A mos amics de Banyoles
Autor:
Jacint Verdaguer i Santaló
Obra:
Poesia 2
(Totes les obres IV)
, 2006
Pàgines:
164-166
A mos amics de Banyoles
Lo puig del Mont està voltat de núvols
que en gros ramat del Pirineu davallen,
s'enfilen als tossals, i les valls fondes
omplen de borrallons de negra llana.
Lo Mont, verdós i encara jovenívol,
sembla un gallard minyó dins sa mortalla.
Un buf del Canigó l'esqueixa, i s'obre
com finestra del cel la nuvolada,
deixant-ne veure, plana avall, Banyoles,
amb l'estany cristal·lí que l'emmiralla.
Dins l'estany una gòndola rumbeja
donant al vent ses blanquinoses ales,
que, quan lo sol s'acluca són de cigne,
i quan els dóna un bes semblen daurades.
Si és la de mos amics que tant estimo,
que la Verge del Mont guie la barca!
Bressada per les ones movedisses,
la gòndola s'adorm dintre de l'aigua.
¿Què es contarien mos amics en ella,
puix deixen caure los remers ses pales?
¿Parlarien potser de les Estunes,
on tenen llur palau les encantades,
d'ombrívoles i fresques galeries
que donen a l'estany i a la muntanya,
al pastor fent-li veure llums hermoses,
fent sentir al barquer música rara?
¿Parlarien del Drac que aqueixa vila
de nins i de donzelles despoblava?
Si un cavaller venia a fer-li guerra,
se l'engolia son corser i espasa;
mes Sant Emer l'escometé amb l'estola,
i el féu caure a sos peus d'una mirada.
Parlen de Sant Martirià tal volta?
Quan a Banyoles son cos sant entrava,
amb veus del cel per avisar la vila
totes soles tritllaren les campanes.
Jo en eix mateix llaüt eixes històries
sentí dels llavis que les conten ara,
vogant, prou me'n recordo, de l'arbreda
de Can Morgat cap a Lió i la Draga.
L'hora era la mateixa, mes lo dia
era veí de primavera encara,
i el firmament, avui plorós i tèrbol,
ni un fil de teranyina l'entelava.
L'estany estava llis, sense una arruga,
com un front de quinze anys; la marinada
nos duia olors de romaní i d'espígol,
suaus cançons i música llunyana.
Eren càntics d'aloges o no ho eren?
Mes nostres cors vibraven com una arpa,
i al Canigó enviàrem, que ens somreia,
lo càntic de Muntanyes regalades.
Cantau, amics; avui lo cel s'esboira;
hermosa com aquella és la vesprada.
Cantau, que bé ho faria qui us enyora.
Que la Verge del Mont guie la barca!
S'enfonsa el sol del Pirineu darrera,
mentre surt de la mar la lluna pàl·lida;
més sa claror no romp la nit obscura,
llosa que cau sobre la immensa plana.
Qui ara es trobàs vora l'estany veuria
florir lo cel hermós dintre de l'aigua.
Lo veuria florir sobre sa testa,
i així com astre enmig de l'estelada,
volar per entre unes voliors d'estrelles,
de l'altar de l'Altíssim lluminària.
Mes la primera estrella que s'obira
és la que es posa en la barqueta aimada.
Cantau, amics, remant cap a la vora:
cantau dintre l'Edem de nostra pàtria,
i en lo riu de la vida sereníssim
que l'Estrella del Mont guie la barca.
