Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
La Draga és un dels més antics assentaments d'agricultors i ramaders del nord-est de la península ibèrica. El poblat neolític es trobava situat al centre del marge oriental de l'estany de Banyoles, en una península que s'hi endinsa i que el deixa voltat d'aigua pel nord i oest. Sembla que va estar poblat entre mitjan i finals del VIè mil·lenni aC. Va ser descobert l'any 1990, arran de les obres d'enjardinament del parc de la Draga, i des d'aleshores s'hi han realitzat excavacions arqueològiques, tant al sector terrestre com a la zona subaquàtica, on estava l'antiga platja neolítica. S'hi han reconstruït algunes cabanes mitjançant mètodes d'arqueologia experimental. El topònim Draga està segurament relacionat amb la llegenda de Sant Mer que va matar el dragó que hi habitava i tenia terroritzada la població. Des de qualsevol punt de vora l'estany, tenint a la vista a l'altra banda, can Morgat, un altre centre llegendari de l'estany podem servir-nos de lectura del fragment de Canigó, de Jacint Verdaguer que tracta el fet llegendari, de l'adaptació que Antoni M. Rigau en féu i d'un text de Jaume Farriol que descriu l'entorn d'aqust lloc.
Los monjos de Banyoles
Quan Carlamagne deslliurà a Girona,
se vegeren exèrcits per los aires
uns amb altres lluitar, com llenyataires
amb llurs destrals dintre l'afrau pregona;
plovia sang per dar-li nou baptisme;
llampeguejà i en hòrrida tempesta
senyà una creu de foc sa ebúrnea testa.
Los moros la revenja encomanaren
a un drac del negre abisme
que devorava nines i infantons,
i, arreu, los cavallers que amb ell lluitaren,
amb sos cavalls, ses armes i penons.
Era feréstec, monstruós, deforme;
amb son verí l'estany enterbolia,
i de sa cua amb lo remàs enorme
a la vila ses ones rebatia.
Lo monjo sant Emeri,
dels orfenets i viudes a les veus
deixà son asceteri
i el monstre esgarrifós caigué a sos peus.
El Drac
— Que si era gros? Sempre s'exagera, però per xarbotar
l'Estany amb la cua, havia de ser una bella bestiassa...
— Però, llavors...
— Llavors, com ara... qui s'hi enfronta amb una fera
semblant? Perquè de feréstec i golafre n'era tant, que pobre del
que arreplegava...
— Voleu dir que...
— ...que se'l menjava, és ben clar. Tots els dracs ho han
fet sempre. I el nostre —per dir-ho així— no quedava pas
enrere. Va fer veritables estralls: vailets, donzelles, homesferrenys... Prou estragada que estava la contrada, entre uns i
altres...
— I això, quan era?
— Tu diràs, quan Carlemany ens va treure els àrabs i
ens va deixar la seva gent...
— Voleu dir...
— Si fins es diu que el mateix Emperador va voler
batre-s'hi i —com tants altres cavallers— va recular malparat.
— Mentrestant...
— El Drac empudegava l'aigua, delmava la població i
destrossava camps i vinyes. Les vores de l'Estany presentaven
un paisatge profanat...
— I va durar temps, tot això?
— Força. De fet, fins que un monjo del Monestir, un
sant baró que es deia Mer, implorant el Senyor va acostar-se al
«Clot de la Draga», que es allà on tenia el cau l'animalàs.
— Be sé prou on és...
— Veus, home... Doncs, sense altra arma que l'estola, el
sant frare va fer front a la bèstia malastruga. I allà on no havien
pogut dards ni llances, va triomfar la humil presència del
servent de Déu.
— El va matar amb l'estola?
— No diguis bajanades... Mansoi com un anyell, el Drac
va seguir el bon fill de sant Benet fins a la «plaça vella», que
llavors devia ser ben nova encara...
— Quin avalot...
—Tu diràs... La campana tocant a sometent... Pagesos,
«propis del monestir», monjos, llecs, artesans, tothom devia
acudir... Llances, forques, espases, coltells, relles, aigua
bullenta, tot serviria per lliurar-se, per sempre, del «Drac de
l'Estany»...
— ... I la sang —negra i pudenta— escorrent-se pel
carrer d'Abaix, saltant cap a Canaleta, tenyiria les aigües fins
lluny, lluny...
— Quasi tan lluny com vola la teva fantasia.
Vorejant l'edifici, la carretera torna a ésser igual com abans. L'ombra dels plàtans és deliciosa. Aquest trosset està particularment atapeït de "pesqueres". La pesquera és una edificació molt típica de l'estany, i agafa la forma d'una casa edificada sobre l'aigua, semblant a un palafit comunicat amb terra per una passera d'obra.
Som a la part més estreta del llac. És el coll del número vuit, aquest número vuit que tantes vegades s'ha utilitzat per tal d'explicar la forma aproximada de l'estany de Banyoles. Ací, l'amplada no arriba als tres-cents metres. La profunditat és escassa (6 metres). Passa un esquiador aquàtic remolcat per una motora. El llac és una pista magnífica per a l'esquí i el rem. La tranquil·litat de les aigües i la llargada de dos quilòmetres són una cosa magnífica per a aquest tipus d'activitat esportiva. S'hi han celebrat campionats nacionals de rem i internacionals (campionat d'Europa) d'esquí.
Davant nostre, a l'altre cantó, la presència de can Morgat, tan íntimament lligat per llegenda al naixement del llac de Banyoles. Girant-nos d'esquena, entre el llac i la carretera d'Olot, s'estén una plana que ha estat protagonista d'una altra llegenda banyolina: la Draga.
Altres indrets de Banyoles: