Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
De retorn cap al centre de la vila, un cop creuat el Pont Nou, a mà esquerra, trobarem el carrer de Sant Antoni Maria Claret. A la casa número 3 hi ha el pis on Miquel Martí i Pol va viure fins a la mort. En total onze anys. A la planta baixa, a mà dreta de l’entrada, hi ha la seu de l’Associació d’Amics de Miquel Martí i Pol, entitat creada per familiars, amics i admiradors el 28 de setembre de 1998. En aquesta casa, el poeta redactà els darrers llibres: Un hivern plàcid (1994), Llibre de les solituds (1997), Haikús en temps de guerra (2002) i Després de tot (2002). A més, és clar, de les lletres de les cançons dels discs Un pont de mar blava (1993), Porrera (1995) i Temps de revoltes (2000), de Lluís Llach.
És la segona casa del carrer, a l'esquerra, amb bona vista panoràmica del riu des de la part posterior, però molt menys tranquil que durant la vida de Martí i Pol, per la construcció a pocs metres del Pont Nou, que porta tot el trànsit mecanitzat que travessa el poble.
Al carrer, o bé sol·licitant l’entrada, a la seu de l’Associació, podem llegir un fragment d’Obertura catalana en què glossa la compenetració amb la segona esposa, Montserrat Sans; tres poemes de Llibre de les solituds on, fent un gir a la temàtica dels altres llibres de poemes, tracta de la més coent actualitat, inclosa la transcendència dels seus seixanta-set anys; el poema «Preguntes », d’Un hivern plàcid, on insisteix en la incògnita del més enllà; dos haikus i dues tankas de Haikus en temps de guerra, en els quals s’interroga per la persistent salvatgeria de la humanitat, i, finalment, una cançó d’Un pont de mar blava i una altra de Temps de revoltes (que es poden escoltar cantades per Lluís Llach), que són un clam per la pau, la justícia i l’esperança i connecten amb l’estil i el to de, entre altres llibres, L’àmbit de tots els àmbits.
Davant la porta, la Montserrat em va ajudar a baixar del cotxe. Ens sabem els moviments de memòria i els executem amb precisió. Jo trec les dues cames a fora, amb la mà esquerra m'agafo a la finestra de la porta i la dreta l'hi dono a ella. Aleshores faig més o menys força amb la mà esquerra i ella em tiba. Quedo dret, recolzat d'esquena contra el cotxe. Així ho vam fer, l'altre dia, i aleshores un ventet molt suau em va acariciar la cara i em va dur la sentor de la terra. Vaig estar un moment dret, vaig mirar el meu voltant i no em vaig saber estar de dir: Ara m'agradaria poder anar a caminar una estona, senzillament això, poder anar a caminar, tan lentament com fos, però caminar. I amb un cert to de lament, que potser no era just, vaig afegir: Però és impossible, ja no ho podré fer mai més, te n'adones, mai més. Ningú que no visqui en la pròpia carn una cosa semblant no ho pot entendre, això. La Montserrat em va mirar i va somriure sense dir res. Potser era injust en dir-li això a ella, però ¿a qui més ho podria dir? Ella m'entén i m'ajuda, com m'entenia i m'ajudava la Dolors. No és fàcil viure amb un malalt «perpetu» (com el secretari de l'Institut d'Estudis Catalans), però al malalt perpetu tampoc no li és fàcil, viure. La malaltia, de vegades, s'accepta, però mai no es supera. És clar que acceptar-la ja és «superar-la». Més ben dit, l'acceptació és l'única superació possible. Però la persona ha de poder lamentar discretament i en privat allò que ha perdut. I ho ha de poder dir a la persona que l'estima prou per escoltar-lo i comprendre'l. No vull que em planyin, ni ho demano. El que sí que demano és que m'escoltin i em comprenguin.
Benaventurances
No sembla fàcil que mai la genteta,
com vós i jo, vull dir, puguem saber
què va passar exactament, però múltiples
mitjans informatius, parlats o escrits,
es fan ressò de secrets, confidències,
informes, filtracions, etc., etc.,
manipulats tal vegada, que impliquen
gentassa: càrrecs públics, magistrats,
financers i el que en diuen poders fàctics
tots els quals neguen les imputacions
i no tan sols ho fan, sinó que acusen
del mateix de què són acusats ells
a d'altres càrrecs públics, magistrats,
financers i el que en diuen...
–Prou, pareu!
Em quedo amb el no-res dels meus poemes.
Bloc de notes
De fora estant contemplo l'espectacle.
Meticulós, prenc notes i em comento
a mi mateix les ínfimes sorpreses.
Tot és, com sempre, gris i previsible:
pedòfils, mafiosos i corruptes
emplenen gairebé tot el diari
salpebrat d'accidents i altres catàstrofes.
Ni els pits de la Samantha no em trasbalsen.
Cent vint, cinquanta-set, vuitanta-cinc,
bé deuen ser reals aquestes mides,
tant com els immigrants foragitats
del temple on protestaven, a París,
per les forces de l'ordre, de quin ordre?
Qui lluita pel poder té el cel guanyat,
ho sap tothom i deu ser profecia.
¿Em pot dir algú què hi guanyarem els pobres
si quan sigui el moment entrem a Maastricht?
Gràcies a Déu es mantenen actius
tots els conflictes i l'estiu s'acaba.
Em costa molt servar-me. Giro full.
De què és senyal parlar tan poc, pregunto,
de llibertat o bé d'indiferència?
Havent dinat em llimaré les ungles.
Autoretrat als seixanta-set anys
El cap, feixuc, m'ha encorbat les espatlles
i m'ha enfonsat el pit. Discretament
–i és d'agrair– el ventre va adquirint
la rodonor que els manuals prescriuen.
Cames i mans ronsegen i protesten
i la veu fa vacances permanents
esporuguida pels recels i els dubtes.
Només els ulls mantenen una activa
funció de vigilància i subministren
detalls insòlits a l'imaginari
que és qui serva dempeus la baluerna.
I ara, en silenci, esperaré una noia
que sé que no vindrà i, a poc a poc,
se'm farà tard mentre amb els ulls tancats
m'enfonyo pou endins del gran misteri
de mi mateix i assajo vanament
d'interrogar la mort que sempre em ronda.
Preguntes
Un estrident so de trompeteria
farà un final potser melodramàtic
a aquest crepuscle que ja dura massa.
I després, què? Persistirà la pluja?
Podràs escriure versos? Estimar?
Sentir recança, enyor, malenconia?
Fa so d'opac, el futur, i és incert.
Abans de res endreça bé els calaixos,
allisa't els vestits, fes-te la clenxa
i estableix un inventari detallat
de tot el que no has fet, perquè no hi hagi
cap equívoc a l'hora del recompte.
Llest això, doncs que sigui el que l'atzar
i els déus disposin. Sempre et quedarà
algun record escadusser per fer-te'n
una bufanda, si l'hivern és tan
llarg i dur com afirmen alguns savis.
Dos haikus i dues tankas
A quin paisatge
poden adscriure els somnis
els sense pàtria?
De branca a branca
d'algun futur que espera
rere les dunes.
Passen els vespres,
la marea dels signes
teixeix sanefes
que el vent escriu als arbres
i els anys no desdibuixen.
Res no canvia
en l'ordre de la cambra,
però hi transcorren
inesperats prodigis
que l'emplenen de vida.
Marona
La mare plora, mare marona,
damunt les platges del seu cos
pels fills que moren, roses obertes
i en la bellesa el quiet sanglot...
La mare plora perquè a les ones
bressola nàufrags del terror
i espera sempre una reposta
que no li dem ni tu ni jo.
La mare plora, mar i marona
mentre el vent xiula una cançó,
no la consolen les blanques veles
ni els jocs d'infants pel seu vell llom...
Mar i marona que amb el teu alè de vida
mous les onades i els batecs dels nostres dies,
dóna'ns per sempre més el bé de la pau.
Vinc de molt lluny i vaig lluny encara
que m'empenyen designis de goig i llum.
Vinc, i el vent de tants anys m'ha colrat la cara,
però duc la flama als ulls.
No hi ha cap recança que m'aparti del meu llarg camí,
tot el que vull és davant meu
i el temps m'acull al seu llit.
Vinc a dur-te amb la veu un cant d'esperança
si amb mi el vols compartir.
Tot el que m'espera és el misteri d'un gran mar llunyà
i un horitzó sempre distant
que amb tu serà molt més clar.
Vinc de molt lluny i vaig lluny encara
ple de somnis i llum.
Altres indrets de Roda de Ter: