Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Aquest pont, dissenyat per José Eugenio Ribera, uneix les comarques del Baix Ebre i del Montsià salvant el riu Ebre. Es va començar a construir el 1915 i s'acabà el 1921. Va ostentar dos rècords mundials: els fonaments a major profunditat (25 metres) i el d'il·luminació de la seva estructura. Fou el segon pont penjant del món que es va construir amb el sistema de formigó armat; el primer va ser el pont de Brooklyn de Nova York, en el qual està inspirat. Fa 24 metres d'altura i té una longitud de 134 m. El caracteritzen els dos pilars de pedra en forma d'arc de triomf, d'estil neoclàssic alemany a cada riba del riu, i la seva estructura metàl·lica sostinguda per cables. El 1938, durant la guerra civil espanyola va sofrir dos atacs per part de l'aviació feixista italiana. Va ser reinaugurat el 4 d'octubrede 1947, i reformat en la seva totalitat l'any 1966. Situats al mig, amb una visó àmplia del curs de l'Ebre, podem llegir un text d'Artur Bladé Desumvila que ens evoca els sistemes de comunicació pel riu quan no hi havia carreteres ni pont i la gent s'havia de servir dels antics passos de barca.
Quan —i ja fa bastants anys— per aqueixes comarques de la Ribera no hi havia encara carreteres, l'Ebre era un gran camí, una pista d'aigua per on navegaven els llaguts, amunt i avall, portant gent i mercaderia. De Mequinensa a Tortosa, l'Ebre era un riu navegable. A Mequinensa els llaguts carregaven olives, quan n'era temps, i carbó de les mines tot l'any. El carbó el deixaven a Flix, centre fabril des de fa més de mig segle, i les olives a Móra. Ací els molins i els premsots transformaven les olives en oli i aquest oli era baixat pels llaguts a Tortosa, dins unes grans bótes emblanquinades amb calç. L'emblanquinat no era pas per fer bonic, sinó per raons de conveniència. L'oli val una fortuna —l'oli de la Ribera és finíssim i conegut arreu del món—, i una taca d'oli sobre el blanc de la calç, quan una bóta se'n va, es veu de seguida. Els llaguts pujaven de Tortosa carregats d'arròs, de taronges i de sal de les salines de Sant Carles de la Ràpita, articles que anaven deixant per tots aquells pobles. Era un comerç que representava una riquesa important i tot es feia per l'Ebre gràcies als llaguts. D'altra banda, és molt bonic veure baixar un llagut pel riu. Dóna una imatge de tanta visualitat, que sembla irreal degut al silenci. De la popa de l'embarcació surt una mica de fum del caliquenyo del patró, que timoneja, dret, l'arjau entre les cames. Els tripulants descansen sobre la càrrega —bótes o sacs— de panxa al sol. De vegades, al mig mateix del llagut es veu la silueta d'un cavall o d'una mula. Gairebé sempre, també, a la punta de proa hi ha un gos que es mira a l'aigua, immòbil completament, com un mascarot de vella galera. No se sent cap soroll, cap trepidació, cap veu. A contrallum, el llagut sembla lliscar, reflectit sota l'aigua platejada, estranyament vaporós com un vaixell-fantasma d'èpoques remotes.
Altres indrets de Amposta: