Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
A les envistes de l'estany, proposem de llegir-hi diferents textos literaris. El poema "Camí de Sant Maurici", de Màrius Torres (Lleida, 1910 – Sant Feliu de Codines, 1942), escrit el 1938 i dedicat a Maria Pereña, filla petita d'Alfred Pereña, germà de la mare i molt amic del pare, Humbert Torres, tots dos fundadors de la Joventut Republicana de Lleida juntament amb altres. És fruit d'una estada que el poeta va fer la primavera de 1935 a Espot. Hi va anar perquè s'havia de recuperar d'una grip persistent que, nou mesos després, derivà en la tuberculosi que el duria a la mort. També invitem a la lectura d'un altre poema de Josep Punsola (Mataró, 1913-1949) escrit arran d'una estada que féu al Pallars Sobirà i la Vall d'Aran entre el maig i el juny de 1948. Un episodi d'un dels contes de La mort de Teresa, de Maria Barbal (Tremp, 1949), també està ambientat entorn de l'estany de Sant Maurici i els Encantats. Assumpció Cantalozella (Santa Coloma de Farners, 1943), en la seva novel·la històrica sobre Hug Roger III del Pallars, situa un episodi en aquests paratges. I, finalment, Martí Domínguez (Madrid, 1966) evoca un record juvenil lligat amb la seva passió de naturalista.
L'estany semblava un mirall. El sol lluïa al seu damunt amb força. Els Encantats, vigilant, li donaven un aire esquerp, fantàstic. Els arbres s'hi atansaven valents, de vegades ajaçant el tronc per deixar-se besar per l'aigua. Tots cinc s'havien quedat embadocats, fins el Dalmau que tan sovint s'hi arribava. Verd i blau es repartien l'escena, només compartien la coloració amb el blanc. L'atracció de l'aigua tranquil·la, aquell raconet de neu eterna, allà dalt, espiant...
Decidiren dinar lleu, havien esmorzat de bon matí i de gana no en faltaria. Mentre el Dalmau s'espavilava per apariar el menjar, en Lluís explicava sobre un mapa l'excursió d'havent dinat i l'Elena s'escarxofava al sol perquè a l'ombra tenia fred i es disposava a no perdre's l'espectacle de veure un pagès cuinant.
Mentre menjaven a plaer, amanit i carn a la brasa –que el Dalmau els servia del foc estant al plat–, el doctor Berga va proposar d'anar a peu fins a Ratera. Deixarien per a una altra ocasió arribar-se a l'estany d'Amitges. Calia que algú restés amb els cavalls i la persona més indicada era en Dalmau. El camí cap a l'estany de Ratera no tenia dificultats i tant en Ramon com en Lluís s'hi veien amb cor i, a més, els feia una certa il·lusió caminar una mica. Hi havia un xic més de mitja hora, posi'n tres quarts, digué en Dalmau. I afegí que si aquell era el seu gust, com que no havia vingut allí per descansar, ell dedicaria aquella estona a pescar i quan retornessin els tindria a punt unes truites a la llosa que se'n lleparien els dits. Aquesta última consideració se la va guardar per a ell, com una esperança desitjable. Després de l'escalf de les propostes i de les cullerades que tots hi van posar, es va deixar escoltar la veu de l'Elena, que no havia participat gaire ni en la conversa ni en el dinar. Digué ben dolçament que li dolia molt no trobar-se en bones condicions i que els esguerraria la caminada perquè no es veia amb forces per fer mitja hora de pujada i després tornar a baixar amb les botes de muntar que li estaven masegant els peus, sobretot el dret. I, a més, no li havia marxat el mal de cap.
En Lluís digué que no s'amoïnés pas, que hi anirien amb les muntures tal com estava projectat, que s'oblidessin de la seva proposta. Als Rovira els faltà temps per dir a tots dos que, és clar que sí, que no tenia cap importància. Aleshores l'Elena els replicà que precisament era allò que li dolia, desfer una idea que els feia il·lusió, que a ella, de debò, tant li era veure l'estany de Ratera; que amb el de Sant Maurici en tenia ben bé prou i, si us plau, que no s'ofenguessin però era així mateix. Hi va haver un silenci. Després, ella reblà amb aquestes paraules: «M'agradaria quedar-me asseguda a l'ombra i veure com en Dalmau treu les truites».
Sant Maurici
Encantat qui? La roca dura,
o els qui, el pas, a la pupil·la ens ha dut?
Oh clara pupil·la que, amb la neu, perdura;
esguard de Déu que ens fa l'èxtasi molsut
i cercar altres ulls més alts, i per tarteres,
i rostos i neus temptar l'orgull dels ports
i la blanca virginitat de les altives senderes,
i la delicada joguina dels cors.
Verd i blanc i blau de Sant Maurici...! Miracle
de coqueteria de cims. Hem vingut de la vall,
i ens donaves l'empenta... L'obstacle
es fonia, i cercàvem cristall, només cristall...
Cristall!
Camí de Sant Maurici endins, els arbres de fulles nues passen com una cortina de troncs grisos afermats a l'estesa blanca, suau, de pilons amb alçades diverses, segons per on hagin girat els vents que, xiulant, s'enrotllen als tombants i aplanen els sots, aixequen les nevades per deixar-les caure amb una cadència flonja que empolsa les pedres d'arestes nues i cobreix els branquillons tendres.
Sobtadament, el comte s'atura al redós del riu Escrita, que solca la neu amb un enfonsat corrent guanyat als marges glaçats, a les aigües gelades. D'un cop d'ull, Hug Roger apama els arbres de la vall, verns, avets, bedolls, aurons, les immenses nogueres, tots els àlbers alçats cap al cel i tots els que jeuen a terra travessats pel llamp.
Imagina els trèmols a la primavera, els freixes de fulles bellugadisses, que ara s'erigeixen nus, la soca afermada al sòl i les branques eixamplades al fred, damunt els tous de neu.
Troncs més antics que el comtat, esberlats i regirats, es cargolen al costat d'avetars frondosos i d'arbrets plantats de nou, voluntat de les valls, mestresses i senyores dels boscos, amb tales sovint necessàries que duen a replantar minsos exemplars.
Mira uns homes que arrosseguen troncs tallats amb picasses tarteres avall. Perdut boscos endins, no se'n mouria, Hug Roger, dels camins del Pallars, arran de terra, com una planta més d'arrels lligades ja per sempre al dessota de les coses.
Dins el silenci dels llacs els dos mals caçadors, convertits en les afuades punxes granítiques dels Encantats, fiten l'eternitat reflectida dins les aigües, mentre la neu de les congestes s'arrapa ferma a les llises parets verticals.
Les tarteres el pugen cims amunt. Quan s'aturen, el Coratge alça les potes de davant amb un renill agut que ressona per les valls i s'apaga dins els llacs convertits en una escampada de miralls de gel engolits per crestes granítiques, retall de punxes de neu enlairades cap a cels grisos, o blaus, o als rojos de les postes, cap als cels de colors prims, quan l'alba els arreplega.
En tot cas, l'excitació de la troballa no em va deixar dormir aquella nit. Al matí del dia següent visitàrem l'estany de Sant Maurici; en els vessants dels Encantats vaig descobrir un món fascinant, un veritable paradís per a l'entomòleg: licènids blau metàl·lic, pièrids de grocs encesos, nimfàlids primmirats, delicades geòmetres (especialment aquella que duu l'extraordinari nom de Pseudopanthera), tímids satírids, sorollosos bufaforats, envellutats psíquids, desmanyotats hespèrids... tots ells volant de flor en flor en una autèntica explosió de formes i colors, en un brunzit constant i ensordidor. De vegades, més d'un centenar de papallones es reunia en un bevedor (un punt de terra amb un poc d'aigua, generalment al costat d'una font); llavors resultava meravellós posar-se al bell mig i espantar totes aquelles papallones, i veure't de sobte envoltat per un bull de taques de colors, trèmules i vibrants, com si fos una pintura de Miró.
Camí de Sant Maurici
A Maria Pereña
A Espot, camí de Sant Maurici, en el paisatge
pesa, majestuosa, l'ombra dels Encantats.
Accentua el seu cant la tórtora salvatge,
els núvols són més blancs, més esquerp el boscatge
i més verges els prats.
En el bosc, a la llinda de les vastes artigues,
els avets creixen, rígidament verticals;
però com uns herois de gèneres antigues
entrellacen les branques, poderoses i amigues,
i es besen, fraternals.
I l'aigua alegre del torrent que ens acompanya
entona el mateix càntic, misteriós i greu,
que l'ànima dels arbres: les veus de la muntanya,
en l'alta soledat, en una llengua estranya
parlen en nom de Déu.
Ah, el joiós caminet! Jo també vaig pujar-hi
un dia, sense amor, ni guia ni company.
Jo volia abocar els meus ulls de solitari
com en un gran mirall tremoladís i vari
a l'aigua de l'estany.
I vaig trobar que l'aigua de l'estany reflectia
altíssim, sobre totes les clarors de l'espai,
un color canviant i ple de melangia
—com els ulls que el meu cor somnia cada dia,
però no troba mai.