Plaça de l'Església

La plaça

La plaça és un espill amb cent mirades,
és el buc d'una nau oferta al vent,
àmbit de llum pigat per les ventades,
baga que nua l'est amb el ponent;

un entresolc cenyit per les teulades,
un seti on reposar del marriment,
un baterell damunt de les clotades,
un formigueig amb veu i pensament;

És un tenell en l'arbre de la vida,
era on batre el record i la mentida,
solell i obac en una sola font;

vitrall de verds i beix que hi fan florida,
pubilla i fadristern, mestressa i dida;
la plaça és Calders viu: és el seu tron.

El poble

Calders s'enlaira i s'atropella dins
un arc de sant Martí fet d'olivers,
d'alzines i sembrats dellà dels pins
i un raig de sol que es penja pels carrers.

Calders escriu perfum en els camins
i sembra espigues d'or i llumeners
i gebre i rou i neu, menta í robins
i escampa mare-selva pels terrers.

Calders s'ajau cofoi de panxa al sol,
amanyagat pel vent, i en un bressol
de boira que l'uneix amb Montserrat.

Calders s'enfila al cel colrat de llum
i escampa per les valls el seu perfum
i ens crida perquè ens vol al seu costat.

Vida nova

A tu me'n vinc, racó del Pla de Bages;
a tu m'han dut assoleiant ma ruta.
Des d'aquest cim, encreuament de vies
que menen a tots vents i a totes terres,
contemplo les mes altes serralades,
graonada del cel en llunyania.
El poble és vell; mostra el petó dels segles
en el frontal de les casetes blanques
que volten silencioses l'Esglesiola.
L'escola es pobra i xica:
rica de llum i d'aire que saneja.
El sol hi bat de ple des que tramonta
les serres de Llevant, fins que en crepuscle
meravellós i esplèndid s'aponenta.

S'hi mou escolorida la mainada
com volarai d'ocells en piuladissa;
El rostre sanitós; tota serena
i viva la mirada; forts els membres
que es vinclen a tot plural impuls màgic
d'un seny mogut i un follejar sens trava.

¿Quin sojornar m'hi espera?
¿Enyoraré, temps a venir, la vida
d'aquells cims celestials que d'aquí aviro
en faixada blavenca i calitjosa,
d'on s'hi va esplatjar ma fantasia
una traçada d'anys ?
Allà hi trobava
l'ideal bressolat en jovenesa
entre esperances, il·lusions i somnis.

Goigs paternals que el cor amoroseixen,
entre plors i rialles m'hi esclataren,
i els tanys de l'arbre d'un amor veríssim
de bona saba i ufanor s'ompliren.

Si bella terra i bona gent ens copsa,
i dau-nos, Senyor, salut al cos i a l'ànima
per a quan l'hora de granar arribi!