Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
En el camí paral·lel al riu des del qual es pot veure el pont romànic construït el segle XIII sobre la Noguera Pallaresa podem llegir un text de Ferran Rella (Esterri d'Àneu, 1954) en què parla dels dos Esterris, l'antic i el modern, i de la importància del pont per a la comunicació amb altres viles del voltant. També una nota autobiogràfica de Martí Domínguez (Madrid, 1966) evoca l'estiu que amb la seva sensibilitat mediterrània va descobrir els imponents Pirineus i, especialment l'atracció que sentí per l'agulla del campanar d'Esterri.
De nou a Esterri observem el pont romànic de dos ulls que amablement facilitava el trànsit, no fa gaire, a la gent que baixava de la vall d'Isil, de la vall d'Unarre o d'Escalarre. Esterri no té agregats, i potser per això el terme municipal és tan esquifit, 8,52 quilòmetres quadrats. És petit i força capriciós; segueix la línia de la carretera i de cop, al barranc de Rose, gira a ponent fins al cap de Quartiules. La vila s'ubica al capdamunt del pla d'Esterri, la cubeta glacial més gran de Catalunya.
De sempre, la vila s'ha dedicat al turisme que poc o molt li ha anat canviant la fesomia. Tot amb tot s'aprecien nítidament el dos Esterris, el modern i el barri vell, ben conservat, amb carrerons amables que desemboquen a casa Gassia, cap de l'Ecomuseu de les valls d'Àneu. Espais relligats a través del cordó umbilical que és el carrer Major, l'artèria comercial amb la Creu del cap de la Vila del 1623, l'església parroquial de Sant Vicenç, del segle XVIII, amb campanar vuitavat i coberta piramidal prototipus aneuenc i, al sols, la plaça del Bon Consell, que emmarca la façana de l'antiga parroquial del segle XV.
A l'altra banda de riu, vora la central hidroelèctrica, la carretera s'aplana cap a Escalarre, situat a la falda de la vall d'Unarre. Als afores, és relaxant la visita a l'església romànica de Sant Martí. S'albira ja, enmig del pla, el centre espiritual d'Àneu, Santa Maria, una modificada ermita romànica que cada 1 de maig aplega els aneuencs.
L'arribada a Esterri d'Àneu va ser també corprenedora. Marcel Proust escrivia de l'agulla del campanar de Saint Hillaire que semblava gratar el cel, de fina i alta; en aquest sentit, la fletxa de Sant Vicenç d'Esterri té aquesta majestat: s'imposa des de lluny en la vall i sobresurt amb la força polaritzadora de totes les energies daquella terra alpina. Sant Vicenç preludiava el meu primer contacte amb el romànic del Pirineu; les teulades de pissarra, les vessants agudes, la pedra rústica i deslluïda, amb aquell punt de severitat que contrasta amb la bonança del paisatge, em varen impressionar profundament.
Tan bon punt vaig poder, em vaig escapar per donar un colp d'ull pels prats que envolten Esterri. Per a mi, avesat a la flora mediterrània, tot era completament nou. La llum groga de la vesprada, tocada per aquelles escorrialles de malves i cremes que es produeixen en el cel del capaltard després d'una tamborinada estival, donaven a aquella explosió floral una uniforme tonalitat daurada, com aquells quadres dels prerenaixentistes italians on l'or ocupa tot el llenç. Tinc encara aquella impressió celestial de la meua primera trobada amb les valls nimbades del Pirineu: les botes banyades per la pluja, l'aire tebi i dolç, i una pau immensa, com si després dels llamps, el món s'haguera quedat petrificat. Aquell silenci fou de sobte trencat pel sorollós passar d'un escarabat. Va creuar el prat amb un vol pesat i malgirbat, elevant clarament una part del cos més que l'altra. El vaig perseguir durant uns minuts, l'ànim suspès i el cor encès, i finalment el vaig veure caure literalment a terra. Em vaig abalançar sobre ell, i el vaig dur fins a l'apartament, mentre l'animalet em clavava les ungles amb força i es planyia amb un cri-cri-cri destarotat. En arribar el vaig mostrar als meus pares i al meu germà, mentre amb un crit de triomf anunciava el nom popular: un cérvol volant! Ma mare em va mirar amb espant, però mon pare i el meu germà s'acostaren amb curiositat, i descobriren un deis animals més fantàsticament poderosos del regne animal, amb unes robustes mandíbules que es projecten cap endavant com els ullals d'un elefant i dotat amb uns èlitres del més pur eben, veritable filigrana del tallista més minuciós. Anys més tard entendria perquè Albrecht Dürer, en la seua Adoració dels Mags, pintaria, als peus del Jesuset, un cérvol volant com a veritable glòria de la terra.
Altres indrets de Esterri d'Àneu: