Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
La casa familiar de Sebastià Juan Arbó, avui renovada es troba al carrer Grau, 47, el número antic era 49, i tal com diu ell en els textos extrets del llibre de memòries que hi podem llegir al davant, era humil i des de la finestra podia veure el riu Ebre, cosa avui força difícil perquè la zona s'ha anat omplint d'edificacions d'una certa altura.
Vam arribar a Amposta quan encara era d'hora, on teníem preparat el pis. Estava al Grau, prop de la residència dels amos, i havíem d'habitar-lo de manera provisional. Era un pis vell, menut, les portes mig podrides, sense vidres, hi havia algunes habitacions on hi faltaven les portes.
Recordo molt bé a ma mare en aquell dia. Jo devia tenir llavors set anys, si els tenia, però em fixava en tot; tot ho veia i tot m'impressionava. Se'ns va prometre un pis còmode, a una casa en construcció, molt prop de la dels amos. La primera residència seria provisional i no gaire llarga.
La casa que habitàvem, era vella, d'escasses dimensions i sobrada d'incomoditats, no obstant tenia, per a mi, allò que la compensava del tot: perquè des d'ella, a través de la finestra, es veia l'Ebre, en tota la seua amplitud, sense obstacles ni limitacions. Per a mi la major fortuna.
Des de la nostra finestra, el riu es veia ample, amb el seu corrent suau, les aigües baixes d'un verd clar a l'estiu, crescudes a l'hivern, de color rogenc, amb sanefes blavenques d'escuma, avançant pels camps de l'altra banda del riu, inundats en grans extensions, mentre al poble es sentien les queixes dels pagesos. Normalment l'Ebre baixava tranquil i ample, amb poca corrent, entre els salzes i els tamarits, els alts àlbers i els canyars de les vores, pel mig de la vall. No sé quin dia, ni en quin moment, vaig abocar-me a aquella finestra; en quin moment, trèmul i meravellós, vaig contemplar el panorama sota la llum del sol, però sí sé que aquell dia vaig trobar la salvació. Darrera d'aquella finestra m'hi vaig passar hores, moltes hores de la meua infància, contemplant el riu i els camps, l'avançar pausat dels carros que anaven i tornaven per la carretera, i els tossals i les muntanyes blaves. Amb ella em consolava de la pèrdua de l'altra finestra, la del meu poble, des de la qual havia contemplat la mar, l'anar i venir de les veles i, a través d'ella, a les nits m'arribava el dolç i profund sonar de les caragoles marines.
Altres indrets de Amposta: