Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Aquesta pesquera, amb el número 10, va ser construïda el 1886 i té una superfície de 62 m2. Avui acull l'Oficina de Turisme i s'hi pot embarcar en un catamarà per navegar per l'estany. És la quarta de titularitat exclusiva de l'Ajuntament de Banyoles. Les altres són: la número 5 —coneguda com Agustí—, la número 16, de Malagelada i, finalment, la pesquera Mata. Com a curiositat destacarem que el 1925, s'hi va instal·lar el Club Natació Banyoles i s'hi varen desenvolupar alguns campionats de natació. També durant anys fou l'atracció de visitants per la carpa Ramona que en Lero exhibia. Era famosa pel seu sobrepès i grandària i pels anys que deia que tenia. Accedint fins a la part posterior que dóna a l'estany podem servir-nos de la lectura de dos fragments d'Antoni Rigau, el primer sobre la construcció de la barca amb proa amb cap de cigne i, el segon, sobre la grandària de les carpes que es pescaven a l'estany. Seguirem amb un poema de J. N. Santaelulàlia que pinta un capvespre vora les aigües.
Ja us ho explicaré, és que ahir també em van assabentar d'una altra nova lacustre... i d'aquesta sí que en poden ésserfilles les meves elocucions, bon xic nostàlgiques:
—El camió d'un drapaire s'ha endut el cap i coll de «LaTirona».
—N'hi ha per tant? Qui era «La Tirona»?
—Vull dir «la barca de l'oca». Tampoc, potser, això nous digui res... «La barca de l'oca», anys enrere —quan l'estanyera sols estany i no encara pista olímpica— era el símbol de lacalma i de l'elegància sobre l'aigua llisa...
Amb cert gust i bon encert, algú —no sé qui— va encarregar a un bon mestre d'aixa, una barca que simulés una oca o un cigne, com vulgueu. I el calafat hi va reeixir. Travessava l'Estany en silenci, el cap alt, majestuosament i plàcidament. El dors curull de senyoretes de l'època —àvies d'avui— lluint palloles i ventalls, als rems els galans embigotats... Crec recordar que, cap al tard, s'encenia un fanalet vermell que li penjava del bec enorme...
Quan venien «les colònies», la mainada forastera hi erapassejada, amb les senyores mestres i una parella «d'urbanos» barcelonins, de casc colonial i mostatxo de sarsuela.Després, tampoc no recordo com ni perquè, «La Tirona»va quedar reclosa en la seva pesquera particular, «la de l'oca»; per allà on ara el Club hi té les plataformes-torradora. Desaparescuda la caseta —pas al progrés, certament— ningú sapigué res més de l'oca de fusta...
Fins que ahir, precisament, enmig de runes i ferro vell, un sòrdid camió de drapaire se n'enduia les romanalles qui sap cap a on.
No aspiro a demanar formalment «el dia del silenci lacustre» (tot i que no vindria gens malament). Ni tampoc vull suggerir que és una llàstima que el cap de «La Tirona» hagi tingut aquesta fi de trasto vell.
(Si l'Estany hagués tingut un Museu... Qualsevol pesquera podria servir. Però ja hem dit que ara les coses no van així.)
Només, això sí, em faig una pregunta:
—Quan el jovent que avui xarboteja el llac (amb tot el dret, sí senyors) vegi que el temps, drapaire implacable, s'enduu (tot arriba en aquest món) el símbol del «seu estany» (que jo no podria avui precisar quin és, aquest símbol) ¿sentirà, com sentim avui, vós i jo, la fiblada del greu i de la recança?
Però no solament s'acontenten de frustrar així la innocent il·lusió de qui, empunyant la canya, espera —potser pensant en la possible necessitat d'utilitzar el xalabret— veure enfonsar el tap per alguna carpa, sinó que aquestes no són tan nombroses com podrien ser, a causa de la gana llaminera amb què els tan repetits gardis engoleixen els ous de les diverses varietats de carpes que formen part de la nostra població piscícola. Les més notables són les anomenades cuiro, japonesa i mirall. Han estat uns quants els pescadors que del nostre estany han aconseguit extreure —amb canya— carpes de 14 i 15 quilos de pes, i si m'he d'atenir a allò que m'explica tan autoritzada personalitat —en assumptes relacionats amb l'estany— com el senyor Vila, guardaaigües municipal, un enorme exemplar d'aquest gènere de peixos ronda els capvespres estiuencs gairebé a flor d'aigua i només la seva vista causa admiració i basarda. Per part meva, em limito a donar compte als lectors d'aquest fet, mentre prossegueixo el meu treball atrevit sobre aquest relliscós tema.
Capvespre
Abandonant, goluts, el seu descans,
els déus han abastat el sol com una nespra.
Tres núvols ribetegen, arrogants,
els seus mantells amb l'últim or del vespre.
En un racó del cel
—discreta i oportuna—
s'encén, fanal itinerant, la lluna
i parpelleja el primer estel.
Una profunda somnolència
sembla abatre els desmais remorejants.
S'ennegreixen les serres dels voltants.
L'aigua pren una estranya fluorescència.
I es fa un silenci que amplifica
totes les fresses de la nit que neix:
el rauc-rauc pertinaç de les granotes
o el clapoteig d'un peix.
Altres indrets de Banyoles: