Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El cor de la població Balaguer és la plaça del Mercadal, un espai de gran extensió envoltat completament per porxos d'arcades desiguals on, des del segle xiv, se celebraven les fires i els mercats i, actualment, s'hi fan sardanes, teatre, manifestacions, etc. Abans de construir-se el passatge Portolà era una plaça totalment tancada, atès que únicament s'hi podia accedir a través de carrers molt estrets i laterals.
Situats al bell mig de la plaça, podem llegir uns textos de Josep Pla (Palafrugell 1897 - Llofriu, 1981), Josep Vallverdú (Lleida, 1923), Vidal Vidal (Arbeca, 1958), Francesc Pascual Greoles i un fragment d'Els Llops, de Francesc Puigpelat. Tots ells ens serviran per ambientar-nos en aquesta plaça que, juntament amb la de Vic, és de les més singulars i grans del país. De fet, és la més gran perquè supera en força metres quadrats a l'osonenca: Balaguer (119 m. x 75 m.) i Vic (79m. x 66 m.).
La plaça Mercadal és de catàleg. De les més boniques del país, sens dubte. Tota porxada, cada tram al seu aire, segons la casa que aguanta —fins i tot els de l'Ajuntament que són els més desafinats— permeten fer l'anella a l'aixopluc. Qui la pogués tenir a prop per gaudir-ne. Plataners esporgats, pavimentació d'utilitat, ja que els mercats setmanals campen aquí, centre vital de la ciutat.
El cor se li encongí quan va albirar les siluetes de Santa Maria —gòtica, adusta, imposant— i el Sant Crist —baluerna esblanqueïda i estòlida— sobre els turons de Balaguer. A ple juliol, la bultra era luxuriant, de xops i àlbers altíssims, tofes balancejant-se com braços de gegants, d'esbarzers gruixuts i ondulats com serpents. I el Segre, impetuós, eixordador, blau —el Segre!
La diligència s'aturà davant del pont de set arcades i el conductor pagà el peatge. Després lliscà vora els porxos del carrer del Pont, entrà cap als carrerons de Sant Jaume i Avall i s'estacionà a la plaça del Mercadal, a penes a una vintena de metres de la portalada de la casa pairal i el taller d'espardenyes dels Llops de Balaguer. Pere Llop pegà a penes una llambregada a la casa on havia nascut i d'on havia fugit quaranta-tres anys enrere. S'enfonsà la gorra musca fins a les celles, carregà la maleta i resseguí els porxos de la plaça cap a la Fonda Espanya. S'hi registrà amb un nom fals —Vidal Llebrer Cases, de Torà— i s'instal·là en una cambra minúscula, sense finestra i adornada per una colossal còpia del Sant Crist —ensangonat, sofrent, immòbil— de Balaguer sobre la capçalera del llit.
El meu pare, aleshores dirigent del BOC, el «roig» més indiscutible de la vila, va ordenar la mare —el masclisme era un reflex que actuava també a l'esquerra, com avui— que endiumengés els quatre fills dels quals era jo «la gran». No cal dir que la meva mare, catòlica, apostòlica i enamorada del seu home, ens va fregar les orelles i genolls —habituals receptacles de la ronya dels pobres—ens netejà les espardenyes amb «Blanc d'Espanya» i ens engiponà la roba més presentable, desada a la calaixera per a les grans ocasions. Un cop fregats, raspallats, pentinats, vestits i espardenyats, anàrem a la Plaça Mercadal a fer «bulto». La Plaça era plena de ciutadans mudats, discutidors, saragaters i fraternals. Hi havia banderes roges en una de les quals la meva mare, catòlica, apostòlica i enamorada, hi havia cosit una falç i un martell blancs, retallats amb patró d'un dibuix fet pel meu germà Josep.
El meu pare «fardava» l'únic «trajo» de festa que li havia tallat i confeccionat el seu amic Pujades, del carrer d'Avall. Duia el mocador de seda blanc al coll, com un ballador de xotis. El meu pare, a més de comunista, era molt pinxo. La gorra de gairell li donava l'aire d'un «apache» i, si a més fumava un «caliquenyo», era de pel·lícula.
