Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El Puig de Sant Martirià, també anomenat del Convent Vell, és una muntanya de 242 metres que es troba a la part nord de l'estany de Banyoles. S'hi troben les ruïnes del Convent Vell, del segle XVII. També un dels pocs camps d'oliveres que van sobreviure a l'any del fred 1953, que va matar gran part de les oliveres de la comarca. A tocar, hi ha el Mirador de la Creu, excel·lent talaia del Pla de l'Estany: una panoràmica que abraça els Pirineus i el Prepirineu, especialment representats pel Canigó i per la Mare de Déu del Mont, cap al nord, l'Alt Empordà cap a l'est, el Baix Empordà i les Gavarres cap al sud, i la serralada Transversal, amb Sant Patllari en primer terme i Rocacorba en segon, cap a l'oest. Dalt del pujol, hi trobem l'ermita homònima, que segons la llegenda és on es van albergar les relíquies de Martirià d'Albenga, Sant Martirià, patró de Banyoles.
L'estany, considerat d'origen càrstic, mesura aproximadament 2.150 metres de llargada per 775 al lòbul nord i 725 al del sud. Té una superfície de 111, 7 hm2 i un profunditat màxima de 62 metres.
Del Mirador de la Creu estant, serà el lloc adequat per fer diverses lectures referides al puig i a l'estany. Ens servirem de tres fragments evocadorament descriptius, el primer, de Josep Pla, molt sintètic, els altres dos de Josep Maria Espinàs i Jaume Farriol, respectivament, més descriptius i de dos textos lírics de J. N. Santaeulàlia que qualifiquen l'estany divisat d'aquí dalt estant com d'una "gran petjada blava".
El llac de Banyoles és molt bonic i alguns dies del mes d'agost, d'hora, vull dir aviadet, és fascinador. És d'un color verd, lleugerament tenyit de rosa. Una delícia.
Férem amb ells la volta al llac: és l'esdeveniment de la vila. El llac de Banyoles és una pura monada, una aparició d'una tal suavitat de matisos —sobretot a l'hora baixa—, d'una tal transfiguració emocionada de colors, que pintar-lo ha d'ésser perillosíssim. És un llac pintable? Probablement només pot ésser pintat per les nines de les Reverendes Mares Carmelites i encara per les del pinzell més llepat i lleuger. Però, quina cosa més curiosa és el llac de Banyoles en aquest fresc crepuscle de fi de primavera.
Banyoles té alguna cosa de món a part. Si hi arribeu des d'Olot —que és una de les millors entrades, exceptuant el Mirador—, en començar a baixar cap al fons de la gran cassola de la comarca teniu la profunda impressió que la vida que s'hi cou ha de tenir un gust diferent de la resta del país. Si hi arribeu al vespre, quan el verd s'enfosqueix i el llac comença a agrisar-se, diríeu que a més d'haver entrat en una altra comarca heu entrat en un altre temps: la visió de Banyoles i els seus voltants és absolutament romàntica. Els visitants més sensibles hi sentiran violins, i les ombres i llums sobre l'aigua del llac els semblaran formes vives. [...]
La plana de Banyoles és com una gran banyera antiga, de costats ondulats, que s'hagués buidat i de la qual només quedés l'escorrim del llac. Si ho contempleu amb la perspectiva deguda, potser la imatge no us semblarà del tot equivocada. De prop és una altra cosa, perquè l'escorrim del llac és, a escala humana, una mar d'aigua.
Des d'un turó, prop de Banyoles, potser des del puig de Sant Martirià, veurem les coses amb una millor perspectiva. Allà baix, la ciutat reposa en un silenci precari. El traüt de les festes, el turisme frenètic, s'han esvaït. L'estany té un repòs dolcíssim i l'aire és intangible i transparent com el no-res. Només aquí dalt, damunt de nosaltres, quatre núvols blancs trenquen la sensació esbatanada del cel i respiren concreció i dinamisme.
Ara, als nostres peus, s'hi estén la ciutat i el llac; al fons, com un teló immens que ho envolta i tanca tot, les muntanyes i la plana. Al nord i a l'oest, terres aspres i arrugades; a l'est i al sud, plana suau i corbes manses. Heus ací Banyoles: entre el pla i la muntanya, en una regió fronterera i indeterminada que pot ésser el Gironès o pot ésser la Garrotxa; arrapada a la falda d'aquests turons com una ciutadella fortificada; oberta a la plana del sud, sentint el xoc de la marinada que deixa als llavis un tast de llunyania que promet sensacions inesgotables.
Del convent que dóna nom al puig només en queda un munt de pedres voltat d'oliveres. L'estany des d'aquí dalt, sembla una gran petjada blava.
Velles ruïnes
i velles oliveres
sobre el vell puig.
Jo hi passo com un núvol:
només una ombra a l'herba.
Estany
Cada color del món se t'encomana,
Estany, calidoscopi gegantí:
blau cel del cel en pau i blau marí
quan et xarbota un grop de tramuntana;
tens, segons com, foscors de serralada
o bé t'impregnes del gris blanquinós
dels núvols o tot d'una et fas verdós
si presagies la tamborinada;
t'envermelleix la sang del vell monarca
diürn i prens un caire de metall
lluent d'ombra i de llum com un mirall
on ondules l'estela d'una barca;
i sota el gran silenci de la nit
imites el color de l'Infinit.
Altres indrets de Banyoles: