Cal Paraire

Autor: Anton Busquets i Punset
Obra: Del Montseny. Impressions i estudis , 2005
Pàgina: 51

Entre llops

 

Els matxos del Xapellí havien guanyat la collada del Buc, quan jo sortia de cal Paraire, l'hostal més antic d'Espinelves, escoltant una pila d'avisos que els mústics espinelvencs m'etzibaven.

—Hereu, fareu tard.

—Cal que apreteu torca si no voleu que la nit us sobti al Sot de la Mort.

—¿Ja hi arribareu, a Vic?

—Adéu-siau; i d'aquí a Carnestoltes! —els responia jo; i avall, cap al sot de Masjoan per a traspassar la palanca del torrent i enfilar-me al Coll, esperançat d'assolir-hi els matxos, que ja no se sentien esquellotejar. Un silenci sorprenent omplia totes les sotalades i turons de Cerdans i Osormort. Quin fred que feia! I l'horitzó blau, ben blau, sense rastre del sol, ja no em feia de llanternó, amenaçant-me amb una fosca esparveradora. I jo, amunt i sempre amunt, sense mirar ni on posava els peus i amb la sola dèria de guanyar aquell superb massís a caient de jorn. Per fi, un aire viu, molt viu, me féu adonar de que ja era al cim de la collada del Buc. Suava, però el fred me'l sentia endintre, ben endintre meu. Per a prendre nou delit vaig asseure'm sobre un munt d'escapçais que els carboners de la Boixeda havien arrambat entre el camí veïnal i l'abim que semblava cridar-me enmig d'aquella paorosa quietud.

Autor: Anton Busquets i Punset
Obra: Cu-cut!, Calendari de 1908 , 1907
Pàgina: 32

Entrava al poble atollat en la foscor més espessa; ni una ombra creuava els carrers. En alguna altra casa, s'hi veia un llum al fons de tot. L'hostal m'obrí ses portes; no hi havia la mateixa d'abans i, és clar, semblava trobar-m'hi estrany, i sentia l'enyorança de la patriarcal franquesa.

Silenciosament hi feien cap alguns coneguts, entre ells, vós, amic, amb qui conversàrem llargament de coneixences velles i de llibres, de política..., de tot.

Nit enllà vaig retirar-me a la cambra força espaiosa, neta i ventilada. Feia estona que era al llit quan vaig sentir la temptació d'abocar-me a la finestra i contemplar en el silenci de la nit serena les meves  estimades muntanyes. Després de passejar la mirada pels cims la torní sobre la massa informe que a mos peus reposava. quina quietud! Ni una remor, ni un sol xiscle d'òliba, la reina de la nit; tot dormia.