Església de Santa Maria

Autor: Màrius Verdaguer i Travesi
Obra: Pedres i vent , 1989
Pàgina: 175

El rei David, savi en les harmonies celests, s'alçava en la part més alta de l'orgue meravellós de l'església de Santa Maria. Dos àngels policroms i daurats obrien les seves ales triomfals damunt el metall blavós dels grans tubs que, a la llum incerta de l'església, semblaven desmaterialitzar-se i fer-se cristal·lins i transparents.

Sota la blanca volta d'unes agudes estries parabòliques, el rei David, els àngels d'or i la tuberia gegantina, múltiple i entre els espais de tub a tub s'endevinaven les misterioses entranyes mecàniques, que es feien gegants en el silenci de la nau, on les llànties agonitzants hi posaven una llum espiritual i trèmula i els nostres passos ressonaven opacs i tímids.

El vell Basili, arrossegava els seus peus enormes damunt les llosanes i s'apropava lentament a l'orgue; tot el seu cos s'estremia i els seus ossos crepitaven com si fossin de llenya seca, en una apassionada combustió interior.

Aguedeta i jo el seguíem en silenci.

Una olor vaga de fusta rància, d'encens antic, es desprenia amb incertitud d'aquella construcció enorme i silenciosa.

Basili va asseure's en la banqueta, davant del teclat múltiple, que groguejava en la llum penombrosa de l'església. El teclat del gran orgue, el de la cadireta, els ecos, els contres, sorgiren davant d'ell com éssers misteriosos, muts, esfondrats en el secret profund de la fe i de l'harmonia.

Els contemplà un moment i els seus ulls s'ompliren d'una estranya resplendor. I aquell vellet que semblava mort per a tot, sotmès a una letargia continua, a qui mai no havia oït pronunciar més que alguna paraula solta, es girà vers mi i em digué amb veu tranquil·la.

—Una vegada a l'any se'm concedeix elevar la meva ànima a Déu amb l'harmonia incomparable d'aquest orgue, únic en el món. Només Aguedeta es troba present en aquesta pregària meva i jo la contemplo flotar en l'atmosfera sonora com l'ànima pura i tradicional de la nostra terra. Ara tu ets aquí, que nasqueres en la nostra terra, que has oblidat la llengua sagrada dels nostres pares. T'he permès arribar fins aquí perquè ella m'ho ha demanat amb els seus ulls i amb les seves paraules. I jo endevino el futur i sé que t'espera tota la dolçor infinita de la pàtria illenca.

Autor: Josep Maria Quintana i Petrus
Obra: Els Clark , 2014
Pàgina: 88

Durant els dies que seguiren, Bruna Nikolaidis acudí cada vespre a l'església de Santa Maria, on el mestre de capella assajava intensament amb l'orquestra i el cor, un cop els sagristans deixaven de fer soroll amb el muntatge del túmul dalt el presbiteri. El diumenge dia 10 de novembre tot era a punt i els preveres cantaren la missa major a l'altar de Nostra Senyora de l'Esperança, perquè el túmul aixecat inutilitzava l'altar major. Era tan gran i fastuós que fins cobria tot el retaule i el cor.

Els preparatius havien estat encara més espectaculars que els duts a terme pel funeral del bisbe Ceruelo, perquè el rector, que sempre havia vist en el rei Ferran un baluard contra els enemics de Déu i de l'Església, va decidir convertir-lo en un magne decorat; talment com si, davant seu, s'hi hagués de representar una òpera. De fet, la litúrgia de difunts era, a Maó, com una òpera de les grans.

Autor: Josep Maria Quintana i Petrus
Obra: Els Clark , 2014
Pàgina: 90

De sobte, sonà la campana i va sortir de la sagristia una gran processó que, obrint-se camí per les capelles laterals, arribà fins al fons de l'església i avançà, després, pel passadís central fins a l'altar que s'havia aixecat sobre un cadafal davant mateix del presbiteri. La presidia el canonge Papelcudi, ajudat per dos preveres, tots revestits amb ornaments negres i el bonet sobre el cap. Obrien la desfilada processional vuit escolans que duien fanals encesos, als quals seguien els representants de les principals confraries, cadascú amb una atxa de quatre blens, i un petit cos de música amb timbal i clarins. Els seguien les comunitats de religiosos i els capellans amb benefici a la parròquia amb ciris encesos a la mà. I darrere d'aquests, els sapadors del regiment d'infanteria, que precedien un seguici de militars amb candeles enceses. A l'últim, els jurats que escortaven el general governador. Tancaven la processó dos granaders amb el sabré desembeinat, que, durant la missa, es van situar dalt el presbiteri, un a cada costat del túmul.

Autor: Josep Maria Quintana i Petrus
Obra: Els Clark , 2014
Pàgines: 90-91

Mentre l'orquestra entonava el Dies irae i els cors el cantaven dirigits pel mestre de capella, els carros de Joan Tudurí s'havien acostat al límit de la platja i esperaven allí que arribessin els bots que havien salpat de bon matí rumb al Cala d'Or, que s'havia acostat al màxim a la costa després que el vigia observés la claror que desprenia la foguera que el pagès de Mongofra havia encès al puig més alt de la finca.

Joan Tudurí va ser el primer que pujà al Cala d'Or i tot seguit va començar la descàrrega. Els sacs eren arriats amb afany dins els bots que, a rem, tornaven a la platja. I d'allí, els nostres homes els transportaven als carros amb l'ajut dels pagesos d'aquells encontorns, que van rebre una paga generosa. Cinc hores més tard, la descàrrega era feta i Joan Tudurí pagava el preu convingut al capità Pitard. Després es donaven la mà i, uns minuts més tard, el veler enfilava la proa cap a Marsella. Mentrestant, els carros es dirigien, l'un darrere l'altre, a Son Cardassar.

Autor: Josep Maria Quintana i Petrus
Obra: Els Clark , 2014
Pàgina: 91

Gairebé a la mateixa hora, tots els regiments a l'illa de Menorca es trobaven formats al pla de la Parròquia per escortar el governador fins al seu palau. I un cop les autoritats van haver sortit ordenadament, els militars abandonaren la plaça. També Bruna Nikolaidis, que la va travessar amb parsimònia, la mantellina encara sobre el cap i el llibre d'oracions entre les mans. Atenta, anava saludant la gent, que comentava amb elogis la magna cerimònia. Enfilà de seguida el carrer Nou, creuà la plaça Reial i seguí caminant pausadament fins al carrer d'Anuncivay. En arribar a casa, obrí la porta, va deixar el devocionari sobre la consola i es va treure els guants i la mantellina, que donà juntament amb l'abric a una de les cambreres de sala. Llavors respirà profundament i es dirigí al gabinet que ocupava el seu pare. Es notava els nervis a flor de pell.

—Tot en ordre, pare? —va demanar.

—Em sembla que sí, Bruna. Acaba d'arribar un emissari amb aquest missatge de Joan Tudurí. "El blat és al sac i està ben lligat. Feliciteu de part meva la senyora Nikolaidis."

Autor: Josep Maria Quintana i Petrus
Obra: Els Nikolaidis , 2006
Pàgines: 445-447

Amb una calor enganxosa de final d'estiu, l'església de Santa Maria s'havia posat curulla de gent que anhelava escoltar, per primer cop en la seva vida, els sons d'aquell nou instrument que la tenacitat del rector Alenyà havia fet construir i situar damunt la porta major. La gran església parroquial estava ja acabada, i al peu mateix de la nau, el seu mur altíssim quedava tapat per la majestuosa presència de l'orgue que s'enlairava cap amunt i al qual coronava una estàtua del rei David que feia ben bé l'alçada de dos homes. Aquell instrument, que tenia cinquanta-un registres, tres mil sis tubs i quatre teclats (tres de manuals de cinquanta-una tecles i un de pedaler que tenia dotze notes), es trobava envoltat per una gran caixa de fusta, decorada amb perfils daurats. I sobre el fris superior, en el lloc més noble de l'instrument, els organers hi havien situat una llegenda extreta del Llibre dels Salms que deia: Laudate Dominum in chordis et organo. I, a la part baixa, en un medalló blanc situat gairebé damunt la volta que encerclava la porta, es podia llegir l'any de la seva construcció: 1810.

Aquell dia festiu, Caterina Font havia acudit a la Parròquia una hora abans i s'havia situat en una de les tribunes del primer pis que li permetien veure de cara l'orgue que mossèn Alaquer faria sonar per primer cop en aquella solemne cerimònia que estava a punt d'iniciar-se. I també estava a punt dins la capella de la Puríssima, situada a la vora del presbiteri, tot el cor de preveres i d'escolans que esperava els acords de l'orgue per entonar el Te Deum en acció de gràcies per haver permès que, a Maó, s'hagués pogut instal·lar un instrument tan bell que seria l'enveja musical d'altres ciutats més populoses. Quan el rellotge tocà les dotze, la campana de la sagristia donà el senyal i tot un enfilall de preveres, presidits per la creu processional, sortiren l'un darrere l'altre, en fila de dos, i, parsimoniosament, anaren pujant dalt el presbiteri. Darrere de tots, el rector Alenyà, revestit amb una gran capa pluvial daurada, amb brodats d'or i pedreria, arribà davant l'altar major ajudat per dos preveres que portaven sobre la sotana negra uns llarguíssims roquets emmidonats, amb unes randes transparents que agafaven el color carmesí del folre.

Tothom va posar-se dret dins l'església esperant que el rector entonés aquell himne d'acció de gràcies. De sobte, una nota que procedia de l'orgue, trencà el silenci dins l'església parroquial per donar el to al celebrant que, amb la veu trencada per l'emoció i amb llàgrimes als ulls, entonà en solitari: Te Deum laudamus... I l'orgue, amb els registres que es corresponien al ple, omplí de música tota aquella nau mentre la capella de veus blanques, tenors, barítons i baixos prosseguia el cant d'aquell himne que mossèn Alaquer havia compost que Caterina havia escoltat, com a primícia, en el pianoforte de la sala gran, en una d'aquelles dolces vetllades musicals del carrer Anuncivay.