Santuari del Toro

Autor: Anònim
Obra: Anuari Verdaguer , 2007

Virolai

 

Rosa de maig, Morena de la serra

del món brillant estel,

il·luminau la menorquina terra

guia-nos cap al cel.

 

Gran claredat los monjos observaren

corren ansiosos vers Vós, oh llum suau!

Reina dels cels que els serfins baixaren,

dau-nos abric dins vostre manto blau.

 

Alba naixent d'estrells coronada,

ciutat de Déu que somià David,

a vostres peus la lluna s'és posada,

lo sol sos raigs vos dona per vstit.

 

Dels menorquins sempre sereu Princesa,

dels espanyols Estrella d'Orient:

siau pels bons pilar de fortalesa,

pels pecadors lo port de salvament.

 

Aconsoleu a qui la pàtria enyora

al veure's trist de l'illa separat;

en terra i mar oïu a qui us implora,

tornau a Déu los cors que l'han deixat.

 

Mística font de l'aigua de la vida,

rajau del cel al cor de mon país;

dons i virtuts deixa-li per florida;

feu-ne, si us plau, lo vostre paradís.

 

Ditxosos ulls, Maria, los que us vegen,

ditxós lo cor que s'obre a vostra llum;

Rosa del cel que els Serafins voltegen,

a ma oració donau vostre perfum.

 

Cedre gentil de Líbano corona,

Xiprer florit en l'espanyola Sion,

lo fruit sagrat que vostre amor nos dona

és Jesucrist, lo redemptor del món.

 

Amb vostre nom comença nostra història,

i és lo Toro lo nostre Sínaí;

sien per tots l'escala de la glòria

eixos penyals del poble menorquí.

 

Rosa de maig, Morena de la serra

del món brillant estel,

il·luminau la menorquina terra

guia-nos cap al cel.

Autor: Josep Pin i Soler
Obra: Vària II (Obres 2) , 2001

Un diumenge pujàrem al santuari de Toro, dalt de la més alta plana rocallosa de l'illa.

Hi havia bon nombre de romeus, gent de molts caserius i viletes, hòmens i dones de condició menestrala o pagesa en majoria, alguns hòmens feien olor de pastors i enraonant amb uns i altres trobaren que sense ser curts de geni responien amb senzillesa, no deien paraulotes com molts catalans, eren afables, ben criats i respectuosos.

Entre uns quants ens contaren la invenció de la imatge de la Verge que allà dalt se venera: la pastoreta, los llumets, los àngels que baixen, l'avís al Prelat, la processó, la imatge que no es vol moure, etc., etc., la llegenda de quasi tots los santuaris; ens enteràrem de la gran festa que es fa cada any a la Verge en commemoració de la deslliurança de les rates. Los devots ofereixen un ciri colossal en agraïment perpetuo d'haver sigut deslliurats d'una de les nombroses plagues que flagel·laren als pobles menorquins durant la funesta anyada del 1652 —glànola, eixut, febres de tota mena, les rates.

La situació del qui fou monestir habitat fins a 1836 i del santuari és per demés grandiosa. De pertot, al lluny, la mar solemne, sota els peus viles i caserius en centres de predis, de camps pedregosos, limitats per marges, aixecats amb los tan abundants còdols que converteixen certes valls de Menorca en menes de camps que semblen trossos de la Crau de Provença, car lo terrer és arreu sense grans accidents.

Autor: Màrius Verdaguer i Travesi
Obra: Pedres i vent , 1989

I el Monte-Toro, embolcallat en l'atmosfera neta de la tarda, apareixia amb la seva cuirassa grisenca de granit. Grans bòfegues, profundes esquerdes, dibuixaven els costers de cada banda. Apareixia ple de xacres i nafres, donava la sensació d'una muntanya malalta, ardent, posseïda d'un foc interior. En la part alta el seu cap grandiós de qualitat calcària lívida, solcat d'àmplies vetes vermelles, com si fossin potents artèries vives que pugessin fins la cúspide el suc espès i mineral que circulava lentament, amagat sota la crosta còsmica de tota l'illa morta. En la part més alta d'aquest caparrot de calç, s'obrien dos forats profunds i iguals. L'ombra es feia espessa en aquells dos alvèols, donant l'aspecte de dos ulls ciclopis, infonent a la muntanya una vida humana i estranya. I els ulls d'aquest tità semblaven mirar la llunyania, enfonsar-se en el mar que guspirejava a l'horitzó, més enllà de les roques blaves.

—Miren a l'Àfrica —digué Raleigh senyalant els ulls de la muntanya.

I els dos se sentiren posseïts estranyament per la immensa soledat del paisatge.

Autor: Màrius Verdaguer i Travesi
Obra: Pedres i vent , 1989

Les penyes del Monte Toro es transfiguraven totes les tardes, en caure el sol, en grans flames alcohòliques que es desprenien del granit purificat pels segles geològics, per les combustions roges i blanques de l'argila i de la calç; tacaven la muntanya sals de ferro i la massa de pedres embolicada en tornassolades aureoles, en concèntrics cercles de gases fluïdes i de boires blanes, semblava consumir-se, cobrint-se d'escòries ardents, transfigurar-se en un caliu mitològic de granit, el resplendor dels quals s'esmorteïa en el baf translúcid que pujava del pla.

I sobre aquell caliu potent, on semblaven condensar-se tots els apassionaments de l'ànima menorquina, palpitava l'ala blanca i ingràvida del Santuari on la Verge illenca, bruna com una pagesa tenyida pels aires marins, somreia amb un somriure ultraterrenal.

Ella estava embolcallada en un mantell d'or fluid, en la blanca seda del seu mantell que tenia el tornassol irisat de les conquilles dels mariscs. I allí dalt se la pressentia oculta, penetrant en el cimbori del cel, en una ascensió eterna, amb el mitològic brau, el toro que havia vingut dels camps del paganisme, que semblava guardar damunt el llom escruixit, la sensació penetrant del cos blanc de la donzella Europa en la gloriosa apoteosi del rapte i que ara, vençut, purificat, oblidada la seva estirp olímpica, el seu gest sideral en l'arc policrom del Zodíac i humiliant les seves banyes fetes per envestir i enforcar estrelles, s'arraulia com un sant ermità penitent, amb la seva pell ocre i daurada, encara plena de polsim còsmic, convertida en sac per a vestir i servir de coixinera als peus diminuts de la donzella celest, que sostenen en llurs braços l'infant prodigiós, pastoret d'innombrables ramats.

Autor: Miquel Martí i Pol
Obra: Obra poètica IV. 1991-2003 [Miquel Martí i Pol] , 2004

Menorca

 

Encercla l'illa amb dits de vent i espera

que els déus, benignes, vulguin apropar-te-la.

Mai no l'has vista, però en tens memòria

com d'un desig que incita i crea un àmbit

propici al somni i a la melangia.

Encercla l'illa i la podràs recórrer,

tancant els ulls, des d'aquest teu silenci

sense malmetre'n la claror ni el ritme.

Lúcidament absort, pensa Menorca

sempre al límit del temps, com una fita

que recupera l'orient més càlid

i el converteix en llum meravellada,

en sorra, en mar, en pedra i en misteri.

Aquest és el tresor que cap pregunta

no posa al descobert, però que vibra

rere el secret ardent de la mirada

com un espai de fondes ressonàncies.

Pensa Menorca i digues en veu baixa

noms a l'atzar de pobles i de cales

fins que se't transfiguri el gest i sentis

que la sang et batega a ritme d'illa.

Autor: Joan Francesc López i Casasnovas
Obra: Menorca, tot just ahir... , 2000

Illa

 

Illa, port, viatge

Terra, cel i mar

Somni, ensurt, llindar

Aventura, hostatge

Refugi, habitatge

amb taula i vi i pa

Sal, oli, llum, llar

Llet, mel i formatge

Company, companatge

Amic i germà

Silenci salvatge

Ritmes per cantar

Mots d'un vell llenguatge

Alambí i solatge

Ahir, avui, demà

Pluja, pou, atzar

Saó, solc, usatge

Paret i paisatge

Hort i roquissar

Peny, còdol, macar

Raó, seny, guiatge

Àncora i paratge

Cala, arena, far

Xarxa, barca, platja

Vela, arjau, oratge

Ruta, nord, enllà

Fermesa de mà

Cor, corall, coratge

Vida i mort i estatge

Temps per estimar...

 

Illa, illa, jorn clar

Imatge o miratge

d'incert destí humà.

Autor: Màrius Serra i Roig
Obra: Mon oncle , 1996

Des d'aquí dalt les coses es veuen d'una altra manera. La mare diria que es veuen tal com són, però em repugna la mera idea que les coses siguin d'una determinada manera i prou. És clar que ara mateix veig que la terra que envolta aquesta muntanya horrible està alhora encerclada per l'aigua, i aquesta observació dels meus ulls s'ajusta exactament a la descripció d'illa que la meva memòria arrossega des dels vells temps de l'escola primària. Però aleshores, ara fa dues nits, quan em vaig beure mig bar de la festa nupcial i vaig estar a punt de rodolar roques avall cap a l'única presència palpable d'aigua salada que tenia a la vora, Menorca ja no era una illa en sentit estricte i, en canvi, el meu cos ebri de tota mena de licors barrejats podia haver estat un illot inert al mig de cala en Bruch. De fet, em sentia una illa quan vaig vomitar damunt el clergyman del mossèn. Una illa assotada per les furioses onades de l'estupidesa. I una illa deserta. Però ara, d'aquí dalt estant, les coses es veuen d'una altra manera. Ja no sóc una illa i l'estupidesa viatja en les ratxes de vent que ataquen el cim del Toro. La mare s'ha quedat a mig camí, asseguda en una pedra, i l'oncle Joan encara ha arribat menys lluny que ella. Potser per culpa meva. Ahir se'm va acudir imaginar que mossèn Baptista i el monjo s'escrivien sovint perquè mantenien un secret des de feia molts anys, probablement relacionat amb na Magda. Ho vaig comentar de passada mentre parlava amb mon oncle, com si alguna vegada hagués sentit parlar l'oncle Canut d'aquestes cartes. L'home hi ha caigut de quatre grapes. Quan aquest matí he sentit dir a la Lola que en Joan tenia mal de queixal m'he posat a riure com un beneit. M'imagino que la possibilitat de tenir l'arxiu del mossèn al seu abast durant tot un dia ha estat una temptació irresistible. Ara només faltaria que hi trobés alguna cosa. Ja m'ha passat altres vegades, això de veure com les meves mentides salten a la realitat.

Autor: Màrius Serra i Roig
Obra: Mon oncle , 1996

La muntanya del Toro és el cor espiritual de Menorca. Els seus tres-cents cinquanta-vuit metres d'altura dominen tota l'illa i el perfil cònic que el caracteritza es veu fins i tot des del mar. En moments de perill els pescadors la busquen amb la mirada i s'encomanen a la seva marededéu. És el guia del grup txec qui parla pel micròfon de l'atrotinat autocar que els tragina per tots els racons de l'illa. Assegut davant mateix del parabrisa els llegeix el capítol corresponent dels seus apunts. La promesa religiosa més habitual dels illencs és pujar el Toro a peu. Amb la seva caminada els autòctons acostumen a donar gràcies per algun favor rebut. A primers de maig el bisbe beneeix els camps de tot Menorca des de l'antic convent dels pares agustins. Conta la llegenda que del seu cim sortien unes estranyes llums que atreien els fidels, però quan aquests s'hi volien acostar un brau enorme amb urpes d'argent els espantava. Fins que un bon dia un frare de cor senzill no es va fer enrere i l'animal acompanyà el sant baró fins a una cova que era l'origen dels raigs de llum. Allà hi havia la imatge d'una marededéu bruna. L'actual patrona de l'illa. Alguns turistes txecs somriuen. Són uns fanàtics de les llegendes de caire religiós i sovint les comparen amb les del seu país. El guia està fart de sentir-los esmentar el Jesulatsko, sant Joan Nepomucè o el Gòlem del rabí Lówe cada vegada que n'explica una de nova. A l'autocar que puja cent metres per darrere és la professora de català qui enraona amb el micròfon enganxat a la boca. Potser massa enganxat i tot. Algunes llegendes populars parlen de tresors ocults en petites coves que proliferen per tota la muntanya, afirma la professora amb la intenció de despertar l'interès entre les estudiants. Fa dies que té l'angoixant impressió que ningú no li fa gens de cas. Sembla ser que el nom del Toro prové de l'àrab Al Tor, rebla, que vol dir l'elevació. L'església es va començar a construir a finals del disset aprofitant l'existència d'una torre de vigilància i defensa del segle setze, des de la qual es controlaven les possibles naus enemigues. Les estudiants dormiten estirades per les butaques. A la babalà. L'autocar va mig buit i la nit a Fornells ha estat moguda. A banda de l'església i de l'antic convent agustí, insisteix la professora, al capdamunt del Toro s'alça una ultramoderna torre de comunicacions que ha vingut a substituir el seguit d'antenes i repetidors que durant molts anys enlletgien el cim.

Autor: Màrius Serra i Roig
Obra: Mon oncle , 1996

Al cim del Toro hi ha una església que és el santuari de la marededéu, un antic convent dels agustins, un monument dedicat als morts de la guerra d'Àfrica i una torre impressionant. De telecomunicacions. La més alta de les Balears. Dues espirals encadenades de mòduls esfèrics que apunten al cel bromós. Les bromes n'oculten la part més alta. Com un cim emboirat. Les esferes semblen dissenyades per recordar l'estructura convencional amb què els científics acostumen a representar l'Adn. La llengua primigènia dels nostres cossos. Els familiars i coneguts de mossèn Baptista fan temps davant de la porta del santuari de la marededéu del Toro, a uns cinquanta metres de la torre. L'arribada de la Dols ha dinamitat la placidesa de la reunió familiar. La Lola l'ha rebut amb les urpes esmolades. De seguida s'han enganxat.