La Calla

Jo em vaig quedar lo primer torn de vetlla, i ja a nit entrada la borinor que cap al tard se sentia del tem­poral que venia de la part de Cap-de-riu (Sud-oest) anà creixent i desfent-se en pluja copiosa amb molta llampegadera. La borinor era incessant i el temporal a mitjanit era desfet i imponent. El malalt fins aleshores ensopit, va semblar que es deixondia i sentint l'espetec del diluvi d'aigua, me deia: «que es posaran tous els carrers». Al fort de la tempestat, comencí a sentir una remor fonda, estranya, y com el so de una campana llunyana que demanava auxili. Era la campana de la iglésia del carrer de Sant Francesc. Lo temporal no minvava. i la remor no era sols de la tronada i dels xàfecs, sinó que s'hi barrejava un confús brogit: i al brogit succeïren altres tocs de campana més a prop, i vingué de la part de la placeta dels Martirs un crit esglaiador de necessitat! necessitat! que a la Calle es neguen! La Calle és el nom vulgar del barri extramurs de Sant Francesc.

L'esglai me congelà el cor, quan enmig d'aquella desfeta tempesta, sentint-se més que remor, una espècie de braolar de les aigües revingudes, vaig sentir la crida a toc de trompeta, manant que tothom tra­gués llums, i pena de la vida a qui no anàs a socórrer i auxiliar a la pobre gent dels suburbis de la ciutat que estaven inundats. A l'obrir la finestra per sentir millor lo que el veïnat s'anava comunicant de porta en porta, vaig sentir que deien que l'aigua havia aterrat la ca­sa de l'horta d'en Carballo. Era precisament la casa on havia jo d'anar a fer la vetlla, i aixís ho sabien del vespre abans a casa meva. No puc descriure la impressió rebuda.

La humitat d'octubre a les llambordes lluents s'omplí dels colors del confeti. L'olla trencada deixà anar una pluja màgica damunt del meu germà, que l'havia colpejada, per fi, després d'innumerables intents maldestres amb el bastó. Correguérem a buscar el regal sorpresa que s'hi amagava, caramels i globus. Encara sort que no ens tocà l'olla de la farina o de l'aigua.

Un any després de la nostra arribada, «Festes del Barri de la Calla i Adjacents», participàvem entu­siasmats en tot aquell espectacle com qualsevol altre nen del carrer. Em mirava el programa de festes i no deixava de fascinar-me aquell pont antic dibuixat al fulletó, un pont que tothom creia roma i en realitat era romànic i que encapçalava aquella via massa llarga, massa estreta. Ara ja sabia que aquella primera festa de l'any anterior no era de benvinguda, que cada primer cap de setmana d'octubre se celebrava aquella trobada entre tots els veïns, tant si arribaven quatre nens d'un llarg viatge com si no.

El vespre anterior, amb el fred que ens glaçava els ossos, ens havíem acostat a la foguera, curiosos per saber què hi rostien. Botifarrada, no us amoïneu, nois, també hi ha salsitxes de pollastre. I ens havia passat el fred a la vora d'aquell foc espetegant.

La boira encara entelava les finestres altes del lo­cal de reunió de l'associació de veïns del barri de la Calla i Adjacents, sessió extraordinària. A sobre d'aquella immensa sala hi havia l'escola de dibuix de la Dolors, on la creativitat artística es feia a miques en la còpia de dibuixos d'aneguets i vidres ratllats. Quant temps sense ensumar l'olor de l'aquarel·la, el soroll estrident del punxó contra el vidre cada vegada que algun nen es decidia a fer un mirall. El temps no sol passar per als indrets de la infantesa. Aquell edifici que, en una de les festes del barri, havia albergat cadàvers de papallones, colors brillants de purpurina, amb prou feines es feia servir. Feia anys que la Comissió de Festes havia perdut les ganes de celebrar res, el barri estava massa canviat, massa nouvinguts, desconeguts amb músiques estranyes i vestits de colors estridents.

La sala estava a vessar, tots el nostres veïns hi eren presents: els que ens saludaven cada dia quan anàvem cap a l'escola, els que deien bon any nou i bones festes, els que ens despentinaven de petits, quan encara no els superàvem en alçada. De cadascuna d'aquelles persones en tenia milers de petits records, sempre eren allà sense ben bé ser-hi, una mena d'amics de tota la vida a qui mai no has explicat un secret. Els seus rostres havien anat envellint, cabells blanquinosos.

Jo només me'ls mirava amb mig somriure, trista en descobrir un brot xenòfob al meu estimat barri, entre aquells que ens havien vist créixer, aquells mateixos que deien: vosaltres ja sou d'aquí. El motiu: la possible obertura d'una mesquita al carrer, només faltava aquesta, ara.

Us esguardava de fit a fit per esbrinar si encara em recordàveu. La demagògia del president de l'associació de veïns us instava a firmar contra aquell local que seria «font de conflictes» amb l'Església Evangèlica del principi del carrer i les dues esglésies Catòliques del barri.

—Tots sabem els problemes que porta la religió musulmana arreu del món: només cal que mirem cap als països àrabs i ho veurem. Si no, guaiteu el cas d'Algèria, les morts que hi ha.

Vaig voler parlar, indignada, ferida en un orgull redescobert, sentint-me més musulmana que mai. No eren les paraules el que ferien, era l'estrèpit de tota aquella gent que es barallava per firmar primer, que proclamaven, fanatisme de míting:

—Sí, sí, sí! Que se'n vagin al seu país a fer-hi una mesquita, que si nosaltres anéssim allà segur que no ens deixarien construir-hi una església.