Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
La llotja és un edifici del segle XV, restaurat i denominat dels Tints a partir de 1971. És una de les poques fàbriques medievals catalanes que conserven l'estructura original i que era utilitzada per acolorir els teixits de llana que s'exportaven a Itàlia ja des del segle XIII. El rec del Tint que hi portava l'aigua era una derivació del rec Major. Actualment s'hi fan exposicions d'art contemporani. Dos textos d'Antoni Rigau que hi podem llegir descriuen detallament què s'hi feia, com eren els entorns abans que edificis nous hi fossin construïts pels voltants i, sobretot, l'evocació de les olors que li portaven records i vides que han passat avall.
Qui ho havia de dir... L'edifici — tan gòtic com vulgueu— que avui acull les més originals mostres d'art i de la cultura d'avantguarda, el casal que ara, ací i a fora, és conegut per la «Llotja del Tint», llavors no era més que una vulgar adoberia.
També ho era el vell edifici situat en el lloc que avui ocupa la casa de pisos que hi ha davant mateix del Tint, al carrer de Sant Pere. Els blanquers de l'època curtien, quasi exclusivament, amb ingredients naturals, com la ruscla i l'alum. La ruscla és escorça d'alzina esmicolada, que, en estat verge, desprèn una fortor acre, bosquetana. L'alum —que, per les substàncies enzimàtiques que conté, és un eficaç agent de curtició— per si mateix, ja és repugnant. Recorro al diccionari per a definir el fastigós element: «ALUM. 2.a Excrement de ca, emprat en la indústria de pellaires per adobar la sola».
Ruscla, pells i alum deixats, en maceració, a les tines obertes, produeixen una fetor sui generis, que no es pot confondre amb cap perfum francès. Les classes del Col·legi dels «Hermanos» sovint s'embaumaven d'alenades de blanqueria. Per a nosaltres gairebé eren tan familiars com l'olor de la tinta o la pols del guix. (La pol·lució —en el senrit ambiental de la paraula— encara no preocupava ningú.)
Deixeu-me recordar, de passada, un obscur personatge que proveïa habitualment d'alum els pellaires. Era una dona alta i ferrenya que de bon matí —abans que les mestresses feineres escombressin el seu respectiu tros— recorria carrers i places, amb un gros cistell al braç i uns molls a la mà. Li deien la Bel. Recollia delicadament les restes cilíndriques que deixaven els gossos vagabunds, a la via pública. De vegades, la vèiem immòbil, pacient, esperant una peça segura, en avançada fase d'elaboració. Els vailets trapelles etzibaven un roc al gos productor i la pobra Bel quedava desolada.
La Xaleta, em sembla que ja ho he dit, tenia una botiga de queviures. Un establiment dels que ja no en queden. Llegums cuits, bacallà —sec i remullat— olives negres i sevillanes, carbur i sosa, sal i oli, sabó i lleixiu, picadores i fregalls... Tot a la vista i a la mà del client. Res encapsat ni embolicat, tot flairant amb agressiva barrija-barreja. Despatxava de pressa, la botiguera, tot filosofant: «S'ha d'aprofitar el temps, nois».
No havien tingut fills, els actius «americanos»... Per això —sempre ens ho deia— a l'Enriqueta li agradava tenir mainada a casa. Ens oferia quatre cigrons calents i feia veure que no veia que pellucàvem un esqueix de bacallà sec o una oliva negra.
Mentre vigilava la barromera dels cigrons, ens contava «coses d'allà dalt» i entrebancs dels viatges. Ens agradava sentir-li repetir l'aventura d'en Xalet aquella vegada que en un port de negres i moros va baixar a veure el poble. Va arribar tard al moll i el vapor ja estava arrencat. Li van tirar unes cordes amb una xarxa i el van hissar com un cavall. Sense que perdés ni el barret ni la plata, que duia a l'infern molt ben cosida. De fet «la plata» era un grapat de «pesos en oro».
Sovint bromejava, dient-nos que ens faria hereus. Jo només pensava que podia tocar-me una carabasseta negra, procedent d'Amèrica, que tenia a la lleixa de xicres, o un subjectador de corbata amb un cap de cavall, que en Xalet quasi no havia estrenat, «perquè les corbates li feien angúnia». La Xaleta —ja vella— va traspassar el negoci, uns anys abans de la guerra. Es va retirar a casa dels seus amics íntims, els Dalmau-Salvà («a can Peret Pairana») amb els quals convisqué familiarment fins a la seva mort, sobrepassant forca els noranta anys. Conservà la memòria i el seny, envejablement: «Em recordo d'en Savalls i del seu Estat Major, mateix que si fos ara, allà a Sant Hilari...». Conseqüent amb el seu lema «aprofitar el temps», força abans de morir en deixà constància escrita, disposant que no es convidés per assistir al seu enterrament. «No vull que ningú perdi ni un quart... Igualment la gent només fa que enraonar i prou». I així es va fer, tal com ella va establir.
Amb la desaparició d'aquell primari basar alimentici, va començar el desequilibri aromàtic del Barri. Adéu-siau flaires del Rec del Tint.
Altres indrets de Banyoles: