Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Pere Alsius i Torrent (Banyoles, 1839-1915) fou farmacèutic, arqueòleg i historiador que, el 1887, es féu famós mundialment per la descoberta de la mandíbula d'un home preneandertalià, d'uns 90.000 anys, el primer i un dels escassos vestigis d'aquest home als Països Catalans. La troballa es féu als bancs de tova calcària (travertins) del Pla de la Formiga, constituïts pels dipòsits sedimentaris de l'antic llac, molt més extens que l'actual. El 1861, un cop llicenciat en farmàcia es posà a dirigir la farmàcia coneguda com a can Fina, fundada el 1768, d'una nissaga de farmacèutics banyolins. Pot ser considerat pioner dels estudis prehistòrics a Catalunya amb el seu informe, de 1871, sobre l'excavació dels sediments magdalenineses en la Bora Gran d'en Carreras a Serinyà.
Un text d'Antoni Rigau, que podem llegir davant de la farmàcia actual, ens evoca les olors que l'educaren de petit al seu barri del carrer de Sant Pere, destacant-ne les provenien de la farmàcia Alsius. Complementarem la lectura amb un fragment de La dona d'aigua, de Núria Esponellà en què el farmacèutic Pere mostra entre d'altres troballes, la mandíbula al protagonista de la novel·la.
Vull deixar clar que, en dir olors, no em refereixo forçosament a perfums. L'olfacte és un sentit condicionat, delicadíssim i complicat; i allò que per a un nas esdevé alè finíssim, per a un altre resulta tuf embafador. Jo, posem per cas, tolero totes les sentors del Rec del Tint. Algunes d'elles ja són agradables per si mateixes, però totes —fins les que correntment es consideren repugnants— les accepto amb naturalitat, per allò que dèiem de llur poder evocatiu. La seva percepció em situa a la meva infància: bata ratllada, cartera al coll, sortint d'estudi dels «Hermanos». Fa uns cinquanta anys.
Quan em refereixo al Rec del Tint, no limito l'àmbit al curs d'aigua pròpiament dit, ni tampoc a les seves ribes: penso en tot el Barri de Sant Pere, tal com era i vivia llavors.
Us diré quantes i quines són les olors que, per al meu govern, classifico com a característiques del paratge. Titlleu-me de prosaic. En sou ben lliures. Jo —en aquest punt— sóc esclau de les meves percepcions olfactives.
Donaré preferència —i se la mereix— al baume intens de l'aiguanaf de can Fina. Tenia la sanitosa virtut de bandejar totes i cada una de les altres olors del barri. Amb la parsimònia ritual d'un antic monjo, quasi amb el misteri d'un alquimista medieval, el senyor Pepet Alsius manipulava el vetust alambic instal·lat —d'anys i panys— a la banda de darrera la farmàcia, a frec del rec. L'artefacte deixava transpuar vapors finíssims mentre, gota a gota, el recargolat serpentí destil·lava l'antiespasmòdic infal·lible, que un dia faria retornar donzelles esblaimades, sogres disgustades o parteres exhaustes. Nosaltres, marrecs encuriosits, seguíem la cerimònia quasi respectuosament; des del carrer, no cal dir-ho. Com és natural, tan delicat obsequi als narius del veïnat només s'oferia quan, florits els tarongers, l'apotecari es proveïa de la poètica primera matèria i emprenia la benèfica campanya de l'aiguanaf.
Quotidiana, inexhaurible era la bafarada animal exhalada del portal, sempre obert, de la vaqueria d'en Teodoro, que donava a un ample passadís sobre el rec. Per als bordegassos, la quadra era un altre motiu de parada. Guaitar el bestiar i presenciar la munyida valia la pena i, a l'hivern, el baf de la vacada era reconfortant...
En Pere Alsius va fer una volta al taulell, parsimoniós, rodejant el morter de marbre i dirigint-se, tot seguit, a un armari de paret.
—Vols veure la troballa? —Va obrir els batents del moble i unes quantes fileres de fòssils i de peces antigues van quedar a la vista.
—És una bona col·lecció.
—Guardo tot el que he anat trobant als jaciments, moltes d'aquestes restes són romanes i medievals.
L'Alsius va extreure una peça d'una lleixa amb molta delicadesa. La hi va posar a les mans i ell la va examinar amb calma; era una mandíbula fòssil molt robusta, i les dents estaven molt desgastades i cobertes de sediments que caldria netejar.
—Què et sembla? —Un reflex d'entusiasme va brillar al fons dels ulls de l'Alsius—. L'han trobat a les pedreres del pla de la Formiga, no hi ha dubte que és d'una raça primitiva.
—Està molt desgastada.
—Es devia alimentar d'arrels que eren difícils de mastegar.
Va tornar la mandíbula al farmacèutic, que la va restituir a l'armari i es va quedar un moment en silenci, concentrat en la vitrina, prim, amb aire de no tenir gaires necessitats i d'estar més interessat en l'estudi d'objectes científics que no en l'abundància de menjar.
— Tenim una terra molt rica en vestigis, Miquel, hi ha coves per excavar, infinitud de fòssils, inscripcions esculpides en làpides centenàries que s'haurien de desxifrar... —l'Alsius s'havia girat a mirar-lo—. M'agradaria excavar algunes coves, estic segur que trobarem material per respondre moltes incògnites.
Altres indrets de Banyoles: