradava haver d'esperar, saber que no tenia cap pressa, que no tenia res a fer i que les coses anaven ben a poc a poc. El temps, d'ençà que era a l'illa, s'havia fet estrany; hi havia moments interminables, que passaven gairebé dolorosament, i en canvi els dies es fonien sense fer res, només en un obrir i tancar d'ulls.

Mentre pensava aquestes coses un grup d'alemanys es va menjar una caldereta de peix tot parlant en veu molt alta i rient també sorollosament. Tots estaven cremats del sol i duien pantalons curts i camises de colors, samarretes sense mànigues o bé, senzillament, el biquini. Una noia jove, que s'havia alçat per tal de servir els seus companys, era la que més es feia notar; una altra anava tan escotada que gairebé ensenyava els pits. Jo ja no sabia per què havia anat a Ciutadella, i per un moment em vaig trobar ridícula esperant que aquells turistes s'acabessin el peix. Però m'esperava perquè aquella era la taula que m'havien promès.

Autor: Esperança Camps i Barber
Obra: El cos deshabitat , 2009
Pàgines: 193-194

Això d'ara és una pròrroga: un temps afegit que no compta ni com a vida ni com a mort. Anava en moto pel camí de Baix quan m'he mort. La vella Yamaha. Vella i antiga, però revestida d'una dignitat que no tenen les Scooter que es fabriquen ara amb plàstic de colors i dissenys cridaners rematades amb un morro que converteix el vehicle en un androide. No m'havia posat el casc. Crac. No me'l posava mai, perquè el vidre tintat de la visera contra els reflexos m'impedia copsar amb tota la intensitat els colors del cel i de la mar, i del sol. M'agrada mes a l'hivern que a l'estiu, el port. I també les platges. Sense forasters. Sense hamaques. Sense iots de luxe. Sense diners a guanyar. Amb gavines il·lustres. Amb llisses malaltes. Amb l'olor del bromeig. Josep Pla en parla dels colors del fosquet al port de Ciutadella. No record la citació exacta, l'hauria de cercar a l'Obra completa, però em sembla que diu alguna cosa sobre la posta de sol al canal de Mallorca i l'encesa d'un foc a l'entrada del port de Ciutadella. Això és el que he vingut a cercar pràcticament cada dia de la meua vida, i també el dia de la meua mort. Encara que sabia que no em vindria a cercar el raig verd, em conform amb el color pastós, amb l'incendi del sostre eteri, amb les roques velles que formen les raconades, i amb les gallinetes de la mar que emprenyen els pescadors quan desembarquen els caixons plens a vessar de gerret i sardineta. La polarització tan perfecta del vidre d'alta qualitat que incorpora el casc integral, homologat per la Unió Europea, capaç de resistir cops duríssims i amortir-ne les conseqüències, lleva realisme al moment únic en què s'esdevé l'instant decisiu de la comunió entre el sol calent i dolç i l'aigua salada i freda. Per això no el duia, el casc. Per això s'ha romput l'olla. Crac.