Monument a Verdaguer

Plus Ultra

Estello fai-te clara car cerque moun camin.

Allà dellà de l'espai
he vist somriure una estrella
perduda en lo camp del cel
com espiga en temps de sega,
com al pregon de l'afrau
una efímera lluerna.
-Estrelleta -jo li he dit-,
de la mar cerúlea gemma,
de les flors de l'alt verger
series tu la darrera?
-No só la darrera, no,
no só més que una llanterna
de la porta del jardí
que creies tu la frontera.
És sols lo començament,
lo que prenies per terme.
L'univers és infinit,
pertot acaba i comença,
i ençà, enllà, amunt i avall,
la immensitat és oberta,
i aon tu veus lo desert
eixams de mons formiguegen.
Dels camins de l'infinit
són los mons la polsinera,
que puja i baixa a sos peus
quan Jehovà s'hi passeja.

Mossèn Cinto

Nat a una plana que sempre és fecunda en espigues i fills

tu coneixies el gest més senzill per a fer cada cosa.

Tal com qui cull dintre el bosc vermells gerds de bardissa

les antigues paraules collies que obliden els savis

i rentaves, amant- lo amb clara mirada d'infant,

net de sorres impures, l'or noble i molt vell de la llengua.

Sol resseguies les altes arrugues del nostre país

—cap a quina cacera més noble que isards vagarosos!

Tan amorós com la mare desvetlla el seu ful adormit

-ric de somnis i vida- despertes la llengua. Nosaltres

cridarem amb veu nova les velles paraules. Mai mes

no deixarem als amables fossers dur-la a un somni forçat!