A la Plaça Mercadal hi hagué míting llampec, pronunciat frenèticament des d'uns bancs de pedra que encara hi són. Tothom semblava content. Recordo aquella alegria, perquè ha configurat profundament la meva formació o tarannà militant.
Al balcó del rector- la Rectoria és encara al Mercadal- no hi havia ni el canari. Tancat, barrat i hostil a la festa dels treballadors. Al cafè del Pau Badia s'hi prenia vermut amb olives. El Martert, un dels tres militants del PC de la vila, feia el fatxenda amb una corbata roja que duia, en fil groc, una faç i un martell brodats. Era "comunista oficial", segons deien els del BOC, però aquell primer de Maig, ningú no es motejava i tots semblaven reconciliats en el record dels obrers de Xicago, que el 1887 foren reprimits brutalment per reclamar condicions humanes de treball.
El centre de Balaguer és la plaça porticada del Mercadal, d'una gràcia i d'un moviment inoblidables.
Balaguer és una ciutat que es projecta cap enfora, molt alegre, plena d'animació i de gust per la vida. Conserva considerables vestigis històrics, encara que potser no tants com en caldrien a una població d'arrels profundes, dramàtiques i antigues. Si més no, Balaguer té, com les nostres millors poblacions, les seves actuals preocupacions materials arrelades en una gran tradició, que batega intensament en l'aire de la ciutat, amb un vigor que la vida moderna no ha pogut esmorteir. Encara que per la seva situació geogràfica no forma part de l'Urgell, sinó de la Noguera, és l'Urgell, i tot el seu sistema econòmic, qui ha convertit Balaguer en un dels centres agraris més rics del país.
La noblesa dels porxos de les places antigues de Catalunya ha estat cantada tòpicament —amb bellesa, però tòpicament— pels poetes. Però mai no diríem prou de l'encís d'una bona plaça porxada. Aquest racó de la de Balaguer, part superior dreta, deixa només un carrer estret per on enfilar-se cap a la muralla i un dels portals que en resten. Per sota, no podem esguardar el sostre de bigues sense un sentiment d'imminent ensulsiada, però encara no hi ha perill. A voltes, veureu un cavall de reforç i fins i tot un bigot respectable de ferro que suporta per sota el ventre tibant de les bigues no substituïdes a temps. El temps ha obert les ferides seques i acolorides que només ell sap fer a la pedra i als arrebossats. Dins la penombra dels porxos s'obren les botigues, aquestes botigues que encara reclamen el propi poeta, on veureu al costat d'un producte de la més asèptica tècnica i llampant presentació, una trena d'alls amb tota llur impudícia, i un fregall al costat d'una crema embellidora del cutis i un matamosques vora mateix de la cansalada fresca.
La plaça de Balaguer, els dissabtes, té un mercat ebullent i verdejant: aquest racó desapareix sota un bigarrament de cotxes i camionetes i, segons a quines hores, hi deu haver més gent a la plaça que no en cabria en tota la ciutat.
La tossa de la imponent basílica i del viril campanar planeja damunt la plaça del Mercadal, al centre de la ciutat. Com deixa entreveure el seu nom, en aquesta plaça s'ha celebrat tradicionalment el mercat dels dissabtes —paga la pena visitar Balaguer en aquest dia, al matí, per contemplar el guirigall que hi organitzen els marxants de tota mena de productes i articles— i fins no fa gaires anys hi vivien les famílies més benestants. Després de la de Vic, aquesta del Mercadal és la plaça més extensa de Catalunya. Emporxada pels quatre costats, la plaça és testimoni de les anades i vingudes dels balaguerins atrafegats però també del passeig dels ciutadans més ociosos, que han convertit en tot un ritual "tombejar" pel quadrat central d'aquesta àgora.
Altres indrets de Balaguer: