Golden Farm

Autor: Màrius Verdaguer i Travesi
Obra: Pedres i vent , 1989

Llavors començà per a mi una de les emocions més apassionants de la meva vida: la visió extraordinària i immensa del port de Maó.

Aquell port grandiós, que jo evocava, embolcallat en els meus records d'infantesa, m'apareixia ara com una realitat profunda i insospitada.

La tarda era tranqui-la i l'aigua formava meandres anyils i rosats. Darrera de nosaltres anava fugint l'exaltada i pura blancor de Maó, amb els seus minarets al·lucinats de sol i, davant de nosaltres, s'alçava damunt de l'aigua pàl·lida un illot negre i dur.

—És l'illa dels Gegants —digué Aguedeta assenyalant aquelles roques, damunt les quals hi havia diverses construccions blanques.

Després, les pedres de la costa d'un blau orgànic, d'un acer mineral, esberlades en ferides resinoses. Exèrcits d'arbusts indefinits, baixaven fins la costa, tremolosos pel vent amarg de la mar. I aquell paisatge nu, pla i uniforme, semblava resistir-se a totes les estacions, passar invariable a través d'elles, com si s'oposés a les passions d'un cor auster.

Dins l'aigua s'agitaven les cabelleres de les llargues algues i, en el fons, s'endevinava una arena immaculada. Aquella arena concentrava el foc del cel i l'aigua desprenia humitat calenta que em penetrava com una passió desconeguda. Darrera d'aquell rostre consumit del paisatge s'alçaven petits tossals corcats al contrallum celest. Damunt d'una d'elles, al lluny, una flamarada blanca d'alcohols minerals, una construcció imprecisa que es desrealitzava en la boira.

—És un palau de marbre? —vaig preguntar assenyalant aquella taca lluminosa.

Aguedeta em mirà somrient.

És Golden Farm, el lloc que guardà en altre temps una gran passió: Nelson i Lady Hamilton.

El bot corria per l'aigua tranquil·la, per aquell mar que semblava un gran riu sense corrent.

Una altra illa apareixia al bell mig del port.

—És Bloody Island —digué Aguedeta.

Damunt d'aquelles pedres s'aixecava una construcció groga i trista; era l'Hospital Militar.

Després, a la nostra dreta, una multitud de cases blanques, translúcides i lluminoses, com un munt de fitxes de nacre. En una petita cala l'aigua morta es tornava d'un verd maragda i en aquella aigua s'hi reflectia el caseriu, trencat pels reflexos barrejat amb cristalls blaus, pel·lícules reverberants de cel que havien caigut a la mar.

Era Villacarlos.

Després en una altra illa, llarga i punxeguda, l'enorme edifici de la Quarantena.

I després el mar lliure, l'immens Mediterrani blau, el mar estimat de la nostra terra, saturat de sals de coure verd, olorós de llegendes i de vents, puntejant fins l'horitzó per traços d'escuma, al·lucinants i canviants.

El bot féu rumb vers el Sud, al llarg de la negra costa menorquina.

Seguírem la nostra ruta en silenci. El mariner, arraulit a la proa, tenia els ulls fixos en l'horitzó.

Autor: Joan Timoner i Petrus
Obra: L'illa d'argent , 1982

Nelson a Sant Antoni (The golden farm)

 

L'any mil set-cents noranta-vuit. La guerra

abranda Europa igual que una alimària;

contra la França revolucionària

s'apresten les esquadres d'Anglaterra.

 

Víctima n'és, de nou, la nostra terra.

I Port-Mahon, penyora involuntària

al joc continental, d'una arbitrària

intriga és preu; però el destí l'esguerra.

 

The golden farm. Lord Nelson un bell dia

amb lady Hamilton l'idil·li hi nia.

Exacte espill de llur amor el mar!

 

Les memòries escriu a Sant Antoni,

en tant que arribi l'hora en què ressoni,

com l'eco d'Abukir un Trafalgar.

Autor: Jordi Coca i Villalonga
Obra: Mal de lluna , 1988

A la dutxa em vaig adonar que començava a trobar-me millor, que ja no em sentia tan ridícula i que tenia ganes de sortir. Mentre em posava uns shorts blancs i una brusa verda sense mànigues, vaig pensar d'arribar-me amb el cotxe fins a la Golden Farm. Després, quan vorejava el port per anar-hi, vaig decidir de canviar els plans que havia fet fins aleshores. Podia anar primer a casa de la Margarita, que vivia prop de la Vall, on deien que l'illa agafava el seu millor aire, i finalment visitar el pare. De fet no tenia cap pressa, i arribaria a Ferreries molt mes tranquil·la.

Des dels jardins de pins i de palmeres de la Golden Farm la combinació dels colors torrats sobre el blanc de l'edifici em va semblar massa contrastada. Potser era cert que Nelson i lady Hamilton s'hi van instal·lar a final del segle XVIII. En tot cas la vista sobre el port era magnífica i feia un dia perfectament net, sense vent i molt lluminós. Estava contenta d'anar primer a casa de la Margarita; feia temps que no la veia, parlaríem, podria explicar-li les meves coses.

Autor: Pere Gomila i Bassa
Obra: Geografies del vent , 2015

Maó

 

Amb el seu nom malmès d'empelt estrany,

que lluny el seny del seus fills més il·lustres,

entram a la ciutat acollidora.

En el moll canviant on hi beguérem,

quan érem estudiants i ens hi perdíem,

el gin dels mariners en gots dubtosos,

ens envaeix el neguit de la ruta

que s'acosta a la fi. Veurem la llum

com es reposa amb lentitud enllà

de la Colàrsega tot envoltant

la lassitud del port ataronjat

amb perfums d'aiguardent i camamil·la,

mentre altre cop, intensa, ens sobtarà

la brevetat que talla amb dents d'acer

el benestar suspès en mans de l'èxtasi.

Autor: Rafael Nadal i Farreras
Obra: El fill de l'italià , 2019

De tornada de l'illa, havia començat a aventurar-se cada tarda per les feixes cultivades que baixaven des de Sant Antoni, una gran casa de façana clàssica i parets vermelles, que dominava la badia. En Ciro es moria de gana i quan va descobrir en un marge entre feixes una figuera paratjal carregada de figues madures no va resistir la temptació. Estaven al punt: vermelles, carnoses, tan clivellades pel sol que gotejaven un suc dolcíssim. Va espantar les abelles que picotejaven les figues, va abastar-ne unes quantes, les més blavoses, gairebé morades i se'n va posar dues de seguides a la boca, amb avidesa. Quan atansava una branca més alta, va sentir una fressa al seu darrere; va girar-se espantat i va descobrir que un home l'observava des del corriol, tallant-li l'escapatòria. Va donar per fet que el denunciaria i es va veure perdut, però el pagès el va sorprendre:

-Ets mariner des barcos italians? Diuen que passau gana? Va, vine amb jo, na Magdalena te farà alguna cosa de menjar -li va dir-. I a partir d'ara, no fa falta que robis res. Si tens gana, puges a ca nostra i ho demanes.

Al cap d'una estona devorava una amanida de tomata i un tros de formatge casolà, a la cuina dels masovers de Sant Antoni, la casa de pagès més important de s'Altra Banda i segurament de tota aquella part de 1'illa. En Ciro els explicava la seva odissea a bord del Roma i en Mateu Pons i la Magdalena Moll se l'escoltaven com si sentissin explicar un conte.

Els dies van passar de pressa. La roda girava, no se sabia cap a on ni qui la impulsava, però en Ciro va acostumar-se a la nova rutina sense grans entrebancs. Als locals militars que els havien habilitat com a casernes dormien a terra, en un jaç de palla i flocs de llana. El menjar era tan escàs que passaven autentica gana, però tenien llibertat de moviments pel poble, feien classes d'espanyol, jugaven a futbol per mantenir-se en forma i cada tarda, tornant de l'hospital militar, pujava a Sant Antoni a visitar els seus nous amics.

El sentien d'una hora lluny, perquè pujava tot el camí xiulant. Després, quan s'havia refet a la cuina devorant el menjar que li preparaven, els cantava antigues cançons napolitanes, que de vegades adaptava amb enginy per narrar les tribulacions dels mariners i la seva estada a Maó: «E' la Menorquina la nave più bella / è la nave sulla cui navighiamo / è la Menorquina una sagoma snella». En Mateu i la Magdalena el corresponien explicant-li els amors de Lord Nelson i Lady Hamilton en l'ala noble d'aquella mateixa casa que ara els acollia i que els anglesos coneixien com The Nelson's House.