Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El 1890 es constituí la societat, encapçalada per Martí Miret i Albert Planas, que construí la primera fàbrica de sucre del país. Havia de funcionar amb remolatxa de la Plana, on era poc coneguda. El 1894 l'empresa canvià de titulars i, finalment, aquell mateix any tancà. Reemprengué l'activat el 1899 de la mà de Pere Catasús, primer propietari d'una petroliera al país. El 1903 va ser absorbida per la Sociedad Azucarera de España que desmantallà la indústria. No va ser fins al 1916 que un nou empresari reactivà la fàbrica que passà per diversos avatars fins que el 1991 l'Ajuntament de Vic es quedà amb la propietat dels edificis. A partir d'aleshores, s'hi han dut a terme activitats firals relacionades amb la indústria agropecuària una de les bases econòmiques de la comarca d'Osona. Les diferents plantes les ocupen organismes i entitats empresarials ben diverses. A la Sala Josep Maria Sert hi ha exposats la reproducció dels plafons, pintats el 1930-31, que varen formar part del menjador del Waldorf Astoria de New York. Porten el títol genèric de Les noces de Camacho, en referència a un episodi de la novel.la d'El Quixot.
A l'exterior del Sucre o bé en la sala esmentada podem llegir el poema que Maria Àngels Anglada va dedicar a la icònica xemeneia que presideix el conjunt. I també, ens ervirem de dos fragments de La filla estrangera, de Najat El Hachmi, en què es narra com la protagonista saltant-se les regles de la comunitat musulmana de Vic, assisteix a una reunió poc indicada per una dona com ella.
La xemeneia del Sucre
Xemeneia sense fum
m'he tornat un monument.
Talment un temple romànic
ara em ve a admirar la gent.
M'he salvat de la desfeta,
testimoni del passat,
alta, rodona, perfecta
als meus peus camps i ciutat.
Cap canvi no m'atabala
de la meva alçària estant,
ni l'estranya passarel·la
que tempta algun vianant,
ni els nous trens, les carreteres,
el desfici tan humà
de fer i desfer i córrer massa
per poca cosa atrapar.
Maó a maó construïda
ara duc un nom estrany,
que desborda el vers em diuen
"arqueologia industrial".
Xemeneia sense fum
m'he tornat un monument.
Talment un temple romànic
ara em ve a admirar la gent.
M'acosto al Sucre, el gran edifici acabat de reformar, i per foragitar el neguit marxo mentalment a un espai molt més petit, el de l'Albergueria, on he passat tantes tardes. [...]
Encara segueixo amb tot això passant-me pel cap quan ja he franquejat la porta principal. Olor de pladur, cap olor, de fet. La mare només ha afegit, abans que marxés de casa: no els expliquis que el principal problema dels marroquins són els mateixos marroquins.
Ara com m'ho faré, jo, per explicar quins són els «nostres» problemes sense dir que els marroquins mateixos pensen de si mateixos que són per definició un problema. Si els ataquen o els ho diuen, que són un problema, de seguida salten a defensar-se acusant els altres de racistes, però entre ells no deixen mai de pensar que en el fons tenen molts defectes com a col·lectiu i s'avergonyeixen sovint de les conductes d'alguns membres del grup.
Entro en una sala amb tot de seients posats en rotllana, com un parlament, un miniparlament, i abans que tingui temps de seure ja sento la veu de la filla de l'alcalde cridant des de la porta. Estic tan contenta que hagis vingut, de debò, és tan important que hi siguis. Per un moment penso que aquesta dona no sap res de mi i no té ni idea de si, un cop que em donin la paraula, puc començar a dir qualsevol disbarat. Ja ho veuràs, és un projecte superxulo, té, una carpeta, pots seure on et vagi més bé.
M'assec a la part de dalt, potser per no ser tan a prop del lloc de les autoritats, i vaig veient com arriba la gent. [...]
Al cap de poc entra l'imam de la mesquita acompanyat d'un parell d'homes marroquins i em poso més nerviosa. Nosaltres, com a dones, no tractem l'imam, i com que és un bon musulmà, cal suposar que no li agradarà gaire que sigui aquí, entre tants homes i cristians i encara menys que hagi d'adreçar-me a tots ells en algun moment. Abans que s'adoni que l'estic mirant tinc temps de comprovar que porta els ulls pintats. Barba llarga i ulls de sutge.
Quan s'acaba el debat tinc ganes de marxar corrents del lloc, sento un gust de rovellat a la llengua que no sé d'on ve, si de la indignació de veure que m'havien convidat a parlar no dels problemes dels marroquins sinó dels problemes que provoquen els marroquins. Em dic, mira que ets beneita, i al cap em torna la frase: min kham ixedden [de què em servirà]. Quan ja sóc a punt de sortir, la filla de l'alcalde m'encalça, em diu que si pot parlar amb mi un moment.
Em diu que segurament l'ajuntament necessitarà aviat una mediadora i que havien pensat en mi. Jo li dic: però si en teniu una, no? És la que em va avisar que vingués aquí. Per dins em dic que també té estudis universitaris, domina totes les llengües dels marroquins i les dels no marroquins de la ciutat, és amable i cordial, i tant els homes com les dones li tenen un respecte que supera l'enveja que els pugui provocar el fet que treballi per l'administració. Sí, però ara aviat estarà de baixa, està embarassada. A més hi ha un altre problema. Quan va començar amb nosaltres n'estàvem molt contents, però de sobte es va casar, amb un noi d'allà, no sé si un cosí seu o alguna cosa així, i quan va tornar del casament es va posar mocador. I, és clar, mocador a l'ajuntament... Hem mirat de parlar-hi, però diu que el porta perquè vol i que no se'l traurà. O sigui que després de la baixa per maternitat ja no seguirà treballant per nosaltres.
Me'n vaig del lloc amb mal de panxa, amb una amalgama estranya de sentiments. Penso que em faria il·lusió fer alguna cosa més que cuinar i netejar, però em sento traïdora perquè no he gosat dir a la filla de l'alcalde que és increïble que algú amb tan bon currículum no pugui seguir fent la feina només pel que porta al cap, no he defensat la mediadora encara que sé que aviat seré jo qui em casi amb algú d'allà, un cosí o alguna cosa així.
Altres indrets de Vic: