Balneari de la Puda

Autor: Carles Bosch de la Trinxeria
Obra: Records d’un excursionista , 1983
Pàgines: 382-383

A mida que un s'apropa a Banyoles, el terreny volcànic és més característic. Passàrem vora l'antiga i notable església de Porqueres, de la qual res diré per ser molt coneguda i descrita pels nostres excursionistes i arqueòlegs. Voltàrem la part superior de l'estany, passàrem al peu de l'establiment termal, on una joveneta eixerida ens oferí rosquilles i aiguardent anisat. Ens dirigírem a la fonda.

No hi ha cap població a Espanya que reuneixi les circumstàncies de Banyoles: pla bonic, fèrtil, regat per l'aigua abundant que surt de l'estany, clima temperat al peu de serres que l'abriguen del nord-est i est. El seu meravellós estany, de gran extensió, és un vertader llac, que fa recordar els llacs de Suïssa; no en tenim cap altre a Espanya. Si Banyoles, amb el seu bonic pla i estany, les seves aigües sulfuroses abundants, fos a França o Alemanya, ja n'haurien fet una estació de banys de primer ordre amb hotels, xalets, kursaal, passeigs, parcs, barques i vaporets de recreu, etc. Però som a Espanya, en aquest pobre país desgraciat per la guerra civil, discòrdies, desgavells, i més que tot, la ignorància que ens endarrereix d'un segle, en comparació de les nacions europees.

Després d'haver dinat, pujàrem en tartana i fugírem cap a la nostra terra, on rebérem les abraçades de les nostres famílies i els nostres amics. Donàrem gràcies a Déu per la protecció que ens havia atorgat durant tan forçosa i perillosa excursió.

Autor: Narcís Oller i Moragas
Obra: Obres completes II , 1985
Pàgina: 420

Devia ésser al començ d'aquesta etapa que, un estiu, ell i jo ens trobàrem casualment, a Banyoles, a la mateixa dispesa on anava jo a parar. Hi estiguérem quinze dies junts; i, acompanyant-lo jo cada tarda al camp, on anava ell a prendre notes, fou quan amb gran sorpresa meva, vaig descobrir aquell estrany procediment a què ara mateix em referia. Un cop a lloc triava el punt de mira i el moment lumínic; contemplava una estoneta, molt callat, el panorama; s'asseia, armava la paleta, es posava a pintar; i quan s'aixecava, donant per finida la tasca, no havia fixat a la tauleta sinó tres o quatre faixes horitzontals: la del color i to generals del cel, les corresponents als últims termes de terra, la del primer, i... prou: plegava la capsa i... cap a casa o a passeig.

Tot intrigat, vaig dir-li el primer dia:

—Ai, ai! i què en fareu, d'això?

—Un quadro.

—¿Sense muntanyes, sense arbres ni cases, ni res més del paisatge que tenim a la vista tan remaco ?

—De muntanyes, d'arbres i cases, ja me'n sé dibuixar jo a gust meu: el que em calia, que era només fixar aquí el que es variable i fugitiu, to i claror, ara ja ho tinc.

—Però i l'assumpte?

—Jo me l'empesco: el vull ben meu.

Autor: Antoni Maria Rigau i Rigau
Obra: El teixit de la memòria (Articles (1946-2000)) , 2001
Pàgina: 828

Si aixó hagués succeït, ¿hauria trobat Eugeni d'Ors que l'atmosfera del quadre s'ajustava a la que, en semblants marcs, a ell el complaïa —o l'apaivagava— fins al punt de creure's Mestre i dictar Lliçons?

Rodonament, no. La nostra Fontpudosa —i el seu Balneari en els seus millors temps— no van resultar mai tediosos. (Per altra banda, el tedi, segons tinc entès, és una molèstia —no arriba a dolència— totalment subjectiva... Personalment, gràcies a Déu, la desconec.) No sabrem, ni sabrem mai tampoc, si Eugeni d'Ors arribà a tastar l'aigua, ni tan solament si encetà una cansalada, pero resulta evident que, en conjunt i de bell antuvi, l'ambient no el devia pas engrescar. Ell —addicte a la «chaise longue», a la cadira de repós— com s'hauria neguitejat veient com els Senyors Banyistes i acompanyants seien, plàcidament, en els bancs de llosa del país; renyits oposadament amb el disseny voluptuós de la «cadira llarga»!

¿Com hauria pogut tolerar que dames d'edat respectable, o de físic exhuberant, ocupessin vulgars cadires de balca ben trenada i fustam tornejat? En els balnearis —llegim del mateix Autor— «la conversa lassa». A la Puda —en tots els temps— la conversa distreu, instrueix i informa. Els senyors, botonats (llicència tolerable era deixar lliures estómac i armilla, descordant-ne els botons centrals), parlen de política, de guerres, de «filies i fòbies», de negocis i cotitzacions. Riuen, bromegen, fumen, roseguen carquinyolis, beuen un altre glop, eructen (dissimuladament i amb perdó) i, fins i tot, alguns llegeixen.

Les dames —cotilla, vano, pentinat ampul·lós— parlen i somriuen. S'expliquen la vida de famílies conegudes... i absents. Es revelen, recíprocament, receptes, guisats i remeis i es pregunten —com ara i com sempre— on anirem a parar.

El jovent, no cal dir, entre ells s'ho organitzen —com millor poden— «dintre d'un ordre», com l'època, més o menys bella, exigia o permitia.

La mainada (els forasters, els banyistes de la Fontpudosa, arribaven i sojornaven «en familia») juga, corre, empaita papallones i llagostes per l'arbreda. Els més espigats fan córrer rutlles o voleiar diàbolos. Els més menuts sovintegen les visites a la falda generosa de l'àvia o la mamà, que administren, a dosi discreta, els anissos de ritual.

Xénius —anomenem-lo amb el seu pseudònim més famós, que aixó l'estufava— en la seva avorrida —lògicament— Lliçó de tedi..., valora la discreció, el silenci, el tacte «del cambrer estirat» que, quan s'escau, li apropa o retira el vas o la tauleta.

Autor: Joan Perucho i Gutierres-Duque
Obra: Històries apòcrifes , 1974
Pàgines: 7-8 i 9-11

Després del gran partit de criquet van anar tots a berenar sota els til·lers del parc. El balneari quedava a mà dreta, mig amagat entre les tanques, altes i silves­tres, molt a la vora del llac. Cap al tard, s'havia endolcit una mica l'aire, i era una delícia sentir-lo joguinejar a la nuca i als cabells, mentre cantava allà dalt, a les bullicioses copes. El cert era que restaven, suats i sense alè, encongits en actituds forçadament còmiques, esperant que les cambreres estenguessin les estovalles. La malesa encerclava el pedestal del petit faune de marbre que, pocs anys enrere, un banyista rejovenit, en honor de les aigües quasi miraculoses, havia regalat a la Direcció. A tocar hi havia els bancs de granit amb respatller de ferro, i també hi havia els xicots donant una imagi­nària serenata i lluint els seus immaculats pantalons blancs. Sara, Josefina i Laura es tapaven la boca i provaven debades d'aguantar-se el riure, mentre Anna Febrer havia pujat a la glorieta per contemplar el llac.

El llac, en aquesta hora de la tarda, quedava silenciós i nítid, amb algun vague murmuri flotant per les seves aigües. De tant en tant, una canoa lliscava de la vora cap al centre o bé alguna barca arribava amb provisions per al balneari. Tot plegat feia la impressió d'un d'aquests quadres «primera medalla de l'exposició de Viena», que reproduïa la revista «The Studio» amb es­pecial fervor. Es podia veure, no cal dir-ho, a través d'una raqueta de tennis, i amb el rostre d'una noia en flor a frec de malla, puix era un paisatge especialment propici als fugissers jocs del cor i a les cançons lànguides. «El poètic llac de Tal, al capvespre.» Aquest era un bon títol. I tanmateix, no tot era jovent a les adorables ribes del llac, i cavallers amb bigoti i masclet arrossegaven el seu tedi o les seves malalties cofats amb esportives gorres de llana anglesa, mentre llegien assossegadament en el diari els articles de profund alè civil del poeta Joan Maragall.

Devien ser dos quarts de set quan un extraordinari renou va animar la curulla placeta del balneari. La gent s'havia posat dreta i aplaudia frenèticament. Les dames lluïen esplendorosos vestits estiuencs, sota la pos­ta del sol d'agost, i els cavallers uns cruixents barrets de palla. Anna Febrer va veure per primera vegada el poeta en el precís instant que aquest davallava de la calessa que menava en Tonet, el tartaner. L'acompanyaven la marquesa de Valldaura i el senyor Evarist Miralles, ambdós de la Comissió. Joan Maragall apareixia nimbat d'una serena tristesa, fràgil i ja molt derrotat físicament, però amb una mirada intensa i viril. Els gallardets voleiaven furiosament en la ventada.

Va ser un capvespre meravellós, inoblidable, una veritable festa de 1'esperit. S'havia produït un silenci expectant, i només la brisa humida del llac torbava, de tant en tant, la paraula. El poeta va parlar de la poesia i dels seus versos. Parlava amb veu pausada i tranquil·la, una mica ofegada. Va esmentar el paisatge de les altes muntanyes tan estimades i les seves visions del mar; l'espectacle fascinant de la Natura i, amb cortesa deferència, la joia, eternament renovellada, de les aigües del llac, allà on comença o s'acaba la poesia. Va parlar tam­bé de la paraula, de la seva entranyable teoria de la pa­raula viva, i va explicar com havia nascut en sentir-la, intensa i trèmula, en llavis d'una nena que captava per l'amor de Déu, allà al Llenguadoc, a les altes solituds de l'altra vessant del Pirineu. La nena havia assenyalat el cel estrellat i havia dit senzillament: «Lis esteles...» Això va ser ja al final. El poeta va parlar també de l'home i de la bondat del cor, i una mica de la mort.

Llavors va brillar en el cel puríssim la primera es­trella. Abans havien encès ja alguns fanalets japoneses. Anna Febrer va mirar el cel i va repetir com la nena de veu de fada: «Lis esteles...» Sentia quelcom de misteriós en el pit, quelcom de pregon i suau, i els ulls, sense voler, se li van humitejar de llàgrimes. Una mica més tard, entre el batibull dels organitzadors, Anna Febrer presentava el seu àlbum al poeta. Aquest la va mirar amb simpatia i va escriure el següent vers, escollit d'un poema seu, ja antic:

Tota tu ets una flor molt delicada

Anna va donar les gràcies i, bo i fent mitja volta, va arrencar a córrer entre la gentada, com si tingués una pressa enorme. Li bategava ràpidament el cor. Anna no ho sabia, però en aquell moment el cor li vessava de goig i de felicitat. Anna Febrer havia complert aleshores la sortosa edat de divuit anys.

**

Ha plogut una mica. Aquest matí, en baixar les es­cales de l'hotel, m'he torçat un peu i he caigut bocaterrós. Ara, immobilitzat, des de la finestra contemplo el llac i el cel gris, ennuvolat. Anna Febrer va morir el mateix any que Joan Maragall; ara tindria seixanta-vuit anys. Va morir a Almería. No en queda gairebé res, del seu temps i el balneari està fet una ruïna. No existeix res. Ha desaparegut també aquella brillant societat que estimava els poetes del país i a la qual els poetes del país donaven quelcom que es rebia amb agraïment. Ca­da vegada existeixen menys coses i caminem amb fer mesa cap al no-res? És trist.

Autor: J. N. Santaeulàlia (Pseudònim de Josep Navarro i Santaeulàlia)
Obra: Terra negra , 1996
Pàgines: 82-85

L'esquadró avança unes hores sota les estre­lles i arriba de matinada a les envistes de l'estany. Des de dalt d'un coll, Fèlix va veure la taca que blanquejava enmig de la negror, com una gran petjada d'argent mat. Van baixar fins a la plana i es van amagar en una roureda. Fèlix s'embolicà amb la manta. Dormí un parell o tres d'hores.

Des de la roureda va veure elevar-se a poc a poc el sol sobre l'horitzó, rogenc com un disc d'aram, entre la piuladissa esbojarrada dels ocells. El balneari s'anà fent visible, al centre d'una arbreda, a quatre o cinc-cents metres de distància. Era un edifici blanc, de planta i pis. Davant hi havia una placeta amb bancs de pedra. Encara no s'hi veia ni una ànima: només, pels camins del voltant, un pagès mig ensonyat que anava cap al tros, amb l'aixada al muscle.

A partir de les nou, el balneari es va anar omplint de banyistes i estiuejants que arribaven en tartanes o caminant des de Vilauba, seguint un passeig ombrejat per plàtans. Hi havia a més alguns joves —nois, i també alguna noia— que muntaven a cavall, i omplien l'aire del matí de crits i rialles.

Després d'una tensa espera, el Gavatx va fer un senyal amb la mà. L'esquadró va sortir de l'amagatall i es va acostar a poc a poc al balnea­ri per darrere un canyar que resseguia el camí. Avançaven en silenci, amanyagant el coll dels cavalls.

Quan faltaven uns dos-cents metres, es van desplegar en galop per l'arbreda. Una colla de guilles dins un galliner no hauria provocat un esvalot semblant. Molts banyistes van entrar a l'edifici, cridant i empentant-se; altres van mi­rar d'aconseguir les tartanes i els cavalls; uns pocs es van quedar immòbils, paralitzats de terror, com si els anessin a passar a degolla.

Mentre es restablia la calma, alguns van descavalcar per buscar don Jaume Grau entre la gent i dins el balneari, d'on van fer sortir els que s'hi havien amagat. Acabada la inspecció, es van acostar al Gavatx.

—No hi és pas.

—C'est impossible!

—Ja no hi queda ningú, allà dins.

—Sacré nom!

Un d'ells s'adreçà als banyistes.

—Algú sap on és don Jaume Grau? Ningú no responia. Al cap d'uns segons, un senyor escotorit s'avançà uns passos.

—El senyor Grau no vindrà, avui —piulà amb accent barceloní—. Aquest matí me l'he trobat al cafè i m'ha dit que no es trobava gaire bé i que es quedaria a la vila.

El Gavatx escopí a terra, furiós.

—Merde!

I restà en silenci, reflexionant. No tenien gaire temps.

—Eh bien, partons d'ici.

Quan ja feien girar els cavalls, un dels soldats que havien descavalcat, i que fins llavors no havia dit res, s'acostà al Gavatx, vacil·lant.

—Mais... il y a madame Grau, et sa fille.

—Où sont elles?

—Lá-bas.

Fèlix, mirant en la direcció assenyalada, va veure, al costat d'una senyora que es ventava amb un vano, sufocada, una noia pàl·lida, de cabellera negra i llarga. Les celles eren també negres, molt negres sobre uns ulls grossos i clars. Portava un vestit de muntar, amb botes i faldilles de plecs, llargues fins al turmell.

El Gavatx hi acostà el cavall, parsimoniosament. La jove se'1 mirava de fit, desafiadora. La mare accelerà el ritme del vano.

El Gavatx assenyalà la noia amb un dit.

—Elle viendra avec nous. Amenez son cheval.

La mare s'aferrà a la filla i es posà a xisclar fins que caigué com un sac. La noia no es resis­tí. Pàl·lida com si li haguessin xuclat tota la sang del cos, avançà altivament i muntà al cavall sense obrir boca. Fèlix, que no li treia els ulls de sobre, admirà la seva enteresa.

Quan l'esquadró ja sortia del balneari, el Gavatx s'acostà a la pica circular que hi havia al centre de la placeta, desembeinà el sabre, l'agafà per la fulla i, copsant-la amb el mànec, hissà una ampolla de vi que es refrescava a l'aigua.

Pel camí, Fèlix cavalcà tota l'estona darrera la noia, callat, sense treure els ulls de la tofa negra dels seus cabells. Mirant-la, sentia un pessigolleig a l'estómac, una sensació desconeguda que l'extasiava i neguitejava alhora. Cavalcaren seguit seguit, i la noia —Félix va sentir que algú deia el seu nom: Lena, Lena Grau— no va dir ni una paraula en tot el viatge.

Passat migdia, prop dels volcans, el Gavatx va treure l'ampolla de l'alforja, la destapà, se la posà a la boca i la buidà sense tornar l'alè. Arribà a l'Aulina desplomat sobre el cavall.

Autor: Jaume Farriol i Montserrat
Obra: Banyoles vora el llac , 1966
Pàgines: 107-108

D'aquesta primitiva estructuració es va passar posteriorment (1862) a l'actual font i edifici.

A finals del segle passat i principis de l'actual, la Puda havia estat un dels màxims atractius turístics de Banyoles. L'estiueig, aleshores, era considerat com una diversió minoritària, fonamentada en la dedicació d'uns quants dies a la inactivitat total i a la pràctica d'una pacífica xafarderia entre els components de la colònia local. Viatjar era una cosa encara mes incòmoda que no pas ara, i la qüestió dels banys corporals es mirava amb una certa reserva. Per això, una mena d'estiueig sedentari i ombrejat com el que podia oferir la Puda va ésser molt ben acollit per bastants estiuejants d'una certa categoria. Altres senyors i senyores que tenien malalties de la pell o de qualsevol classe, que van creure recomanable d'esbandir-se curosament amb aigua sulfurosa, van fer cap aquí. I així la nostra vila, quieta i tradicionalment assenyada, va gaudir d'una clientela dermatòsica o artrítica, però perfectament honorable.

Per això, si en l'actualitat un hom visita la Puda i s'adona que tot té un aire desvalgut, amb una indefi­nible sensació de decadència, si fa un esforç i utilitza aquesta imaginació tan esplèndida amb què Déu ha dotat l'home mediterrani, podrà evocar altres temps. Sota la verda volta atapeïda que formen els innombrables plàtans que volten la zona de la font, un sabrà veure les colles d'homes bigotuts i senyores encotillades que ca­minen pausadament pels passeigs que porten de la Puda a l'estany i a Banyoles. Parlaven potser d'Antoni Maura, de les deficiències en els serveis de carruatges, de l'estat de les seves articulacions, dels últims poemes de Maragall o de la guerra de l'Àfrica. La conversa continuava sota l'arbreda del passeig Dalmau i acabava amb una passejada sobre l'aigua del llac en una barca menada per cavallers ben botonats i impecables.

Autor: Ramon Planes i Izabal
Obra: El cercle de foc , 1952
Pàgines: 66-68

A l'hivern, havent dinat, quan els homes han sortit de casa, Teresa se'n va tota sola a donar un tomb. Segueix per sota les voltes de la Plaça i, pel carrer de Guimerà i del Passeig, va a parar a Grèvol. Allà s'atura un moment a contemplar l'esglesiola, i segueix camí. Lentament arriba a l'avinguda que mena a l'estany. De lluny n'albira l'aigua, lleument tenyida pel sol temorenc. La noia respira a ple pulmó l'encantament de l'hora. Alça el cap, mira els grans arbres que la fan, a ella, tan menuda. Els plàtans la protegeixen, i Teresa avança confiada per entremig d'aquells soldats, tan alts, que la guarden.

Alguna vegada, sabedors ells del costum de la noia, s'ha topat amb Jaume Alsina o amb Joan Escales, que han pretès acompanyar-la. Ella, però, els ha tallat en sec el propòsit amb un "Vull anar sola, em plau de passejar-me sola, comprens?", que ha deixat els seus pretendents sense ganes de tornar-hi.

Teresa, doncs, arriba a la vora de l'estany, i es recolza, per mirar-se'l, en un dels arbres de la riba. ¿Quanta estona, la noia, es queda en aqueixa muda contemplació? L'encís de l'aigua la domina: arriben, gairebé als seus peus, unes petites ones manses, que fan un suau parrupeig. Al lluny Porqueres, els arbres de la riba oposada, el blau de les muntanyes que clouen el paisatge. Una barca que es gronxa. Res més. L'aigua, el cel, i ella.

Teresa és feliç. Clou els ulls. Aspira l'aire encantat, la inefable dolçor de l'hora.

De vegades se li acudeix que per a comprendre el misteri de la bellesa que la circumda s'hauria de submergir, en estat d'innocència, sense voler-hi lluitar, en aquella aigua. Arribar fins a la deu dels rius subterranis que alimenten l'estany. Potser allà trobaria el secret de moltes coses.

Teresa sent el vertigen de les aigües, i se n'allunya per tal de no caure en la temptació. Camina pel passeig circumdant, i els seus ulls ressegueixen àvidament les coses que la volten. Aquell paisatge es tan íntimament seu com la seva cambra. En coneix tots els incisos, cada replec de la terra, el punt d'inclinació dels canyissars, les mudances dels arbres a través de les estacions.

Per als anys primaverals de Teresa, el paisatge de Banyoles és el seu veritable amat. Aquest con­tacte diari entre la noia i la terra ha creat una ferma compenetració entre ells dos. Teresa pensa que només ella coneix tot l'encís del seu poble, que ella és la vigilant guardadora de les gràcies de Banyoles. Mentre els altres treballen o juguen, ella festeja amb l'estany i amb les comes i els pujols, amb els arbres i amb els sembrats. Ella, en el seu passeig diari, dialoga amb el seu paisatge nadiu, acaricia l'aigua, la Mare de Déu del Mont i Rocacorba llunyanes —diu a tot plegat, paraules d'amor.

Autor: Josep Maria Fonalleras i Codony
Obra: La sala d’estar és un camp de futbol , 2015
Pàgina: 98

Escolten la ràdio i cusen i nosaltres mengem cansalades, que no són com les xuies que fa a la brasa l'avi Sidro, sinó un pa de pessic amb gust de llimona i amb glaça reial pel damunt, com una crosta. Ens les enduem a La Puda, que havia estat un balneari i que ara encara conserva la font d'on surt una aigua que té el gust i l'olor dels ous podrits i que només saben apreciar com cal els que són de Banyoles. La combinació d'aquesta aigua, que té àcid sulfhídric, amb el dolç produeix uns efectes benignes i alhora devastadors. T'hi acabes acostumant i es converteix, doncs, en una mena d'addicció que t'obligarà, tota la vida, a rememorar l'aigua cada cop que mengis la cansalada i a recordar la cansalada si mai tornes a tastar aquesta aigua pútrida i tan familiar.

Autor: Núria Esponellà i Puiggermanal
Obra: Una dona d'aigua , 2013
Pàgines: 76-77

Els dos homes jugaven a l'exterior del balneari de la Puda, a l'ombra d'un dels verns que temperaven la placeta de la font sulfurosa. Estaven tots una mica esgrogueits de fulla per la proximitat de la tardor. Al seu costat, dues parelles prenien llimonada i anissos i conversaven animadament, indiferents a la mainada que jugava a empaitar-se entre els arbres. Al mig de la plaça, s'aixecava una font piramidal amb brolladors d'on sortia l'aigua sulfurosa que queia al fons del canaló, exhalant una ferum de sofre bastant ofensiva. Les aigües que no tenien prou empenta per arribar al reguerol que moria al rec de la font s'estancaven al fons del canaló i criaven unes algues fosques llefiscoses mot desagradables a la vista.

Autor: Núria Esponellà i Puiggermanal
Obra: Una dona d'aigua , 2013
Pàgina: 266

Des del balneari es veia la placeta de la font i tota una perspectiva idíl·lica. Les fulles dels plàtans joves arrenglerats al passeig nou començaven a caure formant corriols vegetals marronencs que brillaven sota la llum.

En aquella hora alguns clients prenien el sol tardoral. Era dissabte i el balneari de la Font Pudosa bullia d'activitat; l'establiment s'havia convertit en lloc de trobada de la gent benestant i cadascú hi feia ostentació del seu estatus social. Des de la primavera fins a la tardor, tots els caps de setmana, les vint-i-dues cambres de bany de l'establiment s'omplien de clients que rebien cures d'aigua i acabaven prenent cafè, xocolata o aigua sulfurosa a la saleta de descans, conversant sobre qualsevol assumpte imaginable. La fama del balneari motivava l'estranya coincidència d'ideologies divergents, i sovint s'hi podien escoltar converses enceses entre homes de faccions contraries. Aquella era una circumstància que confirmava el prestigi del lloc, que atreia cada cop més intel·lectuals, polítics i artistes barcelonins captivats per la bellesa de l'estany.