Cerca per...
Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Alcalfar o Alcaufar és un petit nucli de pescadors que depèn de l'Ajuntament de Sant Lluís, del qual es troba a uns cinc quilòmetres. La cala d'Alcalfar és resultat d'una entrada allargada i estreta de mar, en forma de quart de cercle. Al principi de l'entrada, hi trobem la Torre d'Alcalfar i l'illot des Torn. Està exposada a les onades i els vents del sud-est amb fons de sorra i algues. Fou en aquesta cala on els francesos desembarcaren el 1756 per conquerir, amb èxit, als britànics. Més tard, el 1781, desembarcaren entre la cala Mesquida i la d'Alcaufar uns 15.000 soldats espanyols sota el comandament del duc de Crillon, que gràcies a la presa de Menorca va obtenir, el 1790, el títol de duc de Maó i gran d'Espanya. És, precisament en aquesta cala quan encara no havia sofert les transformacions urbanístiques del turisme de masses, la que cantà en un sonet Joan Timoner i on Jordi Coca situa alguns passatges de la història que narra a La noia del ball, un fragment de la qual podem llegir.
Autor:
Joan Timoner i Petrus
Obra: L'illa d'argent , 1982
Obra: L'illa d'argent , 1982
Solixent a Alcaufar
Damunt la mar, on 1'alba s'és desclosa,
vencent la nit, com una flor rogenca,
dansen les barques mentre el dia trenca
des de la torre a l'horitzó sens nosa.
Encara dins la cala tot reposa,
els xalets, les casetes i la llenca
dels pins i el canaló. La pau illenca
es fa més tova sobre tota cosa.
Tot d'una, de la torre en el fastigi,
un raig de sol ixent, la vella crosta
fer, des del mar, amb àuria sageta.
I estic en dubte, davant tal prodigi,
si el sol somriu veient, de nou, la costa
o és Alcaufar somrís de la Roqueta.
Autor:
Jordi Coca i Villalonga
Obra: La noia del ball , 2007
Obra: La noia del ball , 2007
En aquell moment la cala d'Alcaufar era un indret pur, amb l'hotelet en una banda de l'arenal. Entre la cova i l'hotel hi havia un petit port per amarrar tres o quatre barques i dues dotzenes de cases blanques la majoria de les quals eren de gent de Sant Lluís que hi anava a pescar. Més amunt hi havia algunes cases més i la botiga, a tocar d'on s'acabava la carretera. D'allí estant podies anar als espadats de S'Algar, alts i de roca cantelluda, on la mar picava brava quan feia vent, i si agafaves la carretera de Sant Lluís et trobaves de seguida a la dreta uns camins plens de la vegetació i ombrívols que menaven a un espai màgic i fresc que nosaltres coneixíem com la cala Rafalet. De fet, era una cala llarga i estreta entre les roques, un petit món silenciós on senties refilar els ocells mentre et banyaves. En canvi si anaves a la cala Roig pel promontori sec que era davant de l'hotel sempre veies porcs de llentrisca negres i algun garrí, i percebies la barreja d'olors que ja he dit de farigola i camamilla... No ho sé, però em sembla que a la majoria d'indrets que esmento hi vaig anar per primera vegada quan tenia vuit o nou anys, amb les amigues que vam fer a Sant Lluís, aquell any que ens hi vam quedar tot l'hivern, quan acabava de néixer el Pepito i perquè, segons les tietes, el meu pare tenia problemes. Ja te'n parlaré.
Altres indrets de Sant Lluís:
Indrets