La Sala Vella

Autor: Joan Maragall i Gorina
Obra: Obres completes 1 [Maragall] (Visions i cants) , 1970

La fi d'en Serrallonga

—Pare, absoleu-me: só cansat de viure.
—T'escomet a bona hora el cansament
La teva via s'ha acabat i ets lliure
d'anar-te'n al repòs eternalment.
Mes, abans d'adormir-te i reposar-te,
cal que et recordis dels teus grans pecats:
tots aquells que jo puga perdonar-te,
també de Déu seran-te perdonats.
—El primer pecat meu és l'orgull, pare:
jo só aquell que he tingut un rei al cos;
mai he pogut sofrir que algú em manare:
fer la llei a tot déu era el meu goig.
Perxò he tingut tant odi al rei d'Espanya
i li he fet la guerra jo tot sol.
Ell la terra ens ha omplert de gent estranya
i manar-nos-ho tot és lo que vol.
Doncs, jo li he dit: «No em plau!» I, via fora!
he anat pel món com m'ha vingut a plaer,
he fet lo que he volgut, lliure a tota hora,
i no he obeït llei, ni rei, ni res.
I, tant se val!, és una bella cosa
fer tremolar tothom i estar segur!
Cap respecte en ma via m'ha fet nosa,
mai he baixat la testa per ningú...
—Mes, ara...
—Mes, ara que ja sé que compareixo
en presència de Déu omnipotent...
—Te'n penedeixes?
—Sí, me'n penedeixo.
—Doncs, sia't perdonat.
—Amén, amén...
—Quin altre pecat tens?
—La ira, pare.
Quan m'encenc no tinc fre ni aturador,
me giro contra el món, Déu i sa Mare,
i tot voldria dur-ho a destrucció.
Pare, he estat crudel: moltes vegades
m'he delitat vegent rajar la sang;
he vist alçar-se a mi mans ajuntades
i segar-se genolls caient al fang.
I jo me n'he rigut, perquè em plavia,
i, podent perdonar, no he perdonat...
És una cosa dolça i fa alegria
veure un enemic als peus ben manillat!
I fer mal! I fer mal! Allò era viure:
destruir sols per gust i per voler;
sentir plorar tothom i poder riure...
Ser com rei de dolor... És bell, a fe!
—Fill meu! Fill meu! Això és massa malesa;
això és un mal esprit que tens al cos:
encara en parles amb la vista encesa
en foc d'infern!...
—No, no!... Ja ve el repòs.
Doncs, ara que ja sé que compareixo
en presència de Déu omnipotent...
—Te'n penedeixes?
—Sí, me'n penedeixo.
—Doncs, sia't perdonat.
—Amén, amén...
—També he tingut enveja i mala bava
per corrompre la glòria dels demés:
allí on jo he conegut que no arribava,
no he volgut que cap altre hi arribés.
D'aquell que em feia ombra o bé respecte,
m'he gaudit fent-ne córrer males veus,
i, tot fingint-li acatament i afecte,
li anava segant l'herba sota els peus.
De lo que no he entès n'he dit mentida,
dels fets més grans que els meus, n'he dit rampells,
he volgut sols un pes, sols una mida:
la meva: els que en passaven, pobres d'ells! Rebaixar, rebaixar, fins que es confonga
tothom en un mesquí i humil estol,
i al damunt En Joan Sala i Serrallonga,
sent més que tots i governant tot sol.
—Mes, ara...
—Mes, ara, que ja sé que compareixo
en presència de Déu omnipotent...
—Te'n penedeixes?
—Sí, me'n penedeixo.
—Doncs, sia't perdonat.
—Amén, amén...
—He estat avar: mai he tingut de sobra,
sempre he anat per més al camí ral;
per molt que posseís, sentia'm pobre
i amb la por d'anar a raure a l'hospital.
Ai! La cobdícia no em deixava viure,
era roí pels altres i per mi:
per un parell de bous, per una lliura,
hauria fet deu hores de camí.
Veure'm diner apilat me consolava;
mes fruir no podia'n altrament
que pensant a quants altres els mancava
allò que era per mi un bon passament.
«Això és ben meu —pensava—; això no falla:
els altres, si misèria o fam vingués,
que es pengin!» I, llavors, ni una malla
hauria dat a un pobre que passés.
—Mes, ara...
—Mes, ara, que ja sé que compareixo en presència de Déu omnipotent...
—Te'n penedeixes?
—Sí, me'n penedeixo.
—Doncs, sia't perdonat.
—Amén, amén...
—La peresa, la gola i la luxúria
ben cert que foren mos pecats més xics;
pro algun cop m'ha plagut deixar la fúria
dels combats, lluny d'amics i d'enemics.
Me n'anava a fer cap a la masia
oblidada en el fons d'alguna vall,
i m'entaulava en bona companyia,
menyspreuant tota lluita i tot treball.
Llavores jo me'n reia de la guerra
i dels meus que es batien, capsigranys!
i tant se me'n donava que la terra
la manessin els propis o els estranys.
Ben menjat, ben begut, plavia'm jeure
a bona ombra per fer la migdiada,
cantant cançons d'amor que fan distreure,
o escoltant els aucells en la brancada.
Si llavores passava alguna mossa
revinguda de cos, jo la cridava,
ella venia a mi, la deshonrava,
i encara se'n tenia per ditxosa.
—I goses riure?
—Era cosa bona...
—Mes no ho és pas a l'hora de la mort.
—Bon menjar, bon oblit i jeure amb dona:
mai havia trobat millor conhort.
—Mes, ara...
—Mes, ara, que ja sé que compareixo
en presència de Déu omnipotent.
—Te'n penedeixes?
—Sí, me'n penedeixo.
—Doncs, sia't perdonat.
—Amén, amén...
—I el tracte amb Na Joana, no és injúria
que clama també a Déu Nostre Senyor?
Acusa't:
—Pare, no!... no fou luxúria,
sinó una veritable estimació.
És cert que jo, en ses carns, moltes vegades
hi he enterrat tant de força i de voler!
Mes eren llaç d'amor ses abraçades
i coronat de seny son front serè.
La Joana m'ha estat reina i esclava;
molts cops ella pensava per tots dos;
quan jo estava adormit, ella vetllava;
ella m'ha fet valent i poderós.
M'ha ajudat amb l'esguard, amb la paraula;
si ha calgut, amb la força del seu braç;
cada migdia m'ha llescat pa a taula
i cada vespre m'ha alegrat el jaç.
En paga, jo li he estat amant sol·lícit...
D'això també me n'haig de penedir?
—Fou un amor desordenat i il·lícit!
—Doncs... tant se val!... me'n penedeixo, sí!
—Tens algun pecat més dins teu?
—No, pare.
—De tots els que m'has dit i els que has comès contrit demanes perdó a Déu?
—Sí, pare.
—I et sap greu de tot cor d'haver-lo ofès?
—Sí.
—Doncs en nom de Déu omnipotent,
Pare, Fill i Esperit Sant, t'absolc. Amén.

—Moriré resant el Credo;
mes digueu an el botxí
que no em mati fins i a tant
que m'hagi sentit a dir:
«Crec en la resurrecció de la carn.»

Autor: Marià Manent i Cisa
Obra: El vel de maia , 1975

27 gener [1938]. Matí molt emboirat. Vaig a dinar a La Sala, la casa que fou d'en Joan de Serrallonga, arrecerada sota els cingles emboscats, d'un color blau de ferro. Mentre dinàvem, pedrega. Les muntanyes s'emblanqueixen, i a mitja tarda un raig de sol daura l'ermita de Sant Segimon, només just, l'ermita, voltada de calamarsa en ombra. Després, quins núvols grassos, rics, majestuosos, com un enorme chantilly blanc, gris, morat pàl·lid i rosa! Contra ells es retallaven els arbres nus, delicada xarxa en la pompa tizianesca.

Autor: Enric Larreula i Vidal
Obra: Darrere nostre un riu de flors trencades , 1994

Veus?, en Joan de Serrallonga va néixer en aquesta casa tan gran, fortificada.

Hi ha qui diu que va ser un bandoler. D'altres diuen que va ser un lluitador, un insubmís, un rebel, un màrtir, un heroi.

No ho sé, però el que sí que sé és que durant molts anys va fer anar de corcoll tots els soldats de l'Olivares, i aquest sí que sé qui era i què volia de la nostra terra.

En Joan, amb la seva colla, recorria aquestes muntanyes saquejant i fustigant els soldats del rei. Era època de fam i el camp no donava per a tothom.

Molts homes es dedicaven a robar pels camins.

Van ser temps de revolta. Tot Catalunya va acabar revoltant-se contra el rei Felip. França, que estava en guerra amb Castella, va dir que ens ajudaria. Però va trair-nos, va pactar la pau amb els nostres enemics a canvi de quedar-se una bona part de Catalunya. Encara la té i no la deixarà anar, al contrari, li ha destruït llengua i ànima.

I diuen que en Joan de Serrallonga robava pels camins, que era perillós i per això el van matar.

I els reis de dues corones ¿no ens han robat a nosaltres fins el record de la nostra pròpia existència?

Veus, en aquesta casa tan gran, mig masia, mig castell, va néixer en Joan de Serrallonga.

El van torturar fins a la mort.

Diuen que era un bandoler.

Ara en dirien un altre nom.

Salut, Joan